OPINIÓ

PDECat, JxCat i la unitat de l’independentisme

«Qui capitalitzarà la massa social de centre-dreta si JxCat aspira a competir ideològicament amb ERC i la CUP?»

per Laura Pinyol , 12 de juliol de 2020 a les 19:50 |

El passat 10 de juliol va fer 10 anys de la multitudinària manifestació “Som una Nació. Nosaltres decidim” que va concentrar –i desbordar les previsions i els carrers de Barcelona– la resposta contra la sentència de l’Estatut. La Generalitat era governada pel tripartit, amb una coalició entre el PSC, ERC i ICV, la marxa va ser encapçalada per una gran senyera que sostenien els presidents José Montilla i Ernest Benach, com a presidents del Govern i del Parlament, acompanyats de Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Joan Rigol. Va ser la primera de les concentracions massives que inundarien els carrers anys a venir, l’inici del Procés malgrat que, aleshores, mesos abans de la convocatòria electoral, l’única formació parlamentària que defensava la independència era ERC. Aquelles eleccions les guanyaria Artur Mas, tercera victòria consecutiva que li permetria, finalment, l’assalt a la presidència, gràcies a un pacte de legislatura amb el PP.

Lluny era, per tant, CIU de fer seves les tesis independentistes com a resposta al naufragi de l’Estatut. Van ser dos anys de batalles pel pacte fiscal, una proposta de finançament que el President Rajoy va tancar d’un cop de porta. Mas va convocar eleccions i va perdre 12 diputats. La CUP va entrar al Parlament per primera vegada, amb 3 escons. La X legislatura permetia Mas seguir a la presidència de la Generalitat, amb el suport d’Esquerra. Van ser la legislatura del 9N i la de la irrupció de la pulsió independentista: segons dades del CEO, el suport havia crescut del 25% al 45% en només aquests 4 anys. També van ser anys en què les entitats sobiranistes es van fer fortes; per recordar les manifestacions de l’ANC i el “President, posi les urnes” de la Carme Forcadell, com a presidenta de l’Assemblea.



Però el maig del 2015 hi havia una convocatòria electoral en joc, crucial: les municipals. CIU es va presentar amb el matrimoni polític entre Mas i Duran i Lleida, que s’aguantava pels pèls. I es va imposar en la majoria dels municipis com a força més votada, tot i perdre places com Barcelona. Una setmana després, es va certificar el divorci entre CDC i UCD.I mentre avançava el Procés, implosionava la Casa Gran del Catalanisme, entre escàndols que vinculaven Convergència a la corrupció –Jordi Pujol havia confessat la deixa i la fortuna a l’estranger, el juliol del 2014, i el Cas Palau mantenia imputat l’extresorer de la formació, Daniel Osàcar pel cobrament de comissions de Ferrovial.

2015: les sigles de CDC empastifades. Mas comença una batalla per liderar la unitat independentista amb una opa cap a Esquerra, la CUP i les entitats per bastir una llista unitària. Una lluita que acaba guanyant amb la confecció de la llista de Junts pel Sí, que encapçalarà Raül Romeva (independent, provinent de l’espai de l’antiga Iniciativa), Muriel Casals (presidenta d’Òmnium Cultural ), Carme Forcadell i Artur Mas, en el número 4 però com a candidat in pectore a la presidència de la Generalitat, i Oriol Junqueras, com a president d’ERC. Altres partits i associacions integren la candidatura que té per objectiu assolir la majoria absoluta: Demòcrates de Catalunya (partit liderat per Antoni Castellà, de l’extinta UCD), Moviment d’Esquerres i Avancem (corrents sobiranistes sorgides del PSC), Súmate o Reagrupament, entre d’altres. Les eleccions del 27S, però, la victòria és insuficient. La història és coneguda: suport de la CUP a la llista de JxSí a canvi que Artur Mas no sigui president. Entra en escena in extremis Carles Puigdemont.


Aquesta setmana també ha fet 4 anys de la fundació del PDECat, la formació hereva de l’antiga Convergència. L’espai postconvergent ha fet servir diverses marques electorals: Democràcia i Llibertat (a les espanyoles del 2015), CDC (a la repetició electoral del juny del 2016) i Junts per Catalunya (eleccions del 21D, post aplicació del 155). Aquestes campanyes sempre han anat acompanyades de l’intent d’intentar repetir l’artefacte electoral de Junts pel Sí o generar noves plataformes –com la Crida, l’estiu del 2018– amb l’afany d’unir l’independentisme.

Però, de totes, la marca bona ha estat Junts per Catalunya, la llista del President per les eleccions del 21D del 2017, que es repeteix en les eleccions europees i en les municipals del 2019. Curiosament és una proposta de nom que va caure en el Congrés fundacional del PDECat.


Aquests dies assistim a la lluita per qui es queda la titularitat de JxCAT. Hi ha en joc l’ordenació d’aquest espai i la marca electoral, que ja controla el president Carles Puigdemont. El serial sembla que s’ha d’acabar a finals de juliol, quan es constitueixi la nova organització, a saber si el PDECat s’hi integra, s’hi col·liga o s’hi dissol. Però en les desavinences per com acabarà tot això, hi ha dos eixos en joc. L’ideològic: el Procés ha virat el centre polític cap a l’esquerra i el marasme de sigles de l’antic catalanisme polític ha descuidat el flanc del centre-dreta on s’hi havia desenvolupat bé, tradicionalment. Qui capitalitzarà aquesta massa social si Junts per Catalunya aspira a competir ideològicament amb ERC i la CUP?

La segona, la unitat. Deu anys després, l’independentisme i el seu creixement ha estat una resposta sostinguda al desaire que va ser la sentència de l’Estatut, l’últim intent amb consens majoritari d’encaixar Catalunya al sistema constitucional de l’Estat espanyol. Malgrat el vaivens de la política catalana i les dificultat afegides per pandèmies sociosanitàries que han fet sotragar el món tal com el coneixíem, l’independentisme avui se segueix sustentant en un 45% de suport. Un percentatge ampli que per força ha de ser divers i transversal i, per tant, impossible d’aglutinar sota unes úniques sigles.

Aquesta és la lliçó d’aquests deu anys. L’independentisme ha estat un catalitzador del sistema de partits tradicionals, ha dinamitat sigles històriques i ha fet sorgir nous espais. Sigui quin sigui el futur del PDECat o de Junts per Catalunya si hi ha un mantra que ha mort definitivament després de tot és el de pretendre unificar-lo en un sol paraigües electoral.

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
12/07/2020

PDECat, JxCat i la unitat de l’independentisme

14/06/2020

No és l'educació un dret essencial?

21/05/2020

Lluís Juste de Nin, la mort d’un vitalista

19/04/2020

Tornar a l’escola

22/03/2020

Quedem-nos a casa. Encara que sigui difícil

08/03/2020

​De les àvies, la revolta

23/02/2020

​Del «sit and talk» a la negociació

09/02/2020

...potser sí que està una mica preocupat, el rei

26/01/2020

522 morts en silenci

12/01/2020

Blanquejant la teocràcia

Participació