opinió

Incendis d’Austràlia, sisena generació

«Un incendi ràpid que coincideixi amb d’altres incendis (com a passat a Austràlia), superarà la nostra capacitat d’extinció si el paisatge no ens ajuda a aturar-lo»

per Montserrat Tura , 19 de gener de 2020 a les 20:00 |
Austràlia forma part del primer món, del que disposa de sistemes d’informació, de centres d’investigació científica importants, de serveis públics avançats, de sistemes de democràcia parlamentària homologats i transparents i d’economia robusta. Les seves dimensions costen d’assumir per qui viu en una petita nació del nord-est de la península Ibèrica.
 

D’entre els seus serveis públics molt desenvolupats podem concretar serveis meteorològics i d’anàlisi de l’evolució climàtica i serveis d’extinció d’incendis ben dotats i formats. Probablement per això tenim una informació detallada de les hectàrees afectades pels incendis forestals del seu estiu (hemisferi sud), dels efectius desplegats, de les víctimes mortals, dels desplaçats, del impacte sobre l’economia i de la pèrdua de la seva fauna característica.
 

Els incendis d’Austràlia succeeixen en el primer món i capten l’atenció de les agències de notícies. Els de característiques similars que s’han produït en indrets on no disposen de serveis desenvolupats, com ara Bolívia o Paraguai, o en zones allunyades com la Sibèria, no han sortit als mitjans de comunicació, no els hem percebut com a nostres, no ens hi hem identificat com ho fem amb les famílies australianes. 
 

Passa el que els experts fa temps que anuncien, els nostres extensos boscos van créixer en un clima i ara evolucionen en un altre clima. La vegetació es desplaçarà amb el canvi climàtic i no ho farà caminant com ho farien en els contes infantils. La realitat és més dura, més tràgica. El bosc que naixerà després d’aquests grans incendis serà diferent, més preparat per a climes extrems, menys productiu, menys útil per a la nostra organització social.
 
Els experts fa temps que avisen i avisen. Ens havien dit que un dia un gran incendi superaria la capacitat d’extinció d’un país per molt desenvolupat que fos el seu sistema d’emergències i està passant. A Austràlia tampoc ho havien entès, el seu Primer Ministre va desconsiderar els signes de gravetat dels primers dies i va marxar a les seves vacances programades.
 
Com que Austràlia està a les antípodes, podem seguir fent veure que els cangurs i coales no tenen res a veure amb nosaltres, però l’evolució de la intensitat i la velocitat de propagació va creixent arreu del món; Xile, Portugal, Canadà, Sud-Àfrica, Califòrnia. El foc d’aquests estiu a la Ribera d’Ebre es desplaçava més ràpid que d’altres similars fa pocs anys.
 
Aquesta dècada que deixem enrere ha estat la més càlida de les que s’han estudiat fins ara. El bosc i la vegetació en general ha viscut amb menys humitat però quan s’aconsegueixen apagar oblidem ràpidament les lliçons dels incendis. Ja no s’apaguen a l’hivern, s’apaguen fent polítiques de paisatge i de formulació estratègica de l’economia del sector primari, sobretot en indrets tan poblats com Catalunya.
 
Austràlia posa en evidència que els efectes del canvi climàtic ja son evidents, immediats. Els ha destruït l’economia de tota una regió. En el moment de màxima intensitat es propagava a 60 quilòmetres cada dia. Les Gavarres haurien cremat en una tarda. Si no hi ha gestió del paisatge, si no aconseguim el mosaic agrícola que ajuda a l’extinció, i ens limitem a parlar dels efectes sobre un ramat o una instal·lació d’engreix porcí, vol dir que encara no hem entès el que generació rere generació els nostres experts, que són dels millors experts del món ens diuen.
 
Un incendi ràpid que coincideixi amb d’altres incendis (com a passat a Austràlia), superarà la nostra capacitat d’extinció si el paisatge no ens ajuda a aturar-lo. Els contínuums forestals són bonics a la mirada humana però són diana del canvi climàtic. Si ho sabem, com explicarem a les generacions futures que no vam evitar-ho.
 
No parlem de conills i herbes aromàtiques
, no és una mirada bucòlica el que resoldrà aquest greu problema latent i present. En una situació de gran foc, els sistemes d’extinció defensaran, tan com puguin, persones i poblacions i necessitaran d’un paisatge preparat per a donar-los treva. Aquest paisatge és el mosaic agrícola, el canvi socioeconòmic que hem de fer possible posant en valor els productes que es conreen en les zones on el sector primari creixi i no pas com ara que les explotacions agràries van disminuint perquè no hem après a valorar la seva doble funció: alimentar-nos i servar-nos l’hàbitat natural on tot està condicionat per la presència humana. Només cal aplicar el principal atribut que va convertir els humans en l’espècie preponderant: la intel·ligència.
 
Austràlia és la gran advertència. Els seus boscos son molt més similars als nostres del que mai havíem pensat.

 

Montserrat Tura
Metgessa, especialitzada en gestió de serveis de salut i economia sanitària. Va ser alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003), població on va néixer i on ha viscut sempre, diputada al parlament (1995-2003 i 2010-2012) i consellera d'Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010). Actualment forma part de la direcció assistencial dels Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà. És mare de dues filles. A Twitter: @montserrat_tura.
16/02/2020

L'eutanàsia, comença el gran debat

12/02/2020

​Diana Garrigosa, un esclat de vida

02/02/2020

Brexit, el triomf de l'egoisme

19/01/2020

Incendis d’Austràlia, sisena generació

05/01/2020

La política difícil

22/12/2019

Som Europa

08/12/2019

El Nadal, a prop

24/11/2019

​Deu anys sense Solé Tura

10/11/2019

Aznar campeador

27/10/2019

Liderar

Participació