OPINIÓ

Neil Peart, pulmó de Rush

«Ens agrada col·locar els artistes als mapes de carreteres dels gèneres i els subgèneres, però n'hi ha que van a la seva bola»

per Jordi Bianciotto , 17 de gener de 2020 a les 22:20 |
En el degoteig de decessos dels músics que van definir el que podríem dir l'era del rock, cal afegir aquests dies la de Neil Peart, el bateria de la formació canadenca Rush, que ens ha deixat als 67 anys. Hi ha artistes que s'escapen de les categories ordinàries, i Rush en va ser un: grup de culte per a grans audiències (no pas al nostre país), ni antic ni modern, difícil d'enquadrar en una tendència, castigat sovint pels prejudicis dels qui l'ignoraven segurament sense haver-lo escoltat gaire.

Encara que la música de Rush semblava que la produís una orquestra de vint-i-cinc músics, el grup no era més que un trio multitasca del qual Neil Peart era alhora el bateria i el lletrista. Una doble i inusual missió que el va consolidar com a peça clau en la identitat de la banda, tant pel seu aclaparador i ultratècnic estil a les baquetes com per la creativitat que va bolcar en els textos, un imaginari donat a l'evasió però alhora compromès en la denúncia de les derives més inquietants de la humanitat.


Rush va ser una banda especial, diferent, perquè no es va acollir mai a cap moda ni a cap corrent del moment, i això se sol pagar car no només en termes de mercat, sinó de reconeixement crític. Ens agrada col·locar els artistes a les caselles dels arbres genealògics, als mapes de carreteres dels gèneres i els subgèneres, i tendim a pensar que són només els artistes que formen part d'una cosa més gran que ells mateixos els que determinen el signe dels temps.

Però n'hi ha que van a la seva bola, sense buscar el vistiplau dels líders d'opinió ni voler semblar els més moderns de la classe. Això potser els fa ser excèntrics, però no es pot dubtar del seu caràcter genuí. I al capdavall, grates una mica i les coses no són el que semblen: un dels fans de Neil Peart és Dave Grohl, l'exbateria d'un grup hipotèticament situat als antípodes de Rush com era Nirvana.


A la discografia de Rush, que cobreix des de l'any 1974 fins al 2012, hi ha una evolució que, a través del hard rock clàssic dels seus inicis (l'influx de Led Zeppelin) i a través de l'experimentació de tall progressiu, amb composicions llargues i serpentejants, va confluir als anys vuitanta en un model de cançó alhora manejable i exponencial, que aspirava a la conjunció perfecta de tècnica i emoció. Possiblement, els àlbums Moving pictures (1981), Signals (1982) i Grace under pressure (1983) van representar la sublimació d'aquest propòsit, tot i que admeto un possible biaix personal, el que alhora em fa recordar amb tremolors una cançó tan espectacular com Marathon, la que tanca la cara A (així en dèiem llavors) del disc Power windows (1985).

Rush també va ser una banda diferent perquè, després que Peart s'hi integrés substituint el bateria original, John Rutsey, va conservar els mateixos integrants, amb Alex Lifeson (guitarra) i Geddy Lee (veu, baix i teclats) al llarg de més de trenta anys, en una fraternitat fèrtil i lleial on si hi queia una peça es desfeia tot l'edifici. Així ha sigut en aquests darrers anys, en què la decisió de Peart de retirar-se va precipitar el final de tota l'aliança. La possibilitat de substituir-lo per mantenir la marca activa sembla fora de lloc i segurament sonaria ofensiva per a qualsevol fan.


Gent conseqüent, va cultivar un vincle de ferro i a gran escala amb els seus seguidors del tot el món, també amb els catalans que van haver d'agafar avions o trens per gaudir-ne en directe. A Rush no se li va veure mai el pèl a Barcelona, mentre sí que va actuar, per exemple, a Milà o a Praga. Coses nostres. Ja no podrà ser. Fins sempre, senyor Peart.

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
21/02/2020

Tot és groc

15/02/2020

Un tresor de 80.000 discos

08/02/2020

Guillem d’Efak, també

01/02/2020

Festival Maleducats, la nova onada

24/01/2020

​Serrat i Sabina, el termòmetre

17/01/2020

Neil Peart, pulmó de Rush

10/01/2020

Música en català, vint anys després

04/01/2020

​Martín Rodríguez, estrella del rock'n'roll

27/12/2019

Els millors de l’any

20/12/2019

Brighton 64, moderns per sempre

Participació