OPINIÓ

Pikachu3289 i Twitter

«L'exili de Colau, evidentment, planteja moltes coses ja plantejades des de fa anys. I tots sabem que les xarxes no són horitzontals estovalles amicals, sinó moltes vegades verticals guillotines»

per Francesc Canosa , 20 d'abril de 2021 a les 20:00 |
Aquesta és la història de com Pikachu 3289 va conquerir el planeta i la galàxia. O DetritusKill666, FilòsofOnanistadelaPista, MissBarretinaEmPentina, DiabloHablaCristiano, EspañolGolGol... Milers de criatures nominals desembarquen a les xarxes socials cada dia com qui va a la mina a picar pedra. Treballadors anònims. Fantasmes. Ocults. Amagats. Darrere hi pot haver un jubilat feliç d’anunci de televisió d’estalvis estafa-segur que mentre li pela els pèsols a la dona tecleja com un dimoni enforquillat i llença flames d’insults, injúries, calúmnies, mentides, falsedats conta els polítics del partit calidoscòpic, o el futbolista coix i borni, o el cantant enrogallat amb Fa menor. O darrere potser hi ha una senyora de permanent inflamada a tall de central nuclear que fot el mateix. O un adolescent incandescent xemeneia lisèrgica. O un executiu esnifant loctite. O una advocada inhalant geranis... Tots treballen en la gran multinacional de la invisibilitat. Per això Ada Colau diu que marxa de Twitter.

L’homilia que feia l’alcaldessa, des de les mateixes xarxes, entre d’altres coses, argumentava això: «Per desgràcia, en els últims anys és sabut per tots que la xarxa s'ha omplert de perfils falsos i anònims que intoxiquen i inciten a l'odi. Molts d'ells fins i tot comprats amb diners (bots) per l'extrema dreta». Cert. No cal dir que amb les xarxes passa allò de P3: els hi fan creure a la canalla que el llop és una criatura que té una ONG de petons vegetals. Que no és un depredador. Que no mossega. Que és tot amor. Hi ha persones que es van creure que les xarxes eren la utopia de la ratafia i que lligarien els gossos amb frànkfurts de masses. Les xarxes són com la realitat: hi ha de tot. Es diu multiculturalisme, multi criaturisme, multi ruqueria, multi diversió... Multi de tot.


L'exili de Colau, evidentment, planteja moltes coses ja plantejades des de fa anys. I tots sabem que les xarxes no són horitzontals estovalles amicals, sinó moltes vegades verticals guillotines (mentides, rumors, insults...). Repetim: la vida. Hi ha un xoc real-virtual; virtual-real. De fet el que apel·la Colau (i qui diu Colau diu tants d’altres) sobre l’espai virtual el compleixen al real? Els arguments de Colau sobre Twitter no serveixen per quan ella al planeta terra va posar a la mateixa alçada l'alcalde Xavier Trias-CiU que la màfia? Ho recordem? (arran d’atiar i repetir els suposats comptes milionaris a Suïssa que eren una mentida publicada per un mitjà). Ha demanat perdó públicament? I el mal que va fer? I la intoxicació? I l’oxidació? I? I què més? I moltes coses més va dir al Twitter de la realitat...

Virtualment escriu l’alcaldessa al seu missatge de comiat de Twitter: «Sense drames ni victimisme, com una decisió molt racional. Perquè l'amor guanyi a l'odi, arrivederci Twitter». Adeu i hola. La pregunta és: és Twitter? És el ganivet que serveix per tallar el pa o per pelar a algú? Perquè l’amor també ha de guanyar a l’odi a la realitat, oi? Ella, com tants predicadors que perden la gestió de la realitat ideal, no són responsables també de tot això? No són transportistes de falsedats, mentides, rancúnies? Demanen a la xarxa el que no han fet a la realitat? Exigeixen al ganivet el que ha fet la mà, el cap?

Sí, hi ha els exèrcits, els escamots d’anònims. N’hi ha de pagats i organitzats. D'alliberats, assilvestrats, freelance del no-res. Demanen igualtat i no la practiquen. No signen. No donen la cara. No tenen res i demanen. Res. Però també n’hi ha amb noms i cognoms. Que disparen, difamen, insinuen. Que la deixen anar. I corre, corre la bola. Imparable. Invencible. Tots, reals, irreals, tangibles, virtuals. Tots persones sense lloc. Enlloc, aquí i allí. A totes les vides es vesteixen de Pikachus. Fugen d’ells mateixos i sempre, sempre culpen als altres de tot. Pikachu sempre té raó. Com una criatura. Perquè ja va dir el dibuix animat irreal que, "madurar és fer les paus amb l’infant que vam ser”. I el llop real ho va reblar: "on hi ha l’home, hi ha el perill".

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
20/04/2021

Pikachu3289 i Twitter

23/03/2021

Per una fusió Ciutadans i Comuns (CC)

04/03/2021

23-F: entre Betamax i VHS

26/01/2021

No és l'efecte Illa: és l'arxipèlag Illa

29/12/2020

Verónica Forqué & CO al Mesozoic

01/12/2020

Contra el català, com sempre

03/11/2020

Whisky autonòmic i virus federal

06/10/2020

Paletes! Poseu la llamborda de Companys!

08/09/2020

Antropofàgia independentista

11/08/2020

Tests massius de P3 per a polític catalans

Participació