OPINIÓ

Santi Vila, per exemple

«Santi Vila ens pot ser simpàtic o antipàtic, però la seva actuació mentre formava part de l'executiu català requereix una cobertura política i econòmica del nostre Govern»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 27 de febrer de 2020 a les 19:00 |
Quan jo vaig conèixer Santi Vila, tant ell com jo militàvem en una organització política inequívocament independentista i d'esquerres. La formació en qüestió es deia Esquerra Republicana de Catalunya i d'això ja en deu fer vora un quart de segle, clar. Ell, llavors, era el president d'ERC a la ciutat de Narcí Monturiol i Abdó Terrades, Met Miravilles i Josep Pallach, i jo n'era el secretari general nacional. Ha passat força temps, però en les poques ocasions en què vam coincidir el tinc present com una persona molt educada, més aviat escrupolós en les formes i potser amb un posat un xic distant.

Més d'una dècada després, sent ja ell batlle convergent de Figueres i jo vicepresident de la Generalitat, el recordo en un acte de l'Espai Català Transfronterer, celebrat a la sala de plens de la capital empordanesa, acte en què, en tot moment, va exhibir no sols un elevat sentit institucional sinó, fins i tot, una gran afabilitat personal. El capteniment era d'agrair, sobretot perquè contrastava amb la fredor i una barreja de menyspreu i rebuig amb què em rebia algun altre càrrec de la seva mateixa corda ideològica, els que més malament havien paït l'alternança política produïda el 2003.

 
Ara, amb motiu de tota la problemàtica de l'afer de l'art de Sixena i el Museu de Lleida, resulta que el ciutadà particular Santiago Vila i Vicente ha hagut de posar casa seva, el seu propi domicili personal, com a fiança davant el tribunal que jutja les actuacions del conseller de Cultura de la Generalitat, de nom Santi Vila, en defensa del patrimoni artístic de Catalunya, legalment adquirit i legítimament tractat amb la màxima cura durant els anys, a Lleida. I arribats en aquest punt és quan hom es pregunta: com pot ser possible, això?


És que Santi Vila, quan era al Govern, hi era a tall estrictament personal, es representava només ell mateix i aplicava la política cultural que li semblava més adient, tirant pel dret, al marge dels posicionaments generals del govern al qual pertanyia? Rotundament, no. De cap de les maneres. Fins i tot encara que aquesta hagués estat la voluntat d'algú, resulta que les polítiques del Govern afecten el conjunt de departaments i, en conseqüència, no són d'aquest conseller d'aquí o d'aquella consellera de més enllà, sinó del govern de la Generalitat en el seu conjunt.  
 

Així ho diu l'article 68.1. de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya quan afirma que "el Govern és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'Administració de la Generalitat". La Generalitat, com a òrgan executiu, està constituïda per diversos components, tots els quals són, alhora i separadament també, igualment Govern. I la llei de la presidència de la Generalitat i del Govern (2008), en el seu article 12, lletra J, fixa que entre les funcions del president hi ha "impulsar i coordinar l'activitat dels departaments per a l'aplicació de les directrius generals de l'acció de govern i establir, sempre que calgui, estratègies de planificació i d'acció conjunta". I un parell d'articles més enllà s'estableix que els consellers, com a integrants del Govern, tenen les atribucions següents: "a) Desenvolupar l'acció de govern en l'àmbit de les funcions que els són assignades, de conformitat amb les directrius del president o presidenta de la Generalitat i del Govern", així com "f) Formular propostes al Govern sobre assumptes que en requereixen l'aprovació relatius a llurs funcions o a llur àmbit de competències". O és que, potser, Santi Vila no anava a les reunions setmanals de Govern, a explicar-hi l'estat del conflicte de l'art i a obtenir-hi l'acord per a les accions a dur a terme, en nom de la Generalitat?
 
No cal ser un jurista acreditat per entendre i interpretar, amb un mínim de sensatesa, aquestes disposicions legals. No podem acceptar, en cap cas, una situació com aquesta, tan injusta, en la qual un alt càrrec del govern de Catalunya hagi de respondre, amb el seu patrimoni personal, de les decisions preses, no pas com a caprici personal, sinó en nom del Govern del qual formava part. O és que defensar el patrimoni artístic de Catalunya no figura entre les accions lògiques del govern de la Generalitat i, per tant, no ha de comportar un suport institucional inequívoc a qui s'impliqui en aquesta defensa?
 
Algú pot dir que Santi Vila no és independentista i que, en conseqüència, no pot ser destinatari del fons de solidaritat destinat a fer front a les despeses diverses que comporta la defensa d'independentistes davant l'estat. No tinc res a dir sobre el particular, atès que es tracta d'una iniciativa totalment privada, per més que alguns beneficiaris d'aquesta caixa solidària hagin estat persones d'un independentisme dubtós, escàs o del tot sobrevingut.
 
També es pot adduir que Santi Vila, un "independentista instrumental" com ell mateix va qualificar-se, va baixar del tren en marxa, abans d'arribar a l'estació decisiva. I és cert que va fer-ho. Però no va ser l'únic membre del Govern, ni les sigles on militava les soles que van tenir consellers fent el mateix camí de renúncia a les responsabilitats de govern. Santi Vila ens pot ser simpàtic o antipàtic, podem coincidir amb les seves idees polítiques o discrepar-ne –jo ho faig– i ens pot agradar o desplaure la seva manera de fer actual, però com a membre del govern de Catalunya la seva actuació, mentre formava part de l'executiu català, requereix una cobertura política i econòmica del nostre Govern.
 
Si no ho fem així, qui garanteix als actuals membres del govern de la Generalitat que no hauran de pagar amb el seu patrimoni personal allò que no van fer personalment, sinó com a consellers de Catalunya? Amb quina decisió, quina fermesa, quin coratge, actuaran d'ara endavant els ministres del nostre govern autònom si saben, per l'experiència del cas Santi Vila, que a l'hora de la veritat no disposaran de cap mena de cobertura institucional i quedaran del tot desemparats?

Saben el president de la Generalitat i el vicepresident la situació en què es troba l'exconseller Santi Vila? N'estan al corrent els consellers i les conselleres, siguin del partit que siguin o bé independents? Si ho saben i no reaccionen, col·legiadament, és deplorable. Però si no se n'han assabentat, potser encara és pitjor. Em costa de creure que, des de la Generalitat, no s'hagin fet passos per resoldre aquesta situació, sense necessitat de recórrer a les arques públiques –tot i que això hauria de ser el més normal del món i és el que fan tots els governs– o bé que no s'hagin espavilat a trobar els recursos necessaris fora del Govern. Com diria aquell, "tu ja m'entens"...
 
Existeix una cosa que se'n diu "sentit d'estat". Un sentit que et fa ser corresponsable i solidari amb les accions fetes abans, en defensa  dels interessos del país, per antics membres del Govern, fins i tot encara que no siguin del mateix color polític. I per a això no cal tenir estat,  sinó simplement estar disposat a tenir-ne i a actuar, ja des d'ara, en conseqüència.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
25/03/2020

L'Europa «missing»

18/03/2020

L’herència més bruta

11/03/2020

Corona virus, Corinna virus

04/03/2020

Un mitjancer per als «nostres»

27/02/2020

Santi Vila, per exemple

19/02/2020

Renunciar a la llengua

12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

22/01/2020

Trampejant Trapero

Participació