opinió

Vergonya en comú

«El mateix consistori que distingí Barrera, fa només vuit anys, ara l’hi ha retirat, d’una manera ignominiosa»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 30 de setembre de 2020 a les 20:00 |
Les actituds masclistes del guerriller més famós de la història eren comentades pels seus companys d’armes i estan ben documentades, sobretot en relació amb la seva etapa al Congo. Així i tot, el protagonista de la imatge icònica més important del segle XX mai no ha vist com el seu masclisme anul·lés la fascinació que continua desvetllant com a símbol de rebel·lia entre les generacions més joves, en forma de cartells i samarretes. L’homofòbia d’algunes de les figures més destacades del règim castrista, l’hostilitat demostrada cap al col·lectiu homosexual, sobretot el masculí, no ha provocat l’anul·lació de la simpatia que la revolució cubana va provocar en sectors socials progressistes d’Europa i d’Amèrica. El passat estalinista d’alguns dels més respectats referents de l’històric partit dels comunistes catalans, fundat el 1936, no ha fet que hom n’anul·lés les medalles i distincions de què van ser objecte per les institucions democràtiques, ni tampoc que es deixés de reconèixer el seu combat per la llibertat, Catalunya i la justícia social.

El 2001, Heribert Barrera va fer unes declaracions sobre la immigració que van trasbalsar ERC, sobretot perquè coincidien en uns moments on aquest partit promovia un discurs nou en defensa d’un projecte nacional integrador, per damunt d’orígens, races i cultures. Aquelles paraules, que potser no van sorprendre tant persones de la seva generació, van incomodar la majoria  dels militants i, fins i tot, algun dirigent en demanà l’expulsió pel seu caràcter reprovable, vist amb ulls d’avui i criteris actuals sobre les races, les dones o l’homosexualitat. Barrera no assistí, setmanes després, al congrés del partit celebrat a Tarragona on la intervenció més aplaudida va ser la de Marc Aureli Vila: “no hi ha més que una sola raça, la raça humana”. Les declaracions van ser utilitzades per atacar l’independentisme, llavors representat només per ERC, i per titllar de racista i xenòfob tot el catalanisme en general.


Superat aquell moment, el 29 d’octubre del 2012, l’ajuntament de Barcelona, a títol pòstum, en va reconèixer els mèrits i amb els vots favorables d’ERC, CiU, PSC i ICV li concedí la medalla d’or de la ciutat. Barrera, antifeixista i demòcrata, era fill d’un cenetista conseller de la Generalitat el 6 d’octubre, havia combatut el feixisme amb les armes durant la guerra, amagat jueus a casa seva durant l’ocupació nazi de França, retornat a Catalunya el 1952 per reorganitzar-hi ERC, fou un dels dos catalans que votà a favor del dret a l’autodeterminació en el debat constitucional espanyol i va ser el primer president del Parlament recuperat després del franquisme. Els mèrits eren evidents i pesaven prou per sobreposar-se a altres posicionaments molt més discutibles.

Però, vet aquí que el mateix consistori que el distingí amb el guardó, fa només vuit anys, ara l’hi ha retirat, d’una manera ignominiosa. Sorprèn, però, que hagin votat a favor de l’anul·lació de la distinció dues forces polítiques que, llavors, van fer-ho a favor: PSC i BCN en Comú, a l’interior del qual hi ha la ICV del 2012. Com s’explica, això? Tenint en compte que Barrera morí el 2011, és que el personatge ha dit o fet alguna cosa de llavors ençà, que no hagués dit o fet el 2012, quan ja feia un any que era mort? Seria una pèrdua de temps entrar a analitzar aquest aspecte per la seva pertinença al gènere estúpid, sinó que cal veure què ha passat a la política catalana i a Barcelona concretament, per entendre una decisió d’aquestes característiques, de tanta incoherència per part, precisament, de les dues forces polítiques que governen la capital catalana, capaces de votar a favor i en contra del mateix sense immutar-se i sense que, aparentment, hagi passat res que ho justifiqui.


El cert és, tanmateix, que sí que ha passat i molt. A les darreres eleccions locals, a Barcelona la força més votada era una opció independentista. I, mitjançant el joc habitual de pactes democràtics, hom s’esperava un batlle d’aquesta orientació política. Tenint en compte que el govern autònom i la majoria parlamentària, amb els dos Presidents inclosos, són també independentistes, hauria estat massa per a Espanya que la primera autoritat municipal de la capital catalana fos també independentista i, a més, germà del batlle olímpic i antic president de la Generalitat. La consolidació simbòlica del pes institucional de l’independentisme com la primera opció del país hauria estat de molt mal pair i explicar, motiu pel qual calia dur a terme una veritable operació d’estat per impedir-ho. I aquí és on, per tal d’evitar-ho, entra en joc una llista de fracassats (al PSF, al PSC, a UDC) que havia tingut el suport econòmic de les elits anticatalanes de sempre, les mateixes que continuen fent negoci amb la dependència del país.

Amb el suport d’aquesta colla obstruccionista, sense altre projecte que barrar el pas a l’independentisme, no sols s’impedeix que Maragall sigui el batlle, sinó que es fa possible que en continuï sent la batllessa sortint. Sé molt bé que els Comuns no són iguals a tot arreu, ni representen el mateix, i hi conec gent que és sincerament independentista. Però un cop desaparegut de l’escena política Xavier Domènech, el rostre més sòlid, i abandonada la llista barcelonina, per anar a Madrid com a diputats, per part d’autodeterministes com G.Pisarello i J.Asens, la candidatura barcelonina va quedar tocada de mort. Dit d’altra manera, o els Comuns continuaven a la batllia, o no tenien cap càrrec destacat en l’entramat institucional de Catalunya. Icònicament, si no tenien Barcelona, no tenien res, s’acostaven a la marginalitat en desaparèixer de la centralitat mediàtica que els donava la capital i que en tapa les deficiències territorials.


Per això, en comptes d’optar per construir una esquerra diferent, neta, transformadora, es preferí el poder, tant se val l’origen que tingués, ni que fos tan pervers com el que fou i continua sent. A la capital, doncs, l’esquerra que es volia diferent participà en l’operació d’estat contra l’independentisme, a  canvi de conservar la batllia, engegant els principis a dida. La manca de coherència es reforçava amb les declaracions del seu únic ministre a Madrid, partidari del dret a l’autodeterminació fins a l’hora de prendre possessió del càrrec, moment en què la defensa del dret es va fer incompatible amb la cartera ministerial. Deia, com si res, que no es pot defensar l’autodeterminació i, alhora, ser al govern i, en conseqüència, optava pel govern i no per l’autodeterminació. Tanta solidesa ideològica, tant de rigor polític i un sentit tan elevat de l’ètica m’aclaparen, francament.

Qualsevol ex-primer ministre de França sap perfectament que si s’hagués aplicat la llei electoral francesa a Barcelona, la llista de Maragall hauria tingut, automàticament, la majoria absoluta a l’ajuntament i, doncs, que l’independentisme s’hauria tornat a manifestar com la primera opció institucional del país. És vergonyós que l’ajuntament barceloní hagi fet cas de les acusacions contra Barrera promogudes per Manuel Valls, poques setmanes després que el Tribunal Europeu de Drets Humans hagi condemnat França pel racisme manifestat contra persones d’ètnia gitana quan el seu ministre de l’Interior era... Manuel Valls! En fi, la vergonya que genera la decisió municipal afecta la dreta de sempre, amb exministres socialistes signant cartes a favor (a favor!) del rei emèrit, el Partit Socialista, el veritable partit d’estat, del règim i del sistema, i aquella esquerra que volia ser diferent i ha acabat sumant-se a les pràctiques més abjectes de la dreta de sempre. En fi, tots comparteixen el mateix: vergonya en comú.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
14/10/2020

Companys i els protestants

07/10/2020

País de gestos

30/09/2020

Vergonya en comú

23/09/2020

Elogi de les coses petites

16/09/2020

Cultura religiosa

09/09/2020

Diàleg sí, diàleg no

19/08/2020

Tota pedra fa paret

05/08/2020

Equivocar-se de República

22/07/2020

Control del territori

08/07/2020

97, al peu del canó

Participació