fil directe

La traca final

«Amb una pandèmia que ningú ha gestionat bé, els càlculs electorals presidint l'acció política abans i ara i un marc legal advers encara sort si votem el 30-M»

per Ferran Casas , 15 de gener de 2021 a les 21:00 |
Colofó a l'excepció. El virus havia fet que ens quedéssim sense Sant Jordi, sense festes majors i sense poder sortir a ballar o a sopar. I ara també sense les eleccions del Barça i les eleccions al Parlament del 14 de febrer quan totes dues són més necessàries que mai. La decisió té a veure amb les males dades d'evolució de la pandèmia, és cert. Però en el cas de les de la Generalitat no us cregueu a cap polític que us digui que no han tingut en compte què era el que més els convenia electoralment a l'hora de posicionar-se. Uns ho han fet de forma silent, altres intentant mantenir el 14-F malgrat que sabien que perjudicaria la participació -que hauria de ser el tresor a preservar-, i els de més enllà no han tingut problemes en pronosticar amb fatxenderia que això ara els permetrà, per fi, "guanyar bé".

El debat d'aquests dies ha estat del tot interessat i de traç gruixut. Dos exemples: ni la incidència del virus és més alta que quan es van ajornar les eleccions basques i gallegues i Salvador Illa ho defensava -aleshores es feien molts menys cribratges i el nombre de morts era molt més alt-; ni ens podem comparar amb Portugal, que votarà el dia 24 en un context de confinament pràcticament total. Per suspendre les eleccions, a Portugal haurien de fer una reforma constitucional i, a més, allà han pogut prendre mesures per facilitar el vot domiciliari de persones grans o aïllades que la nostra legislació no permet. A partir d'aquí, algunes consideracions per orientar-nos.


Per què som on som? Som on som bàsicament perquè Quim Torra va descartar en diverses ocasions convocar eleccions. La necessitat d'endreçar políticament l'espai resultant de la liquidació de CDC -finalment ha acabat fracturat entre el PDECat, que se'n reivindica hereu, i Junts, que n'acull la majoria de dirigents sense reivindicar-ne l'herència per no incomodar noves incorporacions- va implicar diversos ajornaments. Torra va tenir oportunitats després de proclamar solemnement el 29 de gener de 2020 que la legislatura estava políticament morta pel desacord amb ERC en la resposta a la pèrdua de l'acta de diputat fruit de la seva inhabilitació pel retard a complir l'ordre de retirar la pancarta dels presos de Palau.

Les "finestres d'oportunitat" que no s'han obert per fer efectiu el mandat de l'1-O i la república del 27-O es van obrir per cridar a les urnes i es va deixar passar per interès partidista. Per més insostenible que fos la situació del Govern. Es podria haver aprofitat la convocatòria basca i gallega i votar al juliol, en una situació epidemiològica molt més controlada. A l'agost podia convocar de nou per la tardor. De fet, el president tenia coll avall la data del 4 d'octubre, just abans de la segona onada, i el seu personal fins i tot va preavisar TV3 perquè estiguessin a punt per entrevistar-lo un cop signés el decret.


Carles Puigdemont li va dir que ni parlar-ne perquè necessitava temps perquè Jordi Sànchez i els dirigents del PDECat es posessin d'acord i organitzar primàries. Al setembre, en la vigília de la seva inhabilitació definitiva, Torra, aconsellat pels seus advocats, va descartar altre cop convocar. Va preferir que fos el Suprem qui acabés amb la legislatura, l'apartés del càrrec sense resistir-s'hi i posés en marxa un calendari que ens duia a l'hivern. Entenia que el perjudici ocasionat li donava trumfos de cara als seus recursos europeus. El president havia estat a l'altura en la gestió moral de la pandèmia, però no en la del calendari electoral i en el final d'una legislatura que no serà ben recordada malgrat que haurà estat la més llarga d'entre les quatre últimes. Fa tres mesos que tenim un Govern en funcions i amb les mans lligades que, a empentes i rodolons, sense estar precisament sobrat de talent, enmig d'una gran divisió interna i d'un context advers, intenta arribar a les eleccions sense autolesionar-se més. 

El marc legal no hi ajuda gens. L'executiu en funcions no pot promoure lleis ni el Parlament dissolt tramitar-les i aprovar-les. També durant la pandèmia i en aquesta legislatura, que havia de ser de restitució i no ha estat ni tan sols de transició, s'ha desaprofitat l'ocasió de fer una llei electoral malgrat que es podia preveure que no es votaria "com sempre". Catalunya és, de fet, l'única comunitat autònoma espanyola que encara no en té. Espanyola fins al punt que les eleccions es regulen per un vell decret de repartiment d'escons entre demarcacions i per la llei orgànica de règim electoral aprovada pel Congrés, que no preveu un escenari de pandèmia ni possibles suspensions. Ni vot electrònic, ni flexibilitat per ajornar o suspendre o dilatar terminis ni res similar. Quan els partits escolten llei electoral pensen en repartiment d'escons, s'encallen en el debat sobre què els beneficia més i la resta queda al calaix.  


Així les coses, la suspensió arriba amb el dubte de si s'ha fet prou per evitar-la i amb el temor que la Junta Electoral Central o un jutjat puguin frenar-la. Podria passar si hi ha recursos en contra davant un escenari que preveu el decret que al desembre va signar Pere Aragonès però no la LOREG. Una via que s'apunta per impedir-ho és modificar el decret espanyol de l'estat d'alarma per donar cobertura legal a l'ajornament. El consens polític, que no abona per ara el PSC, angoixat perquè l'efecte Illa es desfaci a la primavera com la neu, és necessari per transitar sense sobresalts fins a finals de maig. 

A partir d'aquí, i amb una pandèmia que ningú ha estat capaç de gestionar bé i de conseqüències encara imprevisibles -no se sap, per exemple, si els ERTO es prorrogaran-, amb els càlculs electorals presidint l'acció política abans i ara i amb un marc legal advers encara sort si votem el 30 de maig. Que el Govern sigui més contundent del que ho ha estat fins ara en l'intent de fer un equilibri -impossible- entre salut i campanyes de Nadal i altres exigències dels sectors econòmics pot ajudar a frenar la tercera onada. En qualsevol cas, s'acumulen els deures per a la pròxima legislatura.

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
26/02/2021

Apunts contra el rellotge

19/02/2021

L'hora de la CUP

12/02/2021

La transició que falta

06/02/2021

Qui és més de dretes?

15/01/2021

La traca final

04/01/2021

Aprenents de bruixot

18/12/2020

La teva restricció

11/12/2020

Aragonès, president per decantació?

07/12/2020

Més enllà de l'«error» de Costa

04/12/2020

Per què guanya la repressió

Participació