ENTREVISTA

Rosa Maria Codines plega de presidenta d'Òmnium: «Hem de seguir arribant a població que no ens coneix»

Una nova junta relleva l'actual després de deu anys en què Codines ha encapçalat l'entitat al Tarragonès

per Josep Maria Llauradó, Tarragona. | 14 de gener de 2022 a les 00:01 |
Rosa Maria Codines, presidenta d'Òmnium Cultural al Tarragonès. | Josep M. Llauradó
Sempre darrere el micròfon o agafant una pancarta. Rosa Maria Codines, inspectora d'Ensenyament de professió, ha destacat aquests últims deu anys per liderar les protestes sobiranistes a Tarragona, però també per impulsar propostes en l'àmbit cultural. Aquest divendres, plega del seu càrrec de presidenta d'Òmnium al Tarragonès, però continuarà a la junta nacional, lloc on va arribar a petició de Jordi Cuixart.

Codines explica amb orgull com deixa l'entitat a nivell local amb deu vegades més socis que quan va començar: de menys de 500 a gairebé 5.000, del total de 200.000 que tenen a tot el país. A partir d'ara, promet continuar batallant per allò que creu, però sense organitzar res. Això els tocarà a la nova junta, a la que planteja diferents reptes, entre ells promoure l'activitat fora de la capital, dinamitzar els entorns més castellanoparlants de la comarca i defensar els tres pilars: la llengua, la cultura i el país.


- Què la va portar a formar part d'Òmnium?

- Jo soc d'un poble molt petit, l'Espluga Calba, a les Garrigues, i quan jo era una nena petita venia un bibliobús a portar-nos llibres en català. Era la campanya d'Òmnium en ruta, no teníem biblioteca, amb prou feines teníem llibres en català a les cases.


- De quan estem parlant?

- Entre els anys 65-70. A casa meva només teníem llibres en català del meu pare i de la meva mare, que havien anat a l'escola de la República. La meva escolarització era tota en castellà, però jo sabia català perquè la mare me l'ensenyava.




- Quan decideix fer-se sòcia de l'entitat?


- Al 75-80. Al 91 jo arribo a Tarragona i llavors demano poder participar-hi. Una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a l'Escola de Pràctiques a entregar uns premis literaris que convocava l'Òmnium del Tarragonès precisament i que la presidenta en aquell moment era la Núria Aguadé. L'any 2001, el Joan Andreu Torres em demana de formar part de la junta de l'Òmnium amb una vocalia i al 2002 ja entro com a vicepresidenta d'Òmnium al Tarragonès i m'hi estic fins al 2012.

- Al 2012 és quan és escollida presidenta de la comarcal, i fins avui. En total, quants mandats hi ha estat?

- Representaria dos mandats, però està allargat una mica més. Hauria d'haver canviat l'any passat, però com que enguany era el 50è aniversari, la junta em va demanar de tancar el cicle.

- Li ha quedat alguna espina clavada durant el seu mandat?

- No és una espina clavada, és una cosa que sempre m'ha anat pel cap. Ho hem procurat, però és Òmnium del Tarragonès. Dins de les possibilitats que hi ha hagut, hem demanat complicitats a aquests municipis. Prova d'això és que a la junta hi ha dos membres originaris de Vila-seca, un de Salou, en un temps endarrere hi va haver la presència de Torredembarra i Altafulla, vam tenir col·laboradors del Morell i de Constantí... Ho hem intentat, però no s'ha consolidat. Ho hem treballat, però és un tema que encara s'hauria de fer més fort. I, després, hem impulsat activitat als barris de Tarragona, tenim un projecte preciós que és el Fòrum, fa xarxa. Jo penso que hem aconseguit força, però podem arribar més enllà.
 

Rosa Maria Codines, presidenta d'Òmnium Cultural al Tarragonès, al costat d'Òscar Hijosa (ANC), la Diada de l'any 2020 a Tarragona. Foto: Josep M. Llauradó


- Quins serien els reptes que li plantejaria a la nova junta?

- No descuidar mai el treball a l'entorn de la llengua: una nació sense estat necessita de nosaltres per allò que la fa singular, la seva llengua i cultura pròpies. Hem de seguir arribant a població que no ens coneix i que siguem un sol poble, que no ens trenquin.

- Últimament quan es parla d'Òmnium no es parla tant de la vessant cultural com sí de la reivindicativa.

- Però hi és. El Premi Ciutat de Tarragona, el Premi Balcó, el Concurs Sambori per les escoles, la presentació de llibres que no hem parat, els debats, les conferències... Tot això no ho hem deixat de fer. Passa que la dinàmica de la retallada de l'Estatut tan gran ens va portar a haver de plantar cara. I l'Òmnium es va posicionar al costat de la gent, cap a la lluita pels drets i les llibertats. Al nostre president, al 2017 el van tancar a la presó, això no ens ho imaginàvem ni en època franquista. Et dona a entendre que realment vivim en un país que de democràcia plena res.

- En aquell punt àlgid del procés hi va haver una allau d'associats a Òmnium. Com es va traduir això al Tarragonès?

- També, ratllem els 5.000 associats. Quan jo vaig agafar l'Òmnium no arribàvem mai a 500. Ara és un degoteig constant.

- No hi ha hagut baixes crítiques cap al paper d'Òmnium en els últims tres anys?

- No. Els motius de les baixes bàsicament són o defuncions o problemes econòmics. No tinc cap notícia de gent enfadada.

- Què ha suposat aquest increment d'associats?

- El pressupost creix, permet arribar a més llocs, més projectes, dinamitzar, és evident. El projecte del Fòrum de Bonavista, els projectes que hem anat fent de Ho tornarem a fer. Les conferències, els debats...
 

Manifestació a Tarragona de la Diada de 2016. Foto: Júlia Aballo


- Aquesta darrera dècada hi ha hagut tota mena d'alts i baixos en el procés sobiranista. Com s'ha viscut com a presidenta d'Òmnium al Tarragonès?

- Qui no recorda anar un dia rere l'altre a la plaça de la Font a reivindicar? Però, és clar, un país no pot estar permanentment mobilitzat, i a més no hi comptàvem amb una pandèmia. Jo penso que aquest poble ha fet un pas de gegant, els nostres avis i besavis van portar el país a un punt, nosaltres amb el que va passar amb l'Estatut -entre els quals m'hi compto- vam obrir els ulls. Ara nosaltres no tenim Estatut refrendat perquè ens el van retallar. Molta gent com jo que no pensava en un independentisme...

- No ha estat sempre independentista?

- Sempre he pensat en els Països Catalans. Sempre. Però no ho verbalitzàvem. Quan era una nena, a la meva habitació hi tenia el dibuix, amb l'Alguer, Occitània... Somniaves en allò però ho veies tan lluny. En canvi, amb la mobilització popular, amb les marxes de l'11, pensàvem que amb aquests milions de persones això s'havia d'aconseguir.

- No és una frustració no haver-ho aconseguit, doncs?

- Jo no ho visc com una frustració. Si fem el paral·lelisme de l'Òscar Cadiach, hem pujat a un camp base bastant a prop del cim. La prova és que van agafar molta por i ens van pegar. Ho hem de culminar. Vull pensar que tota aquella població que va sortir hi és i en un moment determinat pot tornar a sortir perquè la situació que tenim com a poble no ha variat gaire. Vull pensar que estem amatents i que hi haurà algun desencadenant que farà avançar. Tota aquesta gent jove que va anar a votar i que va veure com van pegar als seus pares i als seus avis, aquests ho tenen retingut a la memòria.



- Aquesta gent jove va sortir aquí a la Rambla, a la plaça Urquinaona de Barcelona, etc. I han acabat molts amb causes denunciats pels Mossos d'Esquadra i la Generalitat.

- És la incongruència tan gran que el nostre propi govern encausi a la gent que defensa. És aquesta trama tan ben muntada de l'Estat de les autonomies. Som una autonomia, nosaltres no ens ho pensàvem, però és que ho som.

- Però algú l'executa aquesta autonomia.

- Els qui manen, és clar, és una teranyina molt ben feta. És així.

- Quina és el full de ruta d'Òmnium a nivell nacional?

- Fortificar-se molt més, treballar molt pels seus puntals: llengua, cultura i país, reforçar la llengua més que mai, ajudar al pacte nacional per la llengua, fer que els usos lingüístics no decaiguin, per tant, ser-hi, ser-hi, ser-hi. Llengua i cultura és indissociable. I la defensa dels drets i les llibertats, d'aquí el projecte de l'escola Guillem Agulló, que s'hi lligaran totes les universitats. Hem de fornir el país de nous lideratges. Hi ha d'haver relleu, gent que tingui molt clar cap on hem d'anar i que treballi amb la realitat que es trobarà.

- A les eleccions del 21 de desembre de 2017 també hi havia aquesta idea de replegar-se per preservar les institucions davant del 155 i garantir com a mínim la immersió i altres polítiques de país. Això ja s'ha vist que tot i tenir el Govern no sembla poder-se garantir.

- El tema de la llengua és un capítol a part. Cadascú de nosaltres no s'ha de rendir, no és només l'escola. Avui els alumnes tenen tot l'aprenentatge en català, però ens estan fallant els usos dins de l'escola. La immersió no obliga l'alumne a parlar aquella llengua.



- Hi ha professors que no fan les classes en català.

- Hi ha professorat que perquè prové d'un entorn castellanoparlant o per comoditat, automàticament, tal com es fa al carrer, respon en castellà. Ens falta un tema fonamental: la consciència lingüística. La immersió és en llengua d'ús i d'aprenentatge, aquesta és una especificitat que s'ha de fer complir.

- Aquí, doncs, hi té un paper la Generalitat.

- Donaven per fet que ja no calia. Un país que té amenaçada la llengua perquè té un gegant molt gran al costat de molts milions de parlants que és una llengua invasiva tant pel nord com per l'oest, el que ha de fer és preservar-la i cuidar-la. Potser hi ha hagut un relaxament, no se li ha donat importància i som on som. No només a l'escola, si entréssim a dependències de la Generalitat dels Mossos potser també trobaríem que aquests funcionaris no l'utilitzen.

- La gent del carrer pot arribar a pensar que si la Generalitat no assumeix la seva responsabilitat potser no era cap risc perdre les institucions en cas de declarar la independència.

- Sí que fóra un risc, fóra pitjor. A nosaltres ens van fer creure que érem un país. Som una autonomia. Quan teníem el president Pujol recordo que el vèiem a Europa...

- Al 2017 tot estava llest, hi havia estructures d'Estat.

- No sabem fins a quin punt. No sé fins a quin nivell havien treballat interiorment. Nosaltres érem i som carrer. Organitzar manifestacions, anar a la plaça, recordar a la gent on érem, treballàvem per organitzar-nos com a poble. Sí que hi ha l'administració, però una altra pota és el poble.

- L'independentisme màgic tenia com a actors els partits polítics però també entitats com ara Òmnium.

- Però és que ho pensàvem possible. No immediat, però si més no arribar a dir que era viable. Recordo una xerrada on s'agrupaven Àustria, Dinamarca, Suïssa i Catalunya. I gent experta que deien "de la llei a la llei". Hi havia un punt de credulitat i un altre de "ja veurem". Deu anys sostinguts de mobilitzacions omplint passejos amb milions de persones. Qui és que no pensa que l'Estat ha de negociar? Si aquí a la plaça de la Font, tres cops l'any se li presenta a l'alcalde tota la plaça plena i el voltant, aquest home què farà? Marxarà o negociarà? Quan diuen no a tot i no passa res, això ens ha portat a una frustració col·lectiva, però això no treu que la lluita ha de continuar. Perquè venim de moltes lluites, de molt lluny, hi ha gent que ha deixat la vida per això.

- De tots aquests deu anys, hi ha algun moment que romangui a la retina?

- Quan van tancar el Govern a la presó. A la plaça de la Font, la mirada de la gent era d'una ràbia continguda que si aquells ulls haguessin pogut ser baionetes... I quan el Diumenge de Rams van agafar el Puigdemont a Alemanya. Vam anar a la plaça Imperial Tàrraco, aquell dia va ser impressionant, tothom va venir.

- Moments de ràbia, no tant les grans diades.

- Aquests van ser els pitjors. El millor va ser al Camp de Mart i l'11 de setembre aquí. Vam omplir el Camp de Mart amb un xiulet, ens vam manifestar que el millor per al país era ser independents. Per cert, va vindre el president Puigdemont, que llavors era el president de l'AMI, un dia que jugava el Nàstic amb el Girona. Va vindre el president Torra, que llavors era president d'Òmnium.

- Un cop abandoni la presidència d'Òmnium al Tarragonès, quin serà el seu rol a la junta nacional?

- La proposta que em va fer al seu dia el president Cuixart va ser que li agradaria comptar amb mi per aterrar la mirada dels projectes nacionals. Aquesta experiència que he adquirit a peu de carrer ajuda a què aquests projectes puguin arribar. I després estic a la comissió de llengua, també.

 

Participació