fil directe

La trituradora

«La màquina de fang no ha tingut miraments amb Iglesias com tampoc amb l'independentisme, l'únic projecte rupturista en peu a l'Estat»

per Ferran Casas, 7 de maig de 2021 a les 22:00 |
La política espanyola –i també la catalana, que en molts aspectes n'és subsidiària- ha canviat en els darrers anys. Els codis i els ritmes són diferents. L'acció política s'ha contagiat del vertigen d'algunes xarxes socials i ara la presideix l'ansietat. En tot moment han de passar coses. Si la comèdia frena, decau l'interès –els mitjans ho notem– i la inquietud s'apodera dels espais polítics i d'influència. I això fa que tot sigui més efímer. Els 14 anys de Felipe González a la Moncloa o els 23 anys de Jordi Pujol al Palau de la Generalitat són ara impensables. Pedro Sánchez ja ens sembla un polític en retirada (més encara aquesta setmana) i a Catalunya veiem com es van consumint les generacions de polítics i cap dels tres darrers presidents ha aconseguit esgotar el mandat de quatre anys. Els que encara tenim viu el record del procés estatutari de 2006 vam viure una dècada després el procés independentista i n'estem segurs que, més aviat que tard, les coses es tornaran a accelerar. Res a veure amb l'estabilitat dels 80 i els 90.

Un ritme més accelerat i uns codis més durs. El domini de les emocions a l'hora de fer política –que a vegades té rendiment a curt termini i estalvia als protagonistes la rendició de comptes– i una certa futbolotització del debat ha alimentat les posicions més maniquees, expulsat de la discussió pública els grisos i ara ja és normal que els polítics d'una banda i l'altra del riu amb prou feines se saludin i siguin incapaços d'entendre's, que tots els mitjans estiguin etiquetats i ofereixin les "veritats" que busquen els seus lectors més militants i que el desprestigi personal estigui a l'ordre del dia.


Aquesta setmana li ha passat a Pablo Iglesias, però la duresa i la manca de miraments també s'ha practicat amb els polítics independentistes, i en aquest cas no només escurçant les seves vides polítiques i erosionant el seu prestigi. Se'ls ha perseguit penalment privant-los de llibertat o obligant-los a exiliar-se. Iglesias ha comès errors com el seu cabdillisme, comprar-se un xalet que engreixava la taca de la incoherència o aixecar massa el llistó de les expectatives. Allò d'assaltar els cels necessitava alguna cosa més que condicionar el govern espanyol i uns bons resultats a la perifèria espanyola.

La màquina de fang no ha tingut miraments. Amb la vida personal d'Iglesias i la seva família, amb el seu domicili o amb la seva acció política intentant obrir-li mil-i-una causes judicials. Alguns mitjans i partits estan disposats al que faci falta per blindar l'statu quo. Els mateixos que van fer moixaines a Albert Rivera quan els feia servei el seu "Podem de dretes" són els que han triturat Iglesias fins al punt de convertir-lo en un actiu tòxic, en un rei Mides a la inversa. I per això el més brillant i disruptiu dels polítics que es presentava el dimarts a Madrid se n'ha hagut d'anar a casa.


Com li passa al discurs d'Iglesias, el procés independentista també incorpora acceleració i unes altes dosis d'emocionalitat. I, com deia, també és durament combatut per les forces més reaccionàries. Ara que Iñigo Errejón sembla "reconduït" i Iglesias està arraconat malgrat la vigència de moltes de les reivindicacions del 15-M, l'independentisme és l'únic projecte polític que manté una agenda de ruptura.

Per això no ens ha de sorprendre que, a falta d'alcaldades i xalets, es demanin fiances de 4,5 milions d'euros com la que afronta Albert Royo per, des de la paradiplomàcia i d'un òrgan participat pel Govern com és el Diplocat, explicar al món què estava passant a Catalunya. Un cop més, el conte vora el foc del PP i el PSOE després de cada atemptat d'ETA quan afirmaven amb posat greu que tots els projectes polítics són defensables en democràcia i de forma pacífica queda en evidència. La trituradora no s'atura i els discursos més involucionistes s'han apoderat de l'acció política conservadora mentre els progressistes més moderats s'amaguen sota la taula amb la connivència d'alguns poders durs. Serà difícil donar-hi la volta mentre els amenaçats de ser triturats no siguin capaços de combatre l'hegemonia cultural de l'autoritarisme concertant estratègies -no cal que projectes polítics- i obrint espais sense temes vetats.

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
11/06/2021

Punxar la bombolla

28/05/2021

Full de ruta per perdre

21/05/2021

Giró, el nom és el missatge

14/05/2021

De les places als concursos públics

07/05/2021

La trituradora

23/04/2021

Domar la bèstia

16/04/2021

Districte federal

10/04/2021

Lliçons d’una catxa

26/03/2021

Agenda Aragonès

19/03/2021

ERC, intensiva o extensiva?

Participació