Joan Reig: «El "Bon dia", les noves generacions la coneixen pels pares»

Entrevista amb motiu del 30è aniversari del grup de Constantí | Tot i que volen seguir —preparen nova gira— són conscients que el panorama musical en català és molt més competitiu que quan van començar

per Josep M. Llauradó , Constantí, 11 de gener de 2015 a les 10:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de gener de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Joan Reig, bateria d'Els Pets. Foto: Josep M. Llauradó


Una nit de Nadal de fa trenta anys un grup anomenat Els Pets feia la seva primera actuació al soterrani de l'edifici del Sindicat Agrícola de Constantí. La progressió artísitca dels tres joves —Falin Cáceres, Joan Reig i Lluís Gavaldà— és de sobres coneguda. Són des de fa temps un dels símbols del poble i del territori i aquest 2015 celebren altre cop un nou aniversari. Sembla que el temps no els hagi passat factura i, malgrat que el panorama musical en llengua catalana no tingui res a veure amb el de llavors, segueixen entestats a mantenir-se com un dels grups de referència. Parlem amb Joan Reig, bateria del grup, al soterrani de casa seva, on tenen l'estudi i on d'aquí a una setmana començaran a assajar per a la nova Gira.


—Primer de tot, com van néixer Els Pets?
—Els Pets veníem dels Condons Adulterats. Era un grup que primer van fundar el Lluís Gavaldà i un noi que es deia Ismael Sabaté. El Lluís amb una guitarra que es va comprar per tres mil peles i l'Ismael un Casio Tone que feia ritmes i feien com un tecno-punk molt primari amb lletres molt de conya i tot plegat. Cantaven tots dos. El Lluís venia de la mili, la nostra colla érem en general molt melòmans, molt aficionats a la música, col·leccionistes de discos, intercanviàvem discos i tal. Però el Lluís no havia tocat mai i, estant a la mili, de destí a la biblioteca, va agafar afició i quan va vindre sabia fer tres acords i amb aquests tres acords ja va començar a fer cançons. Ell sempre havia tingut molta música al cap fruit de la seva melomania i, llavors, aplicar-ho en pic va tindre les eines va ser relativament fàcil.

—...
—I llavors aquí entro jo, havien fet un conjunt i com que érem de la colla hi anàvem i amb quatre birres i quatre porros passaves la tarda. I em deien: «Per què no véns i portes la bateria?», perquè jo sí que era músic amateur o semiprofessional perquè em guanyava la vida amb orquestres de ball, a la Costa Daurada, als hotels i als càmpings, els caps de setmana, de bolos. Vaig baixar un dia amb un tros de bateria per passar la tarda i vam veure que faltava un baix per completar. I vam dir el Falin perquè havia tocat una mica la guitarra al seminari de Reus i ens van deixar un baix i així vam anar assajant. Vam adaptar les cançons que tenien el Lluís i l'Ismi, que bàsicament eren del Lluís, i a poc a poc en un pub que es deia Pub La Banya, que portava un noi que es deia Eduardo, hi vam parlar perquè ens deixés tocar, gairebé vam pagar. Era un pub que no feia música en directe habitualment i ens va deixar tocar un dia i es va omplir de gent. És clar, va vindre mig poble només perquè érem nosaltres i això va ser el primer concert. El segon concert ja va ser de comiat. L'únic canvi que hi va haver va ser que ens vam separar. Vam quedar el trio, el Lluís, el Falin i jo, i l'Ismael va marxar. Llavors, vam aprofitar per canviar de nom, volíem un nom «canyero», irreverent, però que pogués dir tothom. Això dels Condons Adulterats era molt punki, molt desagradable i Els Pets vam veure que continuava tenint aquest component «canyero» però a la vegada el podia dir des d'una senyora de noranta anys fins a un nen de dos anys.


—A Constantí, als anys setanta i vuitanta, com era la vostra adolescència, perquè acabéssiu muntant un grup?
—Bé, a Constantí sempre hi ha hagut molta tradició musical. Nosaltres de petits anàvem a veure Els Truenos i Els Grills, eren grups que existien aquí a finals dels seixanta i principis dels setanta, que eren grups del poble, i nosaltres anàvem a veure com assajaven. Anteriorment, als anys cinquanta, hi havia hagut una orquestra, que va canviar de nom, Orquestra Creación i Orquestra Coïmbra, i mon pare era el bateria d'aquestes orquestres durant una bona temporada i mon tiet era trompetista, o sigui, hi ha hagut certa tradició, hi havia l'Orfeó del sindicat agrícola abans de la guerra i corals, ma mare també cantava a la Coral. Sempre hi ha hagut bastanta tradició musical i, doncs bé, de música pop, altres grups, de folk un grup que es va dir Gramola, del qual en la última part jo també en vaig formar part de petit, tocava la guitarra i cantava. Va ser una mica per divertir-nos. L'afició a la música i al rock ens va portar a fer un grup, però sense cap pretensió professional. I la vida d'adolescència d'aquí era com tothom, de poble en una zona periurbana, encara amb un component agrícola important, jo era de família pagesa i, no ho sé, anar al tros a l'estiu quan tenies vacances, fer els caus, els típics clubs i caus que feiem a les cases velles, allí ja t'iniciaves a la música, organitzaves balls amb les nenes, anaves amb les colles, com qualsevol poble.

—La nit de Nadal de 1984 feu el primer concert.
—La nit de Nadal vam tindre el primer concert, que va ser la primera part de comiat dels Condons i la segona part era la presentació d'Els Pets. Vam dividir les cançons i vam presentar el nou grup. L'únic era que l'Ismael marxava, no ens vam canviar ni de roba.

—Amb el mateix públic, suposo.
—Sí, bàsicament amics i coneguts.

—Va comptar amb una resposta positiva? Canviàveu d'estil.
—Sí, era més rock. Va ser a l'Ateneu Llentisclell, que aleshores estava col·locat al soterrani del Sindicat Agrícola, on ara hi ha la penya Barça. Però allò aleshores era un Ateneu Popular que van muntar els joves del poble i, Lluís d'Andorra, personatge mític de la història d'Els Pets perquè ha estat xòfer i mànager durant molts anys, ell amb la seva dona portaven el bar de l'Ateneu Llentisclell.
 

Joan Reig, bateria d'Els Pets. Foto: Josep M. Llauradó.


—Arriba el 1991, en què toqueu al Palau Sant Jordi. Què va suposar aquell concert?
—Per nosaltres va suposar donar-nos a conèixer a tot Catalunya perquè nosaltres ja érem relativament populars per aquí al Camp de Tarragona, fins i tot ja començàvem a sortir arreu de Catalunya. Jo crec que allò va representar l'inici de l'esclat del rock català. El rock català ja funcionava a nivell de comarques, els grups ja teníem les nostres feines, ja omplíem els envelats als estius, però a nivell mediàtic, a nivell de moviment nacional, encara no era prou conegut. Aquest país tenim un defecte, no sé si és un defecte o una virtut, que el que no passa a Barcelona no passa enlloc. És un país que té la capital tan gran en proporció a la resta del país que hi ha unes inèrcies, que són naturals, no és fruit del centralisme sinó que és normal, quan una metròpoli és tan important, és tan gran en comparació amb el país, en nombre d'habitants, en força cultural, en potència de ciutat, es menja una mica el país. I el que no passa a la ciutat sembla que no passi. Això vol dir que tota l'atenció mediàtica del món musical estava molt a Barcelona i del que passava a comarques no se n'assabentava ningú. És clar, el rock català, el rock cantat en aquella època, el ser els grups musicals majoritàriament de fora de Barcelona, va costar molt que la premsa musical barcelonina se n'adonés, del que estava passant, i quan se'n van adonar era al Palau Sant Jordi. Van veure que el Palau Sant Jordi s'omplia amb vint-i-pico mil persones i que ells, que havien de ser els que havien de descobrir els nous talents de la música rock, no havien estat capaços de detectar-ho. Allò va ser com un mirall, que explota i torna a comarques multiplicat per deu. Aleshores la contractació puja moltíssim, el que es coneix com a «boom» o esclat del rock català, que aleshores arran d'aquí van començar a sortir grups i propostes musicals noves per tot arreu. Va significar pels grups que van tocar allí una acceleració de tot el procés, de popularitat, de feina i tot, i per la música en català va posar sobre la taula això, que hi havia una nova moda, digues-li moda digues-li moviment musical, una nova onada de grups que trencaven una mica amb el passat, amb el que havia representat la cançó catalana durant els seixanta o setanta, propostes noves... Bé, d'una generació nova que s'havia educat ja en llengua catalana, si més no els músics que érem més grans, l'audiència havia vist sèries en català, havia vist la televisió en català, l'escola en català... i hi havia una assignatura pendent que era la música en català. Viure amb normalitat, a l'hora d'anar al pub, a l'hora d'anar ballar...

—Els Pets hi van entrar com a «quota» de les comarques del sud?
—Hi ha hagut moltes lectures, jo crec que va ser molt més senzill. Van ser els quatre mànagers dels grups que treballàvem més. Hi podria haver hagut Lax'n'Busto, per exemple, perquè treballaven, estaven a un nivell molt semblant al nostre o ben bé igual, a nivell de contractació. El que passa és que el mànager no va vindre o no li van dir o no ho sé. Això va ser una proposta dels quatre mànagers dels quatre grups que parlant, coincidint en bolos, perquè llavors treballàvem molt plegats, es feia molt això de dos o tres grups de rock català, la nit en català de la festa major... per tant, hi havia una convivència, una coneixença tant als músics com als managements. I parlant, parlant, als quatre mànagers se'ls va acudir fer un festival a Barcelona, ja que era difícil entrar a la metròpoli perquè el circuit estava a comarques, de fer un festival i portar cadascú el seu grup principal. Aleshores van anar a veure Ramon Muntaner, que aleshores era el director de Ressons, que era una oficina de la Generalitat que depenia de la conselleria de Cultura, recent feta, i era una oficina que la missió era promocionar la música feta en català, i li van anar a vendre la història. Van demanar ajuda i Ramon Muntaner, que estava al cas del que estava passant al país, va decidir posar-hi diners, posar infraestructura, llogar el Palau, publicitat i... va anar bé, es va omplir. Hi va haver ajuda institucional com no podia ser d'altra manera perquè la funció de l'oficina de la Generalitat era aquesta: recolzar la música feta en llengua catalana, una mica com a discriminació positiva. Els grups que hi havia aleshores catalans cantaven en castellà, per tant als grups catalans ens costava molt obrir mercat i el mercat que vam obrir abans del Palau Sant Jordi va ser picant pedra. Els Pets, quan anàvem a buscar feina amb la nostra baqueta no sabien què era el rock català. Hi havia els referents dels setanta de la Dharma, de Sisa, de Pau Riba, però allò havia quedat com una cosa molt marginal, de la història del Canet Rock, d'una cosa molt més hippie. La gent quan li deies que cantaves en català tenia la idea del cantautor avorrit, trist, melancòlic, de cançó protesta. Però que hi havia música desinhibida, per ballar, per passar-s'ho bé, com el rock'n'roll, això va costar molt que la gent ho entengués.

—Quin grau d'importància tenia l'ajuda institucional? Hi ha qui diu que el rock català va sortir gràcies a les subvencions de la Generalitat...
—Això és una llegenda urbana que malauradament hi ha gent que se la creu i passarà a la història com aquelles mentides històriques que de vegades passen. Home, mal aniríem que amb la poca o minsa autonomia que teníem el govern de la Generalitat no ajudés, igual que s'ajuda a la premsa en català, si no l'Avui no existiria, de la mateixa manera que es va crear la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ràdio i televisió, perquè allà on no arriba la iniciativa privada perquè no hi ha negoci ho ha de fer l'Estat. Si no, què ha de fer? És clar, la normalització lingüística era una eina des de la recuperació de les institucions catalanes molt important, si no el català no estaria on està. I necessitàvem eines modernes, eines contemporànies: televisió, ràdio... i la música no deixa de ser una eina de comunicació molt important pel jovent. Ara, jo crec que s'ha dit més del que realment es va fer, perquè els músics directament mai no vam rebre un duro. Es donava a les productores, als vídeos per exemple, van donar ajudes per fer videoclips, i el que sí que van fer des dels mitjans de comunicació públics va ser donar recolzament a aquest moviment, però és que si no... jo ho trobo normal, de la mateixa manera que a la «movida madrileña» les emissores públiques que hi havia en aquell moment van donar recolzament. És que la feina dels mitjans de comunicació públics és estar a l'aguait del que passa al país i si hi ha una moguda cultural important, sigui el que sigui, recolzar-la. Però s'ha venut com si nosaltres tinguéssim un xec del Govern per treballar i nosaltres ens guanyàvem la vida anant a bolos i el primer disc d'Els Pets es va pagar amb un crèdit de Caixa Tarragona que van avalar els nostres pares, perquè Discmedi ho distribuïa però nosaltres vam haver de pagar l'edició, un milió de peles de l'any 89.

—Aquells primers anys, vau rebre l'etiqueta de «rock agrícola».
—L'etiqueta és un invent d'en Pep Blay, que treballava en un diari que hi havia aquí a les comarques meridionals que es deia Nou Diari. Va fer un article que deia «Els Pets. L'esclat del rock agrícola a Constantí». I ens va agradar l'etiqueta, perquè tenia connotacions pageses, per l'origen, perquè nosaltres també hi jugàvem —«Constantí, molta merda i poc vi», «Menja avellanes»...—, hi havia lletres que jugaven una mica amb el rotllo pagès. Posteriorment amb les guerres de l'avellana fins i tot Unió de Pagesos ho utilitzaven. Ens va anar molt bé per separar-nos o diferenciar-nos del rock català que s'havia fet fins aleshores que era molt urbà. La generació abans nostra, grups com Grec, N'Gai N'Gai... eren grups molt urbanites, molt pijos, de pantalons de pinces, molt poc rockers a nivell de contundència i de lletres, era una cosa molt light. I nosaltres defensàvem que als pobles, al món rural, també es podia fer bon rock. Sempre dèiem que Elvis Presley era d'un poble petit de Memphis i Buddy Holly també, tots dos provenien de localitats molt petites del sud dels Estats Units, sempre dèiem que nosaltres veníem del sud de Catalunya i que s'hi pot fer bon rock'n'roll. I aquesta etiqueta poc a poc la vam anar bastint de contingut, però està treta d'un article del Pep Blay.

—I com us en vau desempallegar?
—Doncs a mesura que vas creixent ja et valoren pel que ets, de la mateixa manera que als Pets els van valorar al marge de que era el rock català. El rock català com a esclat anava declinant, anava baixant, i nosaltres trèiem el Bon dia, i tornem a fotre un pet. És el disc que s'ha venut més de la nostra història, també ens vam treure una mica l'etiqueta del rock català que identificaven amb el Palau Sant Jordi i la gent ens comença a valorar com a grup. Que independentment del moviment d'on sortís té un discurs propi, té un llenguatge propi i té un estil propi i fins avui. Rock agrícola, doncs, va ser, una mica a partir del Brut natural, que ens desempalleguem de la part més lúdica, més irreverent, i comencem a treballar més un pop d'autor, amb unes lletres més amb contingut... doncs jo crec que aquesta etiqueta ja va desapareixent sola. Les revistes deixen d'anomenar-te així, tu tampoc ho reivindiques...

—Aquest contingut i compromís de les lletres és un tret característic de les cançons dels inicis d'Els Pets. Després va a la baixa, una mica.
—Jo crec que canvia, no és que va a la baixa. Ens continuen preocupant les coses que passen al costat, el que passa és que la manera d'explicar-ho és d'una altra manera. Per exemple, ara, a l'últim disc, això és bastant evident. Ara la crítica social està en forma de retrat. Podríem dir que ara el que expliquem són històries quotidianes, històries personals o humanes, però el decorat en què passen aquestes històries és on hi ha la crítica social. Si agafes les lletres de l'últim disc parlen d'una llengua que volen malmesa, que volen que desaparegui, o un que està fent cua a l'atur, o la crisi... Vull dir, si agafes un disc actual saps que està gravat a la Catalunya del 2013 o del 2014, perquè l'entorn on passen aquestes històries queda dibuixat a les nostres cançons i aquesta és una manera d'explicar-ho també. Sempre ens ha agradat que quedi una reivindicació més subtil, no tan dogmàtica, perquè quan ja has dit una cosa no cal dir-la de dues maneres. Jo sempre poso d'exemple una cançó de ja fa temps, és de «Bon dia»: «Una fiblada a la pell». Parlo del maltractament a les dones però no cal dir «ets un assassí», si no explicant una història ja queda el rerefons, que estàs denunciant la situació del mal tracte a les dones, o de la violència masclista. I no cal fer una cançó «anti», si no explicant una història ja val com a denúncia. I nosaltres ens sentim més còmodes fent aquest tipus de cançons, que no estan aïllades de la societat, tenen el mateix compromís però potser explicat d'una altra manera.

—La majoria de grups no tenien aquest compromís.
—En aquella època no, per això a nosaltres ens titllaven gairebé de rock radical. Jo crec que era un grup normal, el que passa és que per l'absència dels altres a nosaltres ens tenien... Després ja va sortir Brams, ja van sortir grups així més compromesos explícitament amb lletres o, ja més cap aquí, Obrint Pas i tot això. Aleshores ja no.

—Joan Reig hi té alguna cosa a veure?
—Imagino que sí. Sempre he sigut militant de l'esquerra independentista, des de fa molts anys, però vaja, moltes lletres que parlen de coses així també són del Lluís, coincidim bastant, amb matisos. Però sí, és clar, en militar des de jove, estar compromès amb l'esquerra independentista, tinc obertament aquesta visió.
 

Joan Reig, bateria d'Els Pets. Foto: Josep M. Llauradó.


—En tot aquest temps, Els Pets s'ha anat reinventant. Al principi era una cosa més dura i ara és més aviat poppie. Joan Reig està còmode en aquest escenari?
—Jo m'hi trobo molt a gust treballant als Pets. El component rocker també existeix, però sí és veritat que tenim un sentit melòdic de fer les cançons molt més proper al pop, però m'hi trobo a gust amb la música pop, a mi m'agrada. De vegades no saps on és la diferència. Jo sóc bastant eclèctic, els tractaments que fem amb les cançons són de Jazz i... sí, estic content.

—Seria la línia que adopta el grup, també en el futur.
—És una bona pregunta. Jo crec que cada disc és un esglaó cap a una direcció, ara mateix no estem fent cançons, perquè estem preparant la Gira d'aniversari dels 30 anys. Jo crec que disc nou, fins al 2016, no ens hi posarem. Depèn de moltes coses, això, les cançons neixen molt despullades i llavors aquí dins decidim el vestit que li posem. De vegades surt més en forma de balada soul, de vegades més pop, més rock... no ho sé.

—Què prepareu?
—La intenció era partir la gira en dues etapes: una que seria a l'estiu per raons òbvies, per tocar en envelats, festes majors, etc. més de rock'n'roll i recuperar la vessant més rockera d'Els Pets. I l'altra, seria a la tardor, segurament hivern, més d'auditoris i teatres, i ens agradaria fer-ho amb l'acompanyament d'una petita orquestra, com vam fer a Cap Roig o al Festival Strenes l'any passat al Teatre principal de Girona. El que passa és que allí hi portàvem vint-i-pico músics que, per qüestions econòmiques, és molt difícil que et contractin, has de posar el tiquet de l'entrada del teatre molt cara per poder mantenir una gira de vint o trenta músics. Aleshores el que farem serà, en la mesura de les possibilitats, fer una petita orquestra d'acompanyament d'Els Pets: una secció de corda, una secció de vent, això ens agradaria molt. I canviar lleugerament el repertori, un repertori més adequat per això, per auditoris, i l'altra la gira d'estiu més de rock'n'roll i recuperar la vessant més estripada. Com que està una mica oblidada, doncs rescatar-la una mica.

—Teniu comptabilitzat on heu tingut més concerts? Potser a Constantí i a Tarragona?
—No, a Constantí no. Tarragona sí, Constantí no. Constantí no creguis, a Constantí no hem tocat tant com és això, tocàvem més al principi però els ajuntaments no s'han lluït precisament per llogar Els Pets perquè som del poble, si no al contrari, quan ho han fet no ho han fet gaire bé. Recordo una vegada, que aquí tota la vida els espectacles de festa major són de franc, són gratuïts, i Els Pets una vegada van fer pagar i a més van fer preus diferents depèn de l'edat i... un nyap. Però vaja, no és el poble que hem tocat més de Catalunya, ni molt menys. A Tarragona sí que hem tocat molt.

—És estrany, no?
—Hi ha hagut pobles més petits que hem tocat més que no pas a Constantí.

—Constantí es coneix fora del Camp de Tarragona pels Pets.
—Això és el que ens diuen els jubilats. Suposo que sí, una zona periurbana, de l'àrea metropolitana de Tarragona, i de vegades era conegut per les incineradores, per la refineria i pels Pets. Sí, m'imagino que sí.

—Hi ha Pets per estona?
—Sí, en principi volem seguir, ens estimem molt, tenim ganes de treballar, tenim idees, cada vegada que ens hi posem surten coses i ens agrada el nostre ofici. Més que res que amb 52 anys que farem tots tres enguany si no féssim això no sé què podríem o sabríem fer. El Falin encara treballa d'executiu d'una marca de material ferroviari, a la Selva del Camp, jo també hi vaig treballar. Però el Lluís i jo... De fet, ja ho saps, també, fem una mica d'intrusisme en el món del periodisme, jo faig tele, ell ha fet ràdio, vaig estar amb l'Albert Om, i tant ell com jo tant a la ràdio com a la tele sempre mirem de fer coses. Però jo crec que sí, tot i que cadascú té les seves coses, jo tinc els meus projectes musicals però Els Pets és la mare una mica dels ous, perquè és el que té prioritat. A més, tenim un equip humà molt maco ara, el Joan Pau Chávez, el David Muñoz... Fa anys que estem junts i això va molt bé, consolida tant el so del grup com a nivell personal.

—Hi ha hagut projectes paral·lels en què Joan Reig també hi ha participat. És pel bon ambient que hi ha també en l'entorn musical o per amistats personals?
—És com una vàlvula d'escapament, quan portes tants anys fent un tipus de música, si ets una mica curiós i taastaolletes com a músic t'agrada treballar altres patrons diferents, altres tipus de música. A mi Mesclat, per exemple, que és la primera aventura que faig jo al marge d'Els Pets, em va anar molt bé perquè venien d'un món, els companys de Mesclat, totalment diferent. Provenien del món del folk, de la cançó tradicional, de la música ètnica, i a mi em va obligar a espavilar-me amb altres patrons, altres ritmes. Tot i que jo aportava la part rockera a Mesclat, vulguis o no les cançons no eren del mateix tipus, havies d'adaptar el llenguatge, va ser un aprenentatge mutu de tots els companys i això t'enriqueix molt com a músic, com a artista... I amb «Refugi», doncs passo de la bateria a ser cantant, que és una cosa que a mi sempre m'ha agradat. No es pot fer tot, perquè no tinc ni la tècnica per fer tot tipus de música, però bé, coneixes gent que també coincideix... A mi m'ha anat molt bé, després quan tornes als Pets tornes més enriquit, com a músic t'has format i els companys també ho noten, perquè t'obres més, véns amb la motxilla plena de coses que després pots aplicar als Pets.

—Quin és el següent repte que té Els Pets?
—Prepara la Gira, dividida en dues etapes, això és una feina important, preparar dos repertoris, i ens hi hem de posar, la setmana que ve ens posarem a assajar i, bé, si hi ha Gira, esperem que hi hagi una contractació que vagi bé, perquè el mercat està com està i un grup de trenta anys... És clar, i actualment hi ha una oferta, en aquest país anem sobrats, hi ha una oferta renovada i important, hi ha grups boníssims i joves, per tant cada vegada costa més mantenir-te.

—Però el públic es va rejovenint.
—Es va rejovenint, és clar, si no no tindria sentit, els que han tingut pel que sigui capacitat de renovar generacionalment...

—Les noves generacions, però, potser no acaben de conèixer les primeres cançons.
—No. El «Bon dia» és una cançó vella per les noves generacions i això ho veiem. El coneixen perquè l'han sentit dels pares, però depèn de qui fots cançons del Bon dia i això està bé, perquè agafes noves generacions i uns xalen més les cançons antigues i uns altres les cançons noves, està bé. Sort en tenim d'això, que hi hagut un recanvi generacional. És el secret que estiguem trenta anys aquí i que ara ens puguem guanyar la vida amb això. No dic que no tocaríem però potser tocaríem quatre vegades l'any per matar l'aranya i ens vindrien a veure quatre nostàlgics, però actualment sumem, vénen els nostàlgics que volen el «S'ha acabat» i les noves generacions gent joveníssima. I canta les cançons.

 

Participació