Opinió

Guanyar el diàleg per fer irreversible l'autodeterminació

«Si l'escenari de diàleg avança, serem més a prop d'una solució democràtica al conflicte polític. No hi gaires raons per al optimisme, però hi són totes per entendre que cal intentar-ho»

per Enric Marín i Otto , 21 de maig de 2020 a les 22:05 |
Quan l'estiu del 2018 en Joan Manuel Tresserras i jo estàvem capbussats amb l'escriptura del nostre llibre Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme ens va ser de molta utilitat la lectura d'un article de Jordi Muñoz titulat Les tres hipòtesis d'octubre. La tesi central d'aquella peça periodística era molt clara i molt lúcida: darrere l'acció política que va fer possible l'1 d'octubre hi havia la convivència de tres hipòtesis. La de la negociació, la de la insurrecció i la de la desconnexió unilateral pulcra i endreçada.

Com avui ja quasi ningú discuteix, el fet és que la relació de forces real no permetia la culminació de cap de les tres hipòtesis. I, lògicament, la unitat tàctica creada al voltant de la coexistència d'aquestes tres hipòtesis es va anar desfent a patir del 3 d'octubre. Es tractava d'una anàlisi molt lúcida quan una part significativa de l'independentisme alimentava, amb convicció aparent si més no, concepcions i propostes polítiques "legitimistes".


Dos anys després, Jordi Muñoz ha publicat un llibre dedicat a l'anàlisi de la política catalana dels darrers 10 anys. Encara no he tingut oportunitat de llegir-lo, però ho faré tan aviat com sigui possible. La lectura d'una ressenya de Xavier Domènech i alguna entrevista encara han avivat més el meu interès. Ja no tant per la interpretació del procés polític que va del 2012 al 2017, com pel diagnòstic de la situació actual i les propostes de futur.

Imagino que quan Jordi Muñoz va acabar el llibre no s'havia manifestat la gravetat de la seqüència emergència sanitària-crisi econòmica-emergència social. Però això no altera substancialment l'anàlisi. Encara que pugui semblar que el temps polític està aturat, el fet és que la pandèmia actua, i actuarà encara més, com acceleradora de tendències preexistents. El seu caràcter disruptiu deriva del fet que precipita la percepció de les febleses del nostre model econòmic i social. I, també, de la necessitat de canvis.


Quan la fase aguda de la pandèmia estigui superada, i acabi de manifestar-se l'emergència social derivada de la crisi econòmica, no haurà desaparegut cap dels problemes estructurals que ja existien abans d'aquest febrer. Alguns s'hauran agreujat i molt. Continuarà el conflicte entre el sobiranisme i els poders d'estat. També es manifestarà ben viva la necessitat de renovar el model econòmic i accelerar la transició ecològica. I, per no fer llarga la llista, encara serà més urgent garantir l'actualització i blindatge l'estat del benestar.

És un tòpic referir-se a "tardors calentes", però em temo molt que aquest any la política catalana i la política espanyola han comprat molts números. En el cas de Catalunya, un govern que actua en temps de pròrroga i condicionat pel TS haurà de fer front a la crisi econòmica i social mentre gestiona la crisi entre la política catalana i la política espanyola. I, en paral·lel debatent l'actualització de l'estratègia sobiranista.


Acabi com acabi aquest debat, caldrà respondre a la pregunta clau: com es reforcen les majories socials sobiranistes? Hi ha una resposta possible que es resumeix en el reconeixement de què estem instal·lats en una lògica de "guerra de posicions" en la que és imprescindible reforçar democràticament i institucionalment l'autogovern, desplegar polítiques socials republicanes i cercar acords majoritaris al voltant del dret a decidir amb la participació activa de la societat civil.

Amb això, però, no hi haurà prou. També caldrà explorar a consciència el recorregut del diàleg amb el reformisme espanyol. Instal·lar-se en el Sit and Talk. Sense reserves mentals. Amb determinació. Encara que només sigui per guanyar la batalla del relat davant l'opinió pública catalana i internacional. No hi ha res a perdre. Si l'escenari de diàleg avança, serem més a prop d'una solució democràtica al conflicte polític. És a dir, d'un "pacte de claredat" i del referèndum pactat. És molt difícil. No hi gaires raons per al optimisme, però hi són totes per entendre que cal intentar-ho.

El reformisme espanyol necessita arribar a acords amb l'independentisme català. Si, finalment, aquesta via fracassa, el recorregut del reformisme espanyol també s'esgotarà. Però, en paral·lel, l'independentisme català haurà guanyat legitimitat i credibilitat per explorar vies alternatives. Contra el que puguin fer pensar maniobres com l'última de Sánchez per allargar l'estat d'alarma, o l'anecdotari recurrent de les diferències entre els dos socis de govern, el temps del tacticisme de vol gallinaci s'esgota. Sense pensament estratègic, la política catalana caminarà cap al bloqueig. Però l'espanyola, també.

Ignoro si les tesis defensades per Jordi Muñoz divergeixen substantivament de la visió que acabo de sintetitzar. Si aquest fos el cas, serà un plaer discutir-les. O rectificar si fos el cas.

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
21/05/2020

Guanyar el diàleg per fer irreversible l'autodeterminació

07/05/2020

Emergència sanitària i debat de país

23/04/2020

Com pitjor millor?

09/04/2020

Coronavirus i canvi d'agenda política a Catalunya

07/03/2020

Per què li diuen amor quan volen dir sexe?

08/02/2020

Amnistia i desbordament democràtic

12/01/2020

​Notes naturalistes sobre el paisatge polític

14/12/2019

Guanyar el «Sit and Talk» per guanyar la partida

16/11/2019

El republicanisme català davant la cruïlla

19/10/2019

Paisatge després de la sentència

Participació