FIL DIRECTE

Les costures que rebenten

«El nostre sistema i la nostra societat no pot més o està al límit perquè ja abans de la pandèmia no tenia cobert un mínim vital»

per Sara González , 29 d'octubre de 2020 a les 20:50 |
Hi tornem. Més cansats i més resignats. Probablement també més fràgils i irascibles. I ens preguntem els perquès. Han estat els governs? Hem estat nosaltres els que hem fallat col·lectivament? Aquests dies, les pancartes amb el lema Tot anirà bé, aquelles que durant la primera onada lluïen als balcons en l'hora dels aplaudiments, omplen contenidors. Una metàfora de fins a quin punt som conscients ara que no, que no ha anat bé, i que és lògic que tinguem dubtes de si hi anirà en algun moment. 

Tanquem una nova setmana que ha estat marcada per la confusió, les polifonies inoperatives dels governs i la falta d'explicacions clares. A hores d'ara, assumint lamentablement que estem en el terreny de l'assaig-error perquè el virus té un factor imprevisible, el mínim exigible als governs són comunicacions clares i argumentades. Confinament domiciliari de cap de setmana sí, confinament domiciliari de cap de setmana no. Confinament domiciliari de 15 dies sí, confinament domiciliari de 15 dies no. Teletreball obligat sí, teletreball obligat no. És el festival verbal a diferents veus de la setmana. Tot és una qüestió de competències, d'acord. Però també de competència comunicativa. Forma part de la responsabilitat institucional no contribuir més al malestar, l'angoixa, la incertesa i l'especulació.


Ens pregunten darrerament si estem emocionalment preparats per a un nou confinament. I la resposta dependrà de la situació personal de cadascú. Però segur que contribueix a estar-ho més si qui ha de liderar s'adreça amb franquesa i claredat als ciutadans. No és tan difícil que la població entengui que si es tanquen bars i restaurants és perquè són ambients proclius per a la interacció de persones sense mascareta i a curta distància. O que allò que es pretén amb el toc de queda és dissuadir les trobades nocturnes, ja sigui al carrer o a domicilis particulars. De vegades, aquestes senzilles explicacions aparentment òbvies, són molt preuades perquè tenen un alt poder de comprensió. 

Més difícil d'encaixar socialment és constatar que les restriccions i exigències se situen quasi sempre en el temps de lleure i no en el laboral. Sabem que els contagis es produeixen en els ambients d'interacció social, i d'aquestes en tenim en el nostre temps d'oci però també a la feina. És lògic que algú es pregunti per què s'haurà de confinar el cap de setmana a casa i, l'endemà, anirà a treballar en una empresa on potser no es compleixen els protocols de seguretat. I que ho faci, a més, en un autobús ple a vessar en hora punta.


Seria un exercici de transparència que s'expliqués com s'està actuant en l'àmbit de la inspecció laboral. O que s'argumenti amb tots els elements per què no s'augmenta el transport públic. Si no hi ha més capacitat d'introduir més combois de metro -un dèficit estructural que s'agreuja amb la pandèmia- o no es disposa de més autobusos, que s'expliqui. També per què els CAP no donen l'abast, per què les plantilles mai estan al 100%, com hi ha un dèficit de metges i infermeres i d'instal·lacions obsoletes. Una feblesa estructural del sistema sanitari que ara, en plena urgència per la pandèmia, és insostenible.

Potser ha arribat el moment d'admetre que hi ha costures que han rebentat. I que els governs es veuen sobrepassats perquè, per molta previsió que intentin fer per anticipar-se al virus, sobrevivim instal·lats en la precarietat i els recursos humans disponibles són els que són. Quan en una protesta del sector de la restauració un cambrer lamenta que ha de decidir entre pagar el lloguer o omplir la nevera, el problema de fons és el sistema productiu basat en la mà d'obra barata i, al mateix temps, l'alt preu de l'habitatge. Quan un hospital suspèn activitat ordinària per atendre la urgència de la Covid-19, el problema de fons és fins a quin punt les retallades en la sanitat, en un moment dramàticament excepcional, passen factura. Fins a quin punt, simplement, el nostre sistema i la nostra societat està al límit o no pot més perquè ja abans de la pandèmia no tenia cobert un mínim vital. 

 

Participació