opinió

Una esquerra naïf

«El panorama polític s'ha anat esquerranitzant. Tots els partits polítics participen en una mesura o altra del credo socialdemòcrata»

per Montserrat Nebrera , 26 de febrer de 2020 a les 23:18 |
Vaig participar fa uns dies en un esmorzar de treball a la seu barcelonina de l'agència Llorente y Cuenca, entorn el recent llibre del politòleg Oriol Bartomeus, El terratrèmol silenciós, on posa dades per corroborar una hipòtesi que la intuïció li havia fet formular i que d'entrada, ja resulta versemblant: el comportament electoral de les persones que viuen a Catalunya ha variat en la mesura en què s'ha produït un relleu de la generació que va viure la transició per aquella altra que ara viu a cavall entre Twitter i Instagram a velocitat de vertigen, instal·lada en el descontentament i en una inestabilitat laboral i personal que trasllada també al seu vot. Un vot que es torna així visceral i voluble en una generació espasmòdica, que no va votar en el referèndum de la Constitució i que ja no creu que la política pugui resoldre gran cosa, excepte la seva satisfacció individual (i infantil) d'haver guanyat un concurs com els de la tele, si el partit de la seva elecció s'acaba imposant als altres en alguna o altra contesa electoral.

Potser, però, als pressupostos d'anàlisi es podria afegir alguna altra reflexió. La generació entesa com la més preparada de la història és en el fons senzillament la que acumula més títols. No sabem com hem acabat en el convenciment que els dobles graus i els triples màsters els donaran millors oportunitats, i si és ben cert que les tenen i que en molts casos les aprofiten, no és tant pel seu esforç com per haver-se trobat empedrats els carrers per una generació que, com la del meu avi, va construir la Plaça Catalunya o que, com la dels meus pares, quasi no va saber què era un dia festiu i va viure sempre en el que ara diuen "pobresa energètica". Aquesta facilitat estructural permet florir qualsevol esforç i això comporta també un major grau de supèrbia, i també de tendència a la desesperació quan les oportunitats no arriben amb la immediatesa que es voldria.


D'altra banda, el canvi generacional que ha suposat fragmentació i volubilitat és paral·lel al que s'ha produït en l'oferta mediàtica, tan nombrosa (que no plural), que és impossible que cap d'ells tingui un share superior el 25% del total de l'audiència. Tampoc els partits. La política, esdevinguda així un "pa i circ" semblant al de qualsevol altre concurs televisiu o tertúlia rosa (o groga), exhibeix els candidats i les seves vides a una curiositat morbosa de l'audiència que una actitud genuflexa per part dels servidors públics accepta i a sobre l'anomena "transparència".

Un votant així, frívol, voluble, que creu saber-ho tot perquè sap quants immobles tenia un diputat abans d'entrar a l'hemicicle, ja no es pregunta quin efecte tindrà una decisió o una altra de vot sobre la seva vida, perquè a sobre pensa que la política i les coses de la vida circulen per canals independents. De convèncer-los s'ha encarregat una casta política allunyada de la gent, preocupada per la seva supervivència (personal o de partit), i que just per això no pot plànyer aquest comportament que semblaria infantil, però que, com en l'àmbit familiar, és el fruit d'haver-los protegit fins a la nàusea i d'haver-los convençut que tenen dret a no patir i a fer realitat qualsevol desig que puguin formular, perquè ja s'encarregarà el pare Estat d'arreglar qualsevol contingència.


Per donar resposta, també compulsiva, a aquesta demanda, el panorama polític s'ha anat esquerranitzant. Tots els partits polítics participen en una mesura o altra del credo socialdemòcrata, de manera que és molt, molt fàcil que es concebi com una veritat establerta el dret a tot i l'obligació de res, en el que es pot dir, i em permeto una llicència filològica, la "naïficació" de l'esquerra. Una infantilització del seu electorat que pot semblar benefici a curt termini, però que sols condueix una mica més enllà a la desesperança o la frustració.

Més que mai és imprescindible una reconsideració d'aquesta tendència ideològica, que tot i ser necessària, requereix un control, equilibrador i afavoridor del pluralisme, en la reconstrucció de el vessant ideològic liberal conservadora, a hores d'ara sense nord i confusa, si no radicalitzada o fanatitzada. No s'ha de perdre l'esperança que, plantejada una oferta lliberal conservadora sensata i consistent, es generi (o es desperti) la demanda. Però cal posar-se a la feina. I quin lloc millor per començar que aquí, a Catalunya, on més aviat que a cap altre lloc d'Espanya, s'ha estès la confusió i la rauxa.

 

Montserrat Nebrera
Advocada, jutge, diputada i sempre "profe" a la universitat (des de fa 13 anys a la UIC), va fer tres carreres per una barreja de curiositat i avorriment. Candidata a mestre de res, aprenent de tot (menys de bruixa!), ha fundat Alternativa de Govern. Creu en la unió però sols des de la llibertat.
25/03/2020

​La categoria de la vergonya

11/03/2020

Actua Cultura

26/02/2020

Una esquerra naïf

12/02/2020

​Per què no ens aclarim d'una vegada?

29/01/2020

​Junqueras al laberint

15/01/2020

Bibliorefugis

01/01/2020

Un millor 2020

18/12/2019

Perfectible, acceptable

04/12/2019

97.000€

20/11/2019

Un informe, una oportunitat

Participació