opinió

Catalans amb irresponsabilitat hispana

«Aquesta irresponsabilitat -esperar que algú altre ens resolgui els problemes- és típica, i en el passat ha fet molt de mal»

per Xavier Roig, 20 de juliol de 2019 a les 19:00 |
Un dels sentiments que es poden detectar entre la població llatinoamericana, quan es coneix una mica, in situ, és la frustració. El fatalisme. La sensació que no importa el nivell d'escàndol que un tema qualsevol pugui agafar, perquè res no passarà. El fet no és gratuït. Una societat que, majoritàriament, s'ha acostumat al fet que no importin els afers públics; que, majoritàriament, ha optat per treure'n profit d'aquesta situació (corrupció).

Una premsa que és una porqueria, falta de meritocràcia, etc. En resum, una societat a la qual ja li està bé que res no passi. Indolent. Que quan s'acomiada, sovint diu "¡no te canses!". No t'esforcis, perquè no val la pena. S'han acostumat a viure en la irregularitat. Mirin, si no, el cas de Veneçuela. Estan permanentment en una mena de semicop d'estat. Amb prestatges buits als supermercats, sense electricitat... Però la meitat de la població encara dóna suport a Maduro. I l'altra meitat dóna suport... a no sap què! I Argentina? Primer món amb comportaments de tercer món. O Brasil... En resum, tot és un cas com un cabàs.


Aquests dies estem comprovant que aquella gent va tenir uns bons mestres. Nosaltres, els hispans. No cal fer-se el cofoi, els catalans vam actuar perfectament alineats amb la resta de la península. Les nostres institucions, perfectament espanyolitzades, hi van ajudar -els recordo que el virrei més important que ha tingut mai Espanya a Sud-amèrica ha estat un senyor de Vacarisses: Manuel Amat i de Junyent (el virrei Amat)-.

Com a bons mestres, queda per a nosaltres la praxi transportada al segle XXI d'allò que vam ajudar a escampar. El "mai passa res". Ho hem vist amb el tema de Catalunya. Tots esperàvem que algú reaccionés. La premsa? La corona? Les institucions democràtiques? La justícia? Res de res. Ni en Sabina -heroi del progressisme barceloní-. I no cal denunciar els espanyols en general. Què és la falta d'estratègia comuna de l'independentisme (no demano unitat) sinó aquest sentiment? A vegades em pregunto si, de veritat, no necessitem que ens bombardegin o ens tirin napalm per tal que ens adonem que no som res més que una colla de ximples.

S'ha destapat l'afer dels espionatges del Borrell -català!-. No passarà res. El tema de l'imam de Ripoll i la corrupció policial? Res. La fiscalia no actuarà. I saben per què? Perquè a la majoria dels espanyols ja els està bé. Com també li està bé una premsa que explica mentides i calla veritats. Perquè a la majoria d'espanyols això els agrada. I a nosaltres també. I res és motiu prou important, sembla, per aconseguir una unitat estratègica.

Això sí: manifestacions a Lledoners, llagrimeta pels presos, signatures per aquí, manifestacions per allà, maratons, xarxes socials que deriven en pur safareig independentista... solidaritat amb tothom menys amb nosaltres mateixos. Típic d'un país de poca-soltes. Això nostre, senyors meus, no és res més que una mena de Llatinoamèrica amb una diferència importantíssima i determinant: envoltats (a partir del Pirineu, però també a partir de la frontera amb Portugal) de gent amb molt més seny que nosaltres.


Aquesta irresponsabilitat -esperar que algú altre ens resolgui els problemes- és típica, i en el passat ha fet molt de mal. Però ara les malifetes mai arribaran al límit i ens hem d'acostumar-hi. Això nostre, malgrat que ens dolgui políticament i nacionalment, mai ens portarà a una situació bananera com a Llatinoamèrica. Viurem sota la bota espanyola? Sí, però els supermercats tindran productes. I així anirem tirant. Ja se sap, "si ets burro, menja palla!". Som massa petits i les nostres irresponsabilitats no fan prou mal a ningú. Ni tan sols a nosaltres mateixos.

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
17/08/2019

Porca misèria

03/08/2019

​El que els barcelonins vulguin

20/07/2019

Catalans amb irresponsabilitat hispana

06/07/2019

La nova Gestapo i els afers exteriors de la UE

22/06/2019

Ajuntaments: pitjor impossible

08/06/2019

Barcelona, dues lliçons i un desencís

25/05/2019

Només guanyarem si ho fem a Europa

11/05/2019

Puigdemont contra don Tommasino

27/04/2019

Cas Sandro Rosell: l’hora dels jutges

13/04/2019

T de «tolerants» i de «tontos»

Participació