OPINIÓ

Calviño i l'Espanya auto-derrotada

«Els polítics espanyols mai podran admetre que els estats més petits que el seu poden ser molt més exitosos a l'hora de liderar la política europea»

per Aleix Sarri , 12 de juliol de 2020 a les 19:50 |

“Para estar en Europa con fuerza hay que ser grande. Los pequeños no cuentan nada", Mariano Rajoy, 1 de juny de 2013.

Dijous la diplomàcia espanyola va viure una nova humiliació. Malgrat haver aconseguit silenciar gran part de les crítiques dels seus socis europeus per les seves mesures repressives contra Catalunya mitjançant el repartiment massiu de favors i el bullying, el Front Unitari Espanyol (PSOE, UP, Cs, PP i VOX) s’ha estavellat contra el mur de la Nova Lliga Hanseàtica i ha perdut a l’últim moment la votació per elegir Nadia Calviño nova Presidenta de l’Eurogrup.



Com sempre, la inflació d’expectatives ha estat directament proporcional a la patacada. Espanya, de nou, s’ha quedat sense una de les posicions importants en el lideratge de la UE. Pedro Sánchez, ha fracassat en el seu intent de usar la plataforma de la família socialista europea per prendre posicions a Brussel·les, la mala gestió pròpia i històrica ha pesat. Que Espanya sigui el segon país con més caurà el PIB durant el 2020, la discutible gestió del virus per part del govern espanyol, i l’alt deute que s’arrossega des de l’etapa Zapatero-Rajoy feien d’Espanya una curiosa tria per liderar l’Eurogrup en un moment de crisi com el que vivim i viurem.

L’economia, però, no ha estat ni molt menys l’únic factor en joc. Fa anys que la política espanyola menysprea els Estats anomenats petits. Anomenats, perquè al cap i a la fi tots els Estats europeus en són de petits quan se’ls compara amb la Xina, la Índia o els Estats Units. Però l’arrogància imperial mana.


Ja va perdre Espanya la presidència de l’Eurogrup dues vegades amb De Guindos. Primer amb un humiliant 17 a 1, quan va presentar batalla sense tenir cap suport el 2013, i després amb un 12 a 7 el 2015 quan Rajoy se les prometia felices per comptar amb el suport d’Angela Merkel. Els diaris de Madrid ja havien nomenat De Guindos com a President de l’Eurogrup abans que ningú votés. La derrota va ser humiliant. Aquesta és la època en què Rajoy pronunciava la frase que encapçala l’article “Para estar en Europa con fuerza hay que ser grande. Los pequeños no cuentan nada”. Com es pot veure, una falsedat d’autoconsum.

Calviño i Pedro Sánchez han comès aquest 2020 el mateix error, fil per randa. L’inflament mediàtic casolà, comptar que el suport de França i Alemanya seria suficient per guanyar, i menysprear els Estats petits. Calviño, que ara acusa algun dels seus socis de “faltar a la paraula donada", serà incapaç d’admetre que l’elecció a la presidència de l’Eurogrup la va perdre el novembre de 2018 quan amb arrogància es va referir a la Nova Lliga Hanseàtica com “[un grup] d’estats petits amb poc pes” i es va negar a respondre a les seves propostes. Per Calviño, la visió dels Estats petits de la eurozona no valia res.


Els dies abans de la votació, mentre la política i la premsa espanyola escalfaven l’ambient amb el nomenament que estava a punt d’arribar, la corresponsal del Financial Times a Brussel·les recordava amb un tuit les paraules de Calviño i avisava que la votació no estava feta. Així doncs, la victòria del candidat irlandès Paschal Donohoe per 10 a 9, ha estat tant dura com inesperada entre les cohorts polítiques i mediàtiques del Front Unitari Espanyol, que sempre s’acaben prenent assolir aquests càrrecs com una qüestió d’honor.

Enlloc de reconèixer la derrota, moltes veus han qüestionat que cada Estat tingui el mateix pes (un vot) en aquest tipus de decisions. Acostumats a usar la seva majoria nacional per imposar les decisions a la resta, els polítics espanyols no accepten el caràcter confederal de l’euro. Si algun dia aconseguissin trencar amb el principi de igualtat de vot entre estats, el trencament de l’euro seria inevitable.

En certa manera tot aquest odi als estats petits va sobre Catalunya. Els polítics espanyols mai podran admetre que els estats més petits que el seu poden ser molt més exitosos a l'hora de liderar la política europea i molt més eficients alhora de dirigir la pròpia economia.

Admetre l’èxit dels estats petits seria admetre de facto que una Catalunya independent no només no seria irrellevant dins el marc de la UE sinó que a més, podria tenir un pes molt major que l’espanyol. La orgullosa política espanyola no pot permetre que tal idea s’instal.li al cap de la gent, i per això Calviño el primer que ha fet ha estat atiar la teoria de la conxorxa amb la Nova Lliga Hanseàtica com a nou arxienemic.

Així doncs, la candidatura de Calviño a l’Eurogrup ha portat una (auto)derrota humiliant per Espanya i una lliçó per a l’independentisme català. El futur d’Europa passa tant per Berlín i París com per les capitals dels països nòrdics, bàltics, benelux i centre-europeus. És hora de redirigir esforços en la política europea catalana. Menys obsessió amb les grans capitals i més Hansa.

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
09/08/2020

Lluís Puig lliure; Juan Carlos i la legalidad: a la fuga

26/07/2020

Lliçons neerlandeses: de cimeres europees i abjuracions

12/07/2020

Calviño i l'Espanya auto-derrotada

28/06/2020

10 anys sense l’Estatut: anestesia o independència?

14/06/2020

Es deia Domingo Choc

31/05/2020

​Els Estats tenen futur

18/05/2020

El dèficit fiscal de Catalunya: un tret colonial?

03/05/2020

Oligopolis i províncies

19/04/2020

«Después de Franco, las instituciones»

05/04/2020

Canvi de cicle, o canvi de segle?

Participació