Record de Carles Santos

«Reservà tota la seva energia vital per a la música, per a la interpretació musical amb una dramatúrgia única, provocadora, lliure»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 6 de desembre de 2017 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de desembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Era el darrer diumenge d’octubre, però no ens havíem aplegat al Puig, sinó en unes dependències de l’església barcelonina de Santa Maria Mitjancera de Totes les Gràcies. El dia 28 d’aquell 1973, a primera hora del matí, la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya hi tenia una reunió, on participaven representants de partits polítics i sindicats clandestins, així com d’entitats cíviques i culturals, agrupats entorn d'un programa mínim de quatre punts, en defensa de l’amnistia, els drets polítics fonamentals, l’autodeterminació de Catalunya i la coordinació dels diferents pobles de l’estat en la lluita democràtica.

La policia franquista va irrompre-hi a quarts d’onze, després que alguns de nosaltres intentéssim fugir pel terrat o camuflats entre els fidels que omplien el temple en aquelles hores. El nombre d’efectius repressors desplegats va fer que la majoria acabéssim a la mateixa sala on érem reunits i que fos allí on ens detinguessin. Era la caiguda dels 113, la gran caiguda que afectà alguns dels líders més coneguts de la resistència política i cultural, al costat de noms anònims i jovençans com jo mateix. Entre els 113 hi havia el vinarossenc Carles Santos, músic, com consta en el document que immediatament va fer circular de seguida la mateixa Assemblea. Després de tres dies i tres nits a la prefectura de la policia de Via Laietana, però també en altres comissaries de la ciutat a causa del gran nombre de detinguts, vam passar tots a la Model o a la presó de dones.


Em sembla recordar que en Santos duia, ja a la presó, una samarreta amb les quatre barres, que, de fet, era l’habitual d’un club de futbol d’alguna categoria inferior o regional, no sabria precisar quin. El sol fet d’anar per la Model, com si res, abillat d’aquesta manera, ja dona una certa idea del perfil singular del personatge, amb una cabellera de pèls esborrifats que anaven tant per lliure com el seu propietari. Jo no el tenia tractat d’abans, però el fet de ser ell de Vinaròs i jo de Cambrils, va facilitar alguna conversa sobre els nostres pobles respectius, tan ben relacionats gràcies als intercanvis i coneixences de tota mena entre famílies de pescadors. Mentre, en aquell moment, algunes poblacions de terra endins, al Principat, em podien semblar llunyanes, Vinaròs em semblava un referent de casa, integrant d’un paisatge familiar que, pel cap baix, arribava fins a Benicarló.

A la presó, el músic Santos enyorava el piano, una extensió natural d’ell mateix, l’amor més fidel. I per això signà una instància, adreçada a la direcció del centre penitenciari, demanant-ne un, petició que va ser denegada. Després d’ell, altres reclusos vam fer el mateix durant dies, sol·licitant un instrument que mai no va arribar, la petició del qual devia destarotar completament els responsables de la Model, no gens avesats a reivindicacions similars.

43 anys més tard, a la tardor del 2016, en un acte organitzat per Òmnium Cultural a la Model, Santos va veure complert, finalment, el seu somni i va tocar el piano, instal·lat al bell mig del pati d’entrada al recinte: havia guanyat. A la cel·la i al pati, Santos, aquell llunyà 1973, va compondre la música de l’Himne de l’Assemblea de Catalunya, sobre una lletra escrita pel pescador Josep Ayza, també pres i valencià. Encara en recordo la tonada i uns mots que deien: “Barres, reixes que empresonen, l’esperit mai no podran. Catalans eixamplem pit que nosaltres som l’eixida!”...

Després d’algunes trobades ocasionals, al llarg dels anys, en indrets diversos del país o bé a fora, per exemple a Frankfurt, vam tornar a coincidir a la Via Catalana del 2013. Nosaltres havíem escollit el punt de trobada entre el País Valencià i Catalunya, per la càrrega simbòlica, de plenitud nacional, del gest. Carles Santos era qui tenia el lloc de trobada més a prop i va ser ell el primer situat a la Via per la banda valenciana, mentre per la part de Catalunya, ell enllaçava la mà amb Lluís Llach, Pere Portabella, jo mateix i Teresa Comas. Llevat de Llach, tots els altres esmentats havíem compartit detenció i presó, amb la caiguda dels 113. Recordo que vam comentar com, 40 anys abans, ens havíem mobilitzat amb l’Assemblea de Catalunya per l’autodeterminació i ara ho fèiem per la independència, atenent la crida de l’Assemblea Nacional Catalana. A les 17:07h (Quan el mal ve d’Almansa...), el so sec i penetrant d’una dolçaina anunciava l’inici de la cadena humana pel sud, mentre que, set minuts després, a les 17:14, continuava nord enllà...


Em va alegrar veure i abraçar Carles Santos, llavors ja amb una panxa destacada que suggeria una certa idea de felicitat gastronòmica, però amb el mateix posat de savi despistat de tota la vida. Els articles d’especialistes ja han explicat, amb profusió de dades, l’aportació del vinarossenc a la música, la seva originalitat creativa, la seva transgressió escènica que tant havia pouat en Brossa, però em semblava que també podien ser d’interès aquestes consideracions més personals i cíviques, que també el van fer ser un esperit d’avantguarda. Carles Santos va ser un home tranquil i pacífic, que reservà tota la seva energia vital per a la música, per a la interpretació musical amb una dramatúrgia única, provocadora, lliure. De fet, si alguna cosa estimà Santos, per damunt de tot, fou, precisament, la llibertat. Potser per això, la seva modesta barca Sargantaneta, es troba avui a la Vinya dels Artistes, al Mas Blanc i Jové, encimbellada i ben falcada al capdamunt d’una olivera garriguenca, a la Pobla de Cérvoles, en una nova acció artística d’impacte, inesperada i transgressora com sempre. Des d’allà dalt, segur que la barca respira els aires de la llibertat i albira, allà lluny, la mar de Vinaròs.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
18/07/2018

14 «juillet»

11/07/2018

Acte de terminació

04/07/2018

Criminalitzar el diàleg

27/06/2018

Girar full

20/06/2018

Espanya, un bé moral?

13/06/2018

Aquarius

06/06/2018

Gestos i decisions

30/05/2018

Això d'Espanya

23/05/2018

Fugir del seu terreny

16/05/2018

La feblesa de l'insult

Participació