OPINIÓ

Florentino com a metàfora

«Florentino Pérez és una de les expressions més genuïnes i representatives d'aquest madrilenyisme megalòman i egocèntric»

per Enric Marín i Otto , 22 d'abril de 2021 a les 20:56 |
La campanya electoral de la Comunitat Autònoma de Madrid i el grotesc episodi de la Superlliga estan tenint la virtut d’eclipsar l’interès informatiu per les tortuoses negociacions orientades a formar govern a Catalunya. Pel que fa a aquestes negociacions, tot sembla indicar que Junts per Catalunya s’equivoca escenificant un allargament de l’acord difícilment justificable. Però d’això ja en parlarem un altre dia. Al ritme que van les coses, en tindrem oportunitat.
 

El fet que les eleccions autonòmiques madrilenyes acaparin més mediàtica que un clàssic Barça-Madrid és normal. Al cap i a la fi, com ja va expressar Díaz Ayuso, “Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España”? Doncs això, que són eleccions espanyoles. I Rajoy sempre ho ha tingut molt clar: “los españoles son muy españoles y mucho espanyoles”. Arribats a aquest nivell de sofisticació dialèctica, em veig incapaç d’afegir res... En tot cas, només dos comentaris en clau espanyola.
 

Primer. Guanyi qui guanyi a la CAM, Pedro Sánchez ja està condemnat a dependre de la majoria de la moció de censura. Aquest és el resultat de la maldestra operació socialista a Múrcia. I, segon. Encara que Díaz Ayuso no guanyi, Madrid és una excepció en el context occidental. És l’única gran àrea urbana en què el vot progressista no és majoritari, i en la que un vot tan fortament conservador com el que representen el PP o Vox té una presència tan aclaparadora. Fa dues o tres setmanes ho explicava perfectament el periodista Ignacio Escolar: 25 anys de capitalisme neoliberal, autoritari i castís ha formatat una part significativa de la societat madrilenya.
 

Probablement, Florentino Pérez és una de les expressions més genuïnes i representatives d'aquest madrilenyisme megalòman i egocèntric. Un madrilenyisme que viu en una bombolla mediàtica, acostumat a guanyar sempre les batalles domèstiques. Un madrilenyisme acostumat a periodisme endogàmic que té una llarga trajectòria. De fet,  tant llarga com la mateixa existència de la premsa industrial de masses. En tenim una mostra amb la “Correspondència de España”, el segon diari industrial espanyol fundat a Madrid el 1859.
 
Acusat de progovernamental, el diari es va defensar amb aquesta argumentació antològica: "La Correspondencia de España aspira a decir la verdad, y como esta solo puede saberse en los primeros momentos donde se dispone del telégrafo y de la Administración, y como tenemos la experiencia de que de todos los apasionamientos el menos violento es el de las persones satisfechas que ocupan el poder, a estas acudimos (...); y nadie puede por lo tanto extrañar que nuestras noticias tengan el sabor ministerial de su origen...". Aquesta promiscuïtat del periodisme amb els poders d’estat ajuda a entendre el desconcert que de vegades produeix comprovar que Pirineus enllà les coses es poden veure de forma no exactament coincident.
 
Florentino Pérez sembla haver estat víctima d’aquesta distorsió de percepció de la realitat. Les batalles del món exterior són més complexes que les batalles domèstiques. Ves per on, en el món exterior no sempre tens a favor la premsa i els àrbitres. Per cert, la mateixa premsa que no es cansa de repetir que Madrid va com un tro i Catalunya ja ha entrat en una fase de decadència pràcticament irreversible. El recurs és fàcil. Es tracta de donar dades d’inversió estrangera sense tenir en compte l’efecte capitalitat. Tant se val que l’activitat es faci en altres territoris. A efectes comptables, el que es considera és la seu fiscal.
 
Però podria ser que, com ja va passar al segle XVII, el model econòmic que s’està prefigurant a Catalunya sigui molt més sòlid, robust i innovador que el de (en aquells moments) Castella. Ara Madrid ja s'ha menjat les dues Castelles, i la comparació és entre Catalunya i Madrid. Sigui com sigui, pel que fa a Catalunya, cada cop que es publiquen dades o enquestes d’organismes internacionals la fotografia que mostren difereix molt de la imatge de decadència. Sense fer gaire soroll, Barcelona i la Catalunya-ciutat estan jugant la partida les àrees urbanes globals innovadores.
 
Potser n'haurem de parlar amb més detall en un altre article. Acabem aquest tornant a Florentino Pérez, ¿qui li va aconsellar a aquest home que concedís la primícia mundial d’unes declaracions sobre la Superlliga a un programa televisiu com Chiringuito de jugones? En quina bombolla viu?

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. President de com a president de CatSí. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
06/05/2021

La insuportable pesantor de la frivolitat

22/04/2021

Florentino com a metàfora

08/04/2021

'E pur si muove!'

25/03/2021

Com TV3 no hi ha(via) res

11/03/2021

L’hora dels Països Catalans

25/02/2021

Violència, unitat civil, rescat social i ambició nacional

11/02/2021

L’hora de les polítiques republicanes

28/01/2021

Catalunya decadent?

14/01/2021

La irresponsabilitat més gran

31/12/2020

El 14-F com a contracte electoral

Participació