fil directe

Un país que valgui la pena

«Quan passi la pandèmia, caldran canvis de fons en les prioritats, en l'statu quo i en els contrapesos i actors del sistema. Això ja no dóna més de si»

per Ferran Casas , 30 d'octubre de 2020 a les 21:00 |
Dijous a la nit unes imatges es van fer virals. Eren de la fotoperiodista Lorena Sopena i estaven fetes al barri de Ciutat Meridiana de Barcelona, el més pobre de la capital i que, malauradament, és notícia (als diaris que en parlem) pels continus desnonaments i pels problemes socials que pateixen els seus veïns. Les imatges provocaven una infinita barreja de tristor i indignació després d'un dia marcat per les noves i -malauradament- necessàries restriccions per la Covid que ens deixen treballar, anar a l'escola i poc més. S'hi veia una família amb tres nens, un d'ells encara lactant, sent desallotjada del pis on vivien a la nit per diversos agents dels Mossos d'Esquadra, que a més no ho van posar precisament fàcil per immortalitzar el moment.

Aquest divendres hem sabut que els agents no tenien ordre judicial -solen escudar-se en això per justificar actuacions desproporcionades que només s'expliquen per l'afany de fer-se perdonar no sé ben bé què del 2017- i que van actuar d'ofici perquè el pis s'havia reocupat. Tot plegat ha generat una polèmica entre el banc propietari del pis, el BBVA, que ha acabat tornant les claus a la família davant l'onada d'indignació; l'Ajuntament, que afirmava que no sabia res del desnonament però que havia informat al banc de la vulnerabilitat de la família; i el TSJC, que diu que era el quart cop que s'havia de fer el desnonament i que el govern de Colau n'estava al cas.


Tothom tirant-se els plats pel cap per si una família pot o no estar-se, amb tres nens i en plena pandèmia, al pis d'un banc que aquest mateix divendres ha presentat uns beneficis de més de 1.100 milions el darrer trimestre i que va quedar-se, després que fossin sanejades gràcies a un rescat al sector de més de 65.000 milions que vam pagar entre tots, sis de les deu caixes d'estalvis catalanes.

Les mesures que, en matèria d'habitatge, s'han pres en els darrers anys gràcies a la pressió i l'organització d'entitats com la PAH o el Sindicat de Llogaters han estat insuficients. És cert que els partits, fins i tot els que tradicionalment s'enquadraven a la dreta, han incorporat a l'agenda un assumpte que impacta també de ple en els joves i les classes mitjanes. Però cal un canvi de mentalitat.


El debat no és si regulem o no una mica el preu del lloguer ni si limitem els pisos turístics en un barri o un altre per frenar la gentrificació o als pressupostos es posen uns quants milions d'euros més pel parc públic d'habitatge. Benvingudes siguin aquestes mesures i altres com ara la "limitació" dels desnonaments durant la pandèmia que dijous va anunciar Pere Aragonès en nom del Govern. Són pedaços que poden alleugerir una mica la situació però que no resolen el problema de fons. En primer lloc cal assumir que amb el que és essencial no s'hi ha de poder fer negoci i especular quan hi ha ciutadans que no hi tenen accés, i en segon lloc fer-se càrrec del contrasentit que no n'hi hagi prou amb tenir una feina estable de vuit hores per poder-se pagar un pis. Tenim un problema i és greu.

Una emergència que se suma a les nefastes conseqüències que tindrà la crisi del coronavirus, que segons economistes com Juan José Dolado, gens sospitós de ser antisistema, colpejarà de ple la classe mitjana. L'Eurostat, en canvi, creu que en sortirà més malparada la classe baixa. Als més benestants aquesta rifa mai no els toca. La urgència sanitària passarà. Els números i les realitats als nostres barris i centres de treball seran pitjors i problemes com el de l'habitatge i la feblesa dels serveis públics o desafiaments globals com la crisi climàtica estaran per resoldre. No es podrà fer com si res perquè les urgències i el malestar picaran a la porta i poden ser el brou de cultiu de l'extrema dreta i el populisme.


Ens hem de fer (i respondre) de forma col·lectiva la pregunta de si volem que el nostre sigui un país on valgui la pena viure, també a Ciutat Meridiana o als micropobles que pateixen els efectes del despoblament i la manca d'oportunitats. És segur que perquè valgui la pena, perquè ens en sentim orgullosos, caldran canvis de fons en les prioritats, en l'statu quo i en els contrapesos i actors del sistema. Això ja no dóna més de si.

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
20/11/2020

Líders de l'oposició

13/11/2020

Ara que no volem l'autonomia

06/11/2020

El fangar

30/10/2020

Un país que valgui la pena

23/10/2020

Malenconia de carril central

15/10/2020

Tecnocràcia no, gràcies

09/10/2020

El tripartit i el pacte de Diputació

02/10/2020

El triomf de Guillem

25/09/2020

Búnquer en peu de guerra

18/09/2020

Gols en pròpia porta

Participació