opinió

Fita de glòria i forat negre

«L’independentisme ha de poder reescriure la seva estratègia de cara al futur sense ser xuclat constantment pel forat negre del Primer d’Octubre»

per Francesc-Marc Álvaro , 1 d'octubre de 2020 a les 20:00 |
Fa tres anys, es va produir el moment de més "veritat" de tot el procés: vam votar en un referèndum que, malgrat estar prohibit per Madrid, no va poder ser aturat ni a cops de porra. El Primer d’Octubre del 2017, els catalans (sobretot els partidaris de la independència) ens vam agradar, per fer servir una expressió antiga de Jordi Pujol, de quan citar-lo no era pecat. Fa tres anys, va ser una fita de glòria del nou independentisme, amb la dosi justa d’èpica (gràcies a la pulsió repressiva de l’Estat espanyol) que pot digerir una societat que -siguem sincers- ni abans ni ara viu un clima insurreccional ni vol imitar escenografies irlandeses de fa cent anys.

Però aquest moment especial en què una part de la ciutadania empoderada va desafiar el dictat del Minotaure celtibèric s’ha convertit -malauradament- en un forat negre polític a causa de la seva posterior interpretació, molt controvertida. Hi ha uns independentistes que asseguren que el Primer d’Octubre proveeix un "mandat democràtic" que caldrà aplicar un dia o altre, i uns altres independentistes que afirmen que el referèndum va ser una desobediència de magnitud històrica però que no ens habilita per anar directament a la secessió. Qui escriu aquestes ratlles comparteix aquesta segona posició, sobretot per dos motius: el referèndum no va ser reconegut per cap instància tercera (ni estat ni organització internacional) i els polítics que el van impulsar només volien que servís per pressionar Rajoy perquè acceptés negociar la via escocesa, no pas per activar la desconnexió unilateral.


Però la realitat va trencar el guió. Després de les càrregues policials, del discurs de Felip VI i de la declaració d’independència suspesa que Puigdemont fa el 10 d’octubre, les bases del moviment independentista -influïdes i motivades per l’èxit de la resistència passiva davant de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional- esperen i demanen que se salti la paret d’una vegada per totes, no volen cap altra cosa. A aquestes bases els hauria costat molt d’entendre que tot s’aturés i que es convoquessin eleccions, que era allò que -a parer meu- calia fer des del principi de realitat. Això no obstant, Puigdemont i Junqueras (enmig d’una pugna infectada de partidisme i desconfiança) eren plenament conscients que la DUI no seria res més que un gest buit per evitar que fos dit que l’un o l’altre havien traït el mandat popular. Per això el 27 d’octubre del 2017 -marcat pel fatalisme- vam assistir a una cerimònia més trista que no pas heroica o feliç.

Es diu que el Primer d’Octubre va mostrar els límits del que alguns anomenen processisme, però crec que no és exacte. Els límits dels plans independentistes van aparèixer molt abans, després de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015, quan es produeix una victòria en escons de les formacions que volen un Estat català però aquestes no superen el llindar del 50% dels vots i, per tant, no guanyen el plebiscit. El posterior vodevil del veto de la CUP a Artur Mas i el seu pas al costat per investir Carles Puigdemont són fets que fan aflorar tots els límits del procés, el que passa és que no hi ha coratge per part del nucli dirigent convergent i republicà per explicar que no hi ha prou majoria social. L’èxit de la consulta tolerada del 9N del 2014 -que Mas exhibeix triomfalment- també va contribuir poderosament a generar el miratge d’un independentisme més fort i més gran que no era.


Es pot dir clarament que el Primer d’Octubre és una victòria: l’Estat volia impedir que es votés a Catalunya i no se’n va sortir, tot i emprar una violència que cap demòcrata pot justificar. Però també és innegable que el Primer d’Octubre és, alhora, una derrota, perquè la gestió posterior del capital polític que aquell dia permet acumular és desastrosa. En aquest sentit, un dels grans malentesos de l’octubrisme -si se’m permet el neologisme- és confondre les manifestacions de repulsa contra la repressió policial (que van ser multitudinàries a moltes ciutats) amb l’adhesió imparable de més ciutadans a la causa de la República catalana; votants dels comuns i dels socialistes van sortir llavors al carrer per protestar sincerament al costat dels independentistes, però aquesta solidaritat puntual no implicava que es posessin darrere l’estelada, aquest no era el seu projecte.

La foto del Primer d’Octubre, com deia, remet a una jornada durant la qual ens vam agradar i durant la qual va quedar clar que l’Estat espanyol no s’ha desempallegat de la seva pitjor tradició, que és el clàssic "ordeno y mando", l’amenaça i el garrot, i això ho va poder veure tot el món. També enyorem les hores intenses del referèndum perquè la famosa unitat independentista -tan glossada com malmesa i plena d’estrips- es va produir de debò a peu de carrer, a les portes dels col·legis electorals, enmig del neguit que provocava no saber quan arribarien els de la porra; en aquell moment irrepetible, no importava si un votava aquest o aquell partit, les bases independentistes eren un bloc compacte i enfocat a un objectiu molt clar: protegir les urnes i aguantar amb dignitat la força bruta que aplicava el govern espanyol.

  
Dit això, l’independentisme ha de poder reescriure la seva estratègia de cara al futur sense ser xuclat constantment pel forat negre del Primer d’Octubre ni per aquells que hi han quedat atrapats. I això ens porta a la següent conclusió: després de les eleccions catalanes de l’any vinent, qualsevol eventual acord entre partits independentistes haurà d’incloure un consens mínim sobre el significat i el valor del referèndum unilateral del 2017, per no convertir-lo en el souvenir pintoresc que presideix omnipresent la sala d’estar i no permet pensar en res més.

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
15/10/2020

Estadistes, rebels i màrtirs

01/10/2020

Fita de glòria i forat negre

17/09/2020

El simbolisme que es devora a si mateix

03/09/2020

Espectacle per a convençuts

23/07/2020

La història imaginada

09/07/2020

El mentrestant i la força

25/06/2020

De traïdors, sants i honors ferits

09/06/2020

De Jordi Pujol a Quim Arrufat

26/05/2020

La fe, la necessitat i el ridícul

12/05/2020

Lluny de Badalona

Participació