opinió

L'endemà: actors nous i vells conflictes

«La crisi posarà cada líder al seu lloc, es vulgui o no. Serà el judici inexorable que sorgirà d'una època de gran incertesa»

per Francesc-Marc Álvaro , 1 d'abril de 2020 a les 19:24 |
Participo al programa de la televisió basca En Jake, via Skype, i Xabier Lapitz em demana sobre el món que sorgirà després de la pandèmia. El col·lega i amic afirma que "tot es veu petit al costat del coronavirus", una idea que comparteixo. Però, ràpidament, afegeixo que, es vulgui o no, els conflictes antics no desapareixeran quan tot hagi passat. Per què em sembla que serà així? Perquè ja ho hem vist abans, per bé que el repte d'aquesta hora és certament d'una dimensió enorme, sense precedents.

Feu memòria, si us plau: després dels atacs terroristes de l'11-S a les Torres Bessones de Nova York es va sentenciar solemnement que oblidaríem molts dels problemes precedents, però no va ser pas així. Feu una mica més de memòria: també després de l'11-M a Madrid es va repetir el mateix pronòstic, i amb el mateix grau d'encert. Això no obstant, cal introduir alguns matisos. Per exemple: hi ha una forta relació entre el final d'ETA i el canvi en l'abordatge de les polítiques internacionals anti-terroristes que va produir-se arran del protagonisme d'Al-Qaida i les seves organitzacions afins. Ara bé, la irrupció del gihadisme global no ha fet desaparèixer per art de màgia els conflictes de tota mena que omplen el planeta. Les coses no funcionen d'aquesta manera.


Els grans esdeveniments modifiquen la realitat, però no ho fan absolutament ni automàtica. Hi ha transformacions més o menys rellevants, però els problemes no s'esborren d'un dia per l'altre. La història dels últims cent anys ens mostra un món que va sumant fenòmens vells i nous constantment, i això genera diversos estrats de conflictivitat, amb interaccions i solapaments que provoquen nous desafiaments i, al seu torn, nous focus de tensió. Com a mostra, només cal pensar en la manera com la creixent por a l'amenaça islamista ha revifat els moviments populistes de signe ultra a Europa, una tempesta perfecta contra la democràcia i contra les regles i valors de les societats obertes. És una evidència inquietant.

S'especula sobre l'impacte que tindrà la crisi del coronavirus (i la que pot venir un cop hàgim controlat l'emergència sanitària) en l'àmbit europeu i en l'àmbit espanyol. Aquests dies tothom fa els seus càlculs i dibuixa els seus escenaris, més o menys ombrívols. Són exercicis tan necessaris com provisionals, òbviament. Dit això, m'inclino a pensar que el conflicte territorial a Espanya no desapareixerà, però sí és probable que agafi uns camins que, ara per ara, ningú no pot entreveure ni tan sols imaginar.


D'entrada, la pandèmia ha esborrat de l'agenda el procés, no podia ser d'altra manera. No se'n parla, ni del procés, ni de la taula de negociació, ni de les reformes assumibles pel govern espanyol en aquest apartat. L'assumpte interessant, al meu parer, és observar de quina manera, durant els propers mesos, es redibuixa el conflicte Catalunya-Espanya en termes de relat i en termes d'estratègia, per part de tots els sectors concernits. Alerta: he escrit "redibuixa" no pas "es dilueix", perquè no es pot diluir allò que la gestió de la reconstrucció post Covid-19 tornarà a posar damunt la taula amb tota cruesa. Cada dia veiem com Madrid vigila gelosament per no cedir espais de poder ni de sobirania, fins i tot posant en joc tots els simbolismes d'Estat, fins i tot amb iconografies militars que cap més democràcia occidental posa en pràctica davant les càmeres. Què us fa pensar que l'Estat espanyol deixi d'exhibir aquest tarannà quan toqui parlar més de rescatar empreses que de rescatar malalts?

Molts pregunten (amb la boca petita) si el govern de Pedro Sánchez (el primer de coalició de centre-esquerra des de la mort de Franco) sortirà afeblit, enfortit o molt tocat d'aquesta crisi. I també és lògic demanar-se què passarà amb les anunciades eleccions catalanes, que no tenen data i semblen allunyar-se cada dia una mica més. Per no parlar de la sort dels incerts pressupostos generals de l'Estat i dels introbables pressupostos de la Generalitat, uns comptes que -a dia d'avui- han saltat pels aires. Tot això ara és anecdòtic, a la llum de la tragèdia sanitària, sens dubte. Però, un dia o altre, d'aquí un temps, hi tornarem, a tot plegat, i llavors es veurà que l'agenda pública no ha canviat tant com auguren alguns. En canvi, els dirigents polítics -els catalans i els espanyols- hauran guanyat o perdut credibilitat arran de la gestió de la pandèmia. La crisi posarà cada líder al seu lloc, es vulgui o no. Serà el judici inexorable que sorgirà d'una època de gran incertesa.


La meva conclusió és que l'endemà d'aquest malson, quan comencem a respirar alleugerits (i més pobres, a causa de l'aturada brutal de l'economia), els vells conflictes romandran mentre uns quants polítics de primer rengle hauran de retirar-se, per deixar entrar persones noves, que siguin capaces de conduir la nau del poder democràtic en l'etapa de la reconstrucció. Tindrem actors nous, és llei de vida. No sabem, però, si aquests seran millors o pitjors que els anteriors.

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
26/05/2020

La fe, la necessitat i el ridícul

12/05/2020

Lluny de Badalona

28/04/2020

Provincians tots!

14/04/2020

Res en excés

01/04/2020

L'endemà: actors nous i vells conflictes

17/03/2020

Virus, fronteres i passaports

03/03/2020

​Ponsatí, la que més va agradar

18/02/2020

L'eix que no es veu

05/02/2020

El sebastianisme indepe que ve

21/01/2020

El món abans del procés

Participació