FIL DIRECTE

Atrapats en l'efemèride

«Del passat se'n pot fugir o aprendre'n, però clavar l'àncora del present en el record idealitzat de la victòria de l'1-O ha impedit massa sovint traçar un futur»

per Sara González , 1 d'octubre de 2020 a les 20:00 |
Tres anys. I que lluny i que a prop, alhora. Les urnes custodiades per un exèrcit d'invisibles, la mobilització popular i, també, les dures càrregues policials. Després, el buit, la desorientació, la DUI simbòlica, el 155, la repressió, l'exili, la presó i tot un moviment en xoc. Tres anys després, el retrat és el d'un conflicte enquistat per la incapacitat de la Moncloa de vehicular-lo políticament, i desfer la teranyina judicial i un independentisme encallat per l'acció dels tribunals i atrapat en les seves pròpies divisions i discrepàncies. Del passat se'n pot fugir o aprendre'n, però clavar l'àncora del present en el record idealitzat de la victòria de l'1-O ha impedit massa sovint traçar un futur. 

Què ha passat perquè, tres anys després, aquesta sigui una data més utilitzada com a arma llancívola per passar comptes entre partits que com a bagatge per analitzar fortaleses i febleses per intentar avançar? Per què resulta tan difícil l'escrutini serè de la situació per cartografiar camins viables sent conscients de les capacitats, les necessitats i les perspectives? La realitat demostra que, un cop s'ha assumit -amb més o menys reticències i de forma més o menys explícita- que el camí a explorar serà llarg, els objectius dels partits es centren en el curt termini i, per tant, en l'interès -legítim- d'ostentar el poder. 


El problema és, però, quan per assolir aquest objectiu hi ha qui s'apropia d'una fita que és col·lectiva dins del moviment, quan es tergiversa el seu sentit i, sobretot, quan se'n fa un ús partidista i es ven que tot és una qüestió de voluntats i no de capacitats reals. El resultat fins ara ha estat el d'una legislatura farcida de retòrica i simbolismes, més avesada a la litúrgia que als fets, marcada per la batuta dels tribunals i una resposta política incongruent. No fa falta anar gaire lluny per trobar-ne exemples. En el darrer ple, convocat a mode de comiat de Quim Torra un cop ha estat inhabilitat com a president, JxCat i ERC van aprovar una proposta de resolució en el qual refermaven la confiança en el ja expresident i concloïen que el cessament no era "legítim".

Bel·ligerància retòrica. A la pràctica, s'ha procedit a acatar la inhabilitació i els dos socis de Govern s'han limitat a seguir l'itinerari legal establert. També van aprovar, a proposta de la CUP, articular una "resposta antirepressiva" que anés més enllà de gestionar la substitució del president quan la feble entesa de convivència entre JxCat i ERC per conviure en el Govern interí no contempla res més. Aquest divorci entre el que es proclama i el que es practica ha estat una constant de la legislatura. I tot, perquè els partits independentistes temen el preu que la coherència -que suposa acceptar i explicar la crua realitat per molt dolorosa que sigui- pugui tenir a les urnes. Alimentar l'imaginari dels votants amb declaracions d'intencions en forma de votacions al Parlament que moren tan bon punt s'apaga el llum de l'hemicicle resta credibilitat i fomenta l'animadversió entre qui després constata que és fum.


L'èpica és poderosa quan té una aplicabilitat i no quan, simplement, es pregona. La legitimitat de qualsevol projecte es guanya en el dia a dia, amb la honestedat de reconèixer-ne les virtuts i els defectes, la capacitat de convertir el seu capital en un motor en comptes de posar-lo en risc i l'habilitat per demostrar a qui no el comparteix que és útil per transformar la seva vida. Hi haurà qui continuï aferrat al que no va ser però que creu que podria haver estat. Qui continuï enverinant el relat apel·lant més a la nostàlgia que a la projecció d'una realitat per avançar. Atrapats en l'efemèride és pràcticament impossible dibuixar un horitzó. 

 

Participació