Opinió

Roberto Alcázar contra Pedrín

«Salvar el jutge Llarena implica enfonsar el ministre Montoro i viceversa. Un dels dos ha de perdre i, per tant, un dels dos ha de guanyar. Ho tenen pelut, vaja»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 25 d'abril de 2018 a les 22:01 |
En aquest temps de repressió i censura, no deixa de provocar una certa alegria i perplexitat l'estira-i-arronsa existent entre el jutge Llarena i el ministre Montoro, dos dels noms de l'estructura de l'estat espanyol més estimats a Catalunya i que, sens dubte, més simpaties reuneixen entre l'independentisme... Sembla estrany que un estat, amb tots els recursos i mitjans de què disposa, hagi pogut caure en un error de càlcul tan elemental com aquest.

Veient com les acusacions de rebel·lió i sedició no tenien cap consistència ni credibilitat davant d'Europa, sembla que al jutge estrella de la hispanitat ja tan sols li resta la imputació per delicte de malversació de fons. No cal dir quina és la imatge que, davant les instàncies judicials europees, s'està guanyant a pols la injustícia espanyola, que va canviant les acusacions segons bufa el vent, tomba vent, tomba vela, a veure si, amb una mica de sort, alguna aconsegueix de fer-se un forat entre l'acreditat estament judicial alemany i europeu.


Si, per fer efectiva l'extradició desitjada, ja només li queda la pretesa malversació de fons, que permetria acusar el president Puigdemont i altres membres del seu govern d'un ús irregular de recursos públics, per a una activitat segons ell il·legal, és lògic que el jutge campeador s'hi aferri amb tota la força. Tot el seu argumentari, doncs, depèn ara de poder demostrar que la Generalitat presidida per Puigdemont va malgastar recursos per a finalitats fora de l'ordenament legal que el jutge defensa.

Però aquesta acusació, l'única que pot acabar tenint a les mans, topa amb un inconvenient important: en el moment de dur-se a terme el referèndum del primer d'octubre, però també des de setmanes abans, les finances de la Generalitat estaven intervingudes i, per tant, no les controlava el govern català, sinó el govern espanyol. És responsabilitat d'aquest darrer, per tant, la destinació final dels recursos de la Generalitat.

El principal atot de què disposa Llarena, però, ha topat contra un mur inesperat: el ministre Montoro. Efectivament, el titular de les finances del govern d'Espanya ho és també, mercès a l'article 155, de les finances de la Generalitat i ha estat en aquesta doble condició que un ministre, tan respectat i admirat aquí com Montoro, ho ha deixat ben clar: el govern català no destinà ni un sol euro al referèndum esmentat. Ell ho afirmà i Rajoy, solemnement, ho repetí. Sembla que l'afirmació es basa, a més de l'elaborada per tècnics de la Generalitat, també en l'informe del Tribunal de Cuentas del Estado, el qual arriba a la mateixa conclusió.

Males notícies, doncs, per al jutge superstar, atès que, si Montoro hagués afirmat el contrari, estaria dient que, sota la seva vigilància i autoritat, la Generalitat intervinguda pel govern espanyol va pagar una activitat il·legal i contrària a la unitat d'Espanya i, en conseqüència, consentida, avalada i pagada pel govern espanyol del PP.


Vet aquí, doncs, un veritable duel entre Roberto Alcázar i Pedrín, Llarena contra Montoro, o bé a l'inrevés, que a Espanya ja se sap que "tanto monta, monta tanto"... Un dels dos ha de perdre i, per tant, un dels dos ha de guanyar. Perquè tots dos guerrers justiciers de la hispanitat acabessin com a guanyadors, només resta un escenari: el reconeixement per part de Montoro que els alts funcionaris de la Generalitat van bastir una arquitectura financera tan ben enginyada que van aconseguir de burlar la vigilància amatent de l'estat i que aquesta operació, finalment, ha estat descoberta. Clar que, en aquest cas, el ministre Montoro deixaria ben clar, davant l'opinió pública, que no és ben bé el crac que ell es pensa i que els independentistes, intervinguts i tot, li han clavat un gol per l'escaire. Ho tenen pelut, vaja.

Salvar el jutge Llarena implica enfonsar el ministre Montoro i viceversa. Espanya haurà de triar, doncs, qui vol exculpar: Llarena, demostrant que la Generalitat va destinar recursos a pagar el referèndum, o bé Montoro, entestat a defensar heroicament tot el contrari per a salvar la seva competència i responsabilitat i no aparèixer com a coix de front. Si no és que, de fet, tot plegat no és més que una simple escenificació davant d'Europa per fer veure que, al regne d'Espanya, hi ha separació de poders i que una cosa són els jutges i una altra el govern, actuant tots amb plena independència un de l'altre.

Clar que també pot ser que perdin tots dos, circumstància que tot fa pensar que provocaria un gran dolor en el si de la societat catalana, del qual no sé si seríem capaços de recuperar-nos. Si no hi ha hagut rebel·lió, ni sedició, perquè l'única violència present aquell dia anava d'uniforme, i tampoc hi ha hagut malversació de fons públics, no hi ha hagut res. En aquest cas, és ben legítim que hom es demani què hi fan catalans a la presó per motius polítics i què, a l'exili, per motius idèntics. En conseqüència, a falta de delicte, llibertat. Potser el que hi hauria, però, en aquest context, és prevaricació de més d'una autoritat, és a dir, deixar d'exercir responsabilitats vinculades al mateix deure, moguda per raons ideològiques i prejudicis polítics o nacionals. I si resultés que al porter Montoro li han foradat la xarxa de la porteria sense ni adonar-se'n, llavors resultaria que la seva situació personal no tindria res a veure amb la seva aspiració de ser el Roberto Alcázar financer de la hispanitat, sinó més aviat a la de totxo d'aquesta.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
19/09/2018

Mercat del llibre català

12/09/2018

Presidenta Forcadell, locutori 37

05/09/2018

​L'Estatut impossible

29/08/2018

Eliminar la diferència

22/08/2018

Espanya té un problema

15/08/2018

Capvespre a Corti

08/08/2018

Notícies de l'Alguer

01/08/2018

Els dos policies

25/07/2018

Coses de Slesvig-Holstein

18/07/2018

14 «juillet»

Participació