opinió

Twitter: la batalla pel relat

«El món ha canviat i la distribució de la informació i les opinions també. El monopoli del relat que tenien el poder polític i econòmic s’ha acabat»

per Aleix Sarri , 19 d'abril de 2021 a les 07:40 |
Perdre el monopoli de la veritat i la opinió respectable ha estat un cop dur per al nostre establishment. Twitter ja feia temps que covava poderosos enemics, però la marxa de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha estat el detonant per a que els editorialistes s’hagin posat mans a la obra per criminalitzar l’eina sencera.

No és pas perfecte Twitter, evident. Què ho és? Però de ben segur que és una peça fonamental i irrenunciable del nostre panorama mediàtic i la nostra vida diària. Agradi més o menys, dóna veu a moltíssimes persones i temes que sinó no en tindrien, que serien silenciades pel sistema mediàtic. A vegades amb intencionalitat, i a vegades perquè és senzillament impossible decidir què ha d’interessar i què no a un grup humà. S’ha argumentat que Twitter és tòxic pels insults que sovint comptes anònims profereixen sense filtre ni contenció, o per la polarització que presumptament incentiva. Però, és exactament així?


La polarització política a Catalunya prové de Twitter o de la legitimació de l’empresonament i exili dels líders polítics i socials de l’independentisme com si fos una cosa normal? Dels 280 caràcters o d’una crisi econòmica i social de la qual encara no hem vist el pitjor?  Dels comptes anònims (o no) que usen l’insult o l’assetjament de forma recurrent o dels grans mitjans de comunicació que atien l’odi públicament i criminalitzen els líders de l’independentisme i de Podemos?

La resposta és evident. Els qui fins fa no gaires anys podien controlar al 100% què es deia i què no es deia a l’esfera pública avui se senten frustrats de veure que els relats que intenten imposar són immediatament desmentits i contrarestats a les xarxes. Encara més en un país com Catalunya, en què els mitjans convencionals sovint són la principal font de fake news i confusió existent.


El fet és que la conversió de la lluita contra els desnonaments i el dret a l’autodeterminació en grans consensos de la societat catalana no es pot deslligar de la força de les veus no-convencionals a Twitter. I si avui el propi independentisme viu una situació de conflicte estratègic intern, no és tant per la xarxa social en si, com per la falta d’un consens sobre què va significar l’1-O i com afrontar la relació amb l’estat espanyol els propers anys.

És precisament l’1-O el què no perdona part de l’establishment. En aquella jornada històrica Twitter va reforçar les xarxes ciutadanes i les va amplificar. A més, els piulets de milers i milers de catalans van donar visibilitat internacional al referèndum. El què diguessin les televisions i diaris espanyols (o unionistes) va passar a un molt segon pla. Tampoc perdona que gràcies a Twitter l’exili i la presó hagin pogut comptar amb una forma de comunicar-se directament amb els catalans. El cas de l’exili és especialment evident, tenint en compte la permanent campanya d’assetjament contra el president Puigdemont, algú pot creure que sense Twitter hagués estat possible aconseguir un milió de vots a les eleccions europees?


Més enllà de consideracions polítiques però, la xarxa social de can piulador és una gran font d’aprenentatge permanent per a qui vulgui fer-la servir. Cadascú té les seves dèries, però la capacitat d’arribar i poder conèixer de primera mà què pensa tal o tal activista, o acadèmic, o periodista o polític és extraordinària. A mi per exemple em serveix molt bé per copsar els debats polítics i socials a Guatemala, el meu segon país, sense passar per la premsa de la oligarquia, seguir l’actualitat i els debats de la política europea i internacional a l’instant i sense filtres, aprendre més de la nostra història gràcies als acadèmics que participen de la xarxa o simplement per descobrir indrets meravellosos de Catalunya i d’arreu. Twitter és una mica allò de tria la teva aventura, el què trobes el teu telèfon reflecteix els propis interessos i inclinacions i té conseqüències més enllà de la pròpia xarxa.

Ahir per exemple, vaig començar a llegir un llibre, Generació Tap, d’en Josep Sala i Cullell, que partint d’un article al seu blog fa una interessant esmena a la totalitat a la generació nascuda entre el 45 i el 65 que ha liderat Catalunya fins al dia d’avui, sovint per al propi benefici. Sense Twitter, haguessin permès que tingués tanta visibilitat una tesi així a casa nostra? Potser sí, però dubto. I això em fa pensar que la batalla per la legitimitat de Twitter que vivim aquests dies no deixa de ser una batalla amb dos bàndols: d’una banda la generació que encara mana a l’establishment i alguns dels seus empleats als mitjans de comunicació i la política, de l’altra les generacions joves més implicades en el debat públic i polític i molts dels qui estan fora dels espais de decisió però voldrien tenir-hi influència. 

És la batalla per Twitter una batalla generacional? Crec que en bona part sí. I és que de la mateixa manera que l’independentisme encara és liderat intel·lectualment per la generació que ha viscut quasi tota la vida en el marc mental de l’autonomisme pre-1-O (amb totes les cotilles que això implica), hi ha un establishment nostàlgic de la Catalunya anestesiada que callava perquè creia que “el nostre mal no vol soroll”.

El món ha canviat i la distribució de la informació i les opinions també. El monopoli del relat que tenien el poder polític i econòmic s’ha acabat. El dia que això s’accepti, tots anirem millor. Els mitjans convencionals i Twitter són complementaris entre si, necessaris i molt perfectibles ambdós. 

 

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
02/05/2021

La trampa de les dues Espanyes

19/04/2021

Twitter: la batalla pel relat

04/04/2021

De Pasqua i tradicions

21/03/2021

El tancament de caixes de 1899: la «sedició» fiscal dels catalans

21/02/2021

L'Estat no ha canviat, nosaltres sí

11/02/2021

La dimensió internacional del 14-F

24/01/2021

Brexit: l’amenaça fantasma?

11/01/2021

La política internacional catalana: una mirada personal

28/12/2020

Hi ha catalanofòbia al Tribunal Constitucional?

13/12/2020

Minoria nacional

Participació