OPINIÓ

El cofoisme també té un final

«Espanya, amb Catalunya, va perdre l’oportunitat de reformar-se i fer una segona onada de transició»

per Xavier Roig , 7 de desembre de 2019 a les 20:00 |
Totes les coses tenen un final, excepte les botifarres que en tenen dos. La dita, ja s’ho poden imaginar, no és meva. Els alemanys ho diuen tot fent referència a les seves salsitxes (que no són res més que la seva manera de fer botifarres; o la botifarra és la nostra manera de fer salsitxes). Per què parlo de la fi de les coses -d’aquelles que, en la línia temporal, estan al nostre abast-. Senzill. El sistema instaurat durant la Transició es va apagant. I s’acabarà en relativament poc temps. Poc temps històric, esclar. Per què dic que està clar que aquest sistema s’acabarà? Doncs molt senzill.

Qualsevol sistema constitucional -que no vol dir només la constitució sinó, a més a més, tot el que hi penja: lleis, estil de comportar-se socialment, etc.- necessita una cosa fonamental per sobreviure: un consens majoritari. I avui, aquest consens, a Espanya, s’ha perdut i ja és irrecuperable. I aquest consens trencat ha començat per esquinçar-se a Catalunya. Normalment les coses, a Espanya, comencen sempre per Catalunya. I nosaltres ens pensem que això té lloc perquè som molt espavilats, perquè estem prop la frontera, i no sé quines altres banalitats que ens fan sentir singulars. No senyor. Nosaltres som els primers de la classe perquè formem part de la classe dels més ases. Res més. I aquest és el fet més perillós i destructiu que els catalans patim com a conseqüència de formar part d’Espanya: creure’ns millor del que som perquè ens comparem sempre amb altres pitjor que nosaltres.


El cas és que aquest consens del que els parlava ja no existeix. A la resta d’Espanya ja hi ha una bona porció de gent -si hi sumem catalans i bascos, jo diria que és aproximadament la meitat de tota la població espanyola- que ja no creu que allò que va sorgir de la Transició sigui avui vàlid. I per què si a d’altres països la seva constitució té segles i van tirant? Molt senzill: la seva constitució està subjecta a allò que els filòsofs en diuen el principi de canvi i permanència. És la paradoxa que fa que un arbre adult (una persona, un animal... qualsevol ésser viu) no guardi en els seu cos cap cèl·lula de les que el conformaven quan era petit. I, en canvi, sorprenentment, segueix sent el mateix arbre.

La constitució nord-americana actual ha anat canviant i té gairebé més esmenes que el text original. Els nord-americans són savis. Nosaltres no. Totes les constitucions es dissenyen amb grans constriccions. Sorgeixen, normalment, de temps convulsos. Als Estats Units va sorgir fruit d’una guerra d’independència. L’espanyola va sorgir d’una dictadura que es va deixar semi-matar, o auto-anestesiar. Però totes requereixen ser adaptades per posar-les al dia quan els temps deixen d’estar trasbalsats.


Però el gran error espanyol (inclosos els catalans, per ara) és el cofoisme. Allò de “la millor botifarra és la del meu poble” o, en la seva versió més actual “Barcelona és la millor ciutat del món i aquí es viu com enlloc”, coses que, si vostès han viatjat una mica, sabran que són afirmacions no només falses sinó d’un cafre que fa tombar la cara.

Espanya, amb Catalunya, va perdre l’oportunitat de reformar-se i fer una segona onada de transició. Va ser cap a començaments dels 2000. Si haguérem estat menys fatxendes ara no seriem on som. Però als voltants de l’any 2000 Espanya es pensava que havia fet una proesa (fins que els països de l’Est, amb menys almoina europea, van demostrar que la nostra transformació era de paper de fumar) i els catalans com dic, ens pensàvem que pel fet d’haver organitzat les Olimpíades (una mena de festa major que vam confondre amb posar un home a la lluna) la resta del món s’havia de treure el barret quan passàvem.


L’immobilisme trenca les coses. El nostre immobilisme ha trencat el sistema del 78. Bo? Dolent? El que sigui. Però no ens confonguem. No ha estat fruit de la nostra sagacitat. Ha estat conseqüència de la nostra ganduleria cofoia.

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

09/11/2019

Quan Pedro Sánchez diu la veritat tothom s'escandalitza

26/10/2019

Les properes eleccions seran útils?

14/10/2019

Una venjança calculada

12/10/2019

Periodistes que s'asseuen al Parlament (al de Catalunya, només)

Participació