OPINIÓ

Asseure's amb l'extrema dreta

«​Quan l'extrema dreta accepta les regles de la democràcia, la resposta no pot ser altra que el combat dialèctic»

per Adam Majó , 21 de gener de 2021 a les 20:00 |
El neofeixisme desacomplexat, el que ensenya creus gammades i àligues imperials, proclama l'existència de races, s'oposa obertament a la igualtat de drets d'homes i dones, nega l'holocaust i altres genocidis, defensa l'ús de la violència contra la democràcia i parla obertament de la "gran substitució" o de conspiracions internacionals judeoliberals..., aquest neofeixisme no pot ocupar ni un minut de la secció de política, ha d'anar directament a la de criminalitat o a la de problemàtiques socials greus, al costat de la ludopatia, l'addicció a les drogues o la violència masclista. Enfrontar-se a aquesta mena de fenòmens és dur, depriment i, no poques vegades, perillós, però no planteja excessius dubtes ni ètics ni metodològics. Ni aigua, simplement.

Precisament per això, perquè amb les velles formes i els discursos més evidents resulten fàcils d'identificar i d'apartar de l'àmbit d'allò democràticament acceptable, la nova extrema dreta ho evita, renuncia a l'estètica militar i la violència explícita del feixisme originari i en manté només els aspectes més assimilables: la retòrica de la confrontació, l'exaltació punitiva, la crispació com a mètode i l'estigmatització de l'adversari. Al mateix temps, s'omplen cínicament la boca dels valors i conceptes oposats: la democràcia, l'estat de dret, la llibertat d'expressió o la defensa dels febles, en el seu cas, sectors i col·lectius que veuen perdre privilegis (de classe, racials, de gènere, lingüístics, d'opció sexual...) convertits en preteses víctimes discriminades.


El postfeixisme en les seves diferents formes i colors juga al límit d'allò legalment i democràtica acceptable, fent propostes que van sempre una passa més enllà, però no dues, del que fan, diuen i proposen els partits centrals, aprofitant els atacs i assenyalaments que rep per autoreivindicar-se i convertint els silencis dels quals no volen caure en el seu joc en confirmacions dels seus postulats reaccionaris i les seves teories conspiratòries.

Amb el populisme de dreta, la reacció dels demòcrates i els antifeixistes (i perdoneu el pleonasme) no pot ser ni la ignorància ni l'enfrontament directe, opcions totes dues que acaben reforçant la imatge i el discurs d'aquestes formacions. Encara més quan l'entrada d'aquestes forces a parlaments i ajuntaments obliga, vulguis o no, a conviure-hi i a dialogar-hi. El repte, per tant, no és el què, sinó el com: discutir-hi però sense tolerar el seu to i el seu estil insultant i barroer, sense prioritzar la seva agenda, sense rebaixar el mateix discurs a la seva simplificació i demagògia. I sí, en canvi, tractar al públic –també al seu!- com a persones adultes i explicar-los la feina feta i les propostes pròpies amb tota la complexitat i les contradiccions inherents, alhora que assenyalem les mentides i la immoralitat del discurs postfeixista.


En temps de bombolles ideològiques, en què bàsicament rebem missatges que ens confirmen les mateixes idees i referents, asseure's a debatre amb l'extrema dreta és una ocasió a no menystenir per arribar al seu electorat potencial i donar resposta a les seves pors i prejudicis. Quan l'extrema dreta accepta, ni que sigui a contracor i només formalment, les regles de la democràcia, la resposta no pot ser altra que el combat dialèctic, amb la bandera dels drets humans a una mà i les propostes concretes i realitzables a l'altre; convençuts de la superioritat, no només moral sinó també fàctica i retòrica, de les idees de progrés, igualtat i llibertat. Perquè ho estem, oi, de convençuts?

 

Participació