AJUNTAMENT DE TARRAGONA

El govern dels independentistes a Tarragona, un plat cuinat durant dos anys

ERC recorda que els comuns es van comprometre a debatre la incorporació de Junts i ho van evitar fins que la direcció nacional no ho va imposar

per Josep Maria Llauradó, Tarragona | 20 de juny de 2021 a les 10:00 |
El pacte de Tarragona es va gestar durant dos anys. | Josep M. Llauradó
El futur immediat del govern de Tarragona -l'ajuntament comandat per Esquerra més gran del país amb Pau Ricomà al capdavant- es preveu encara força agitat. Dimarts passat va culminar un procés de negociacions per ampliar govern, que ara estarà format per ERC, Junts i la CUP. Fins ara l'integraven els republicans i els comuns. Els detalls de la negociació només els coneixen amb profunditat els que hi van prendre part. Bona part del que s'ha publicat fins ara han estat "filtracions interessades" per afavorir o evitar de totes totes que les converses arribessin a bon port. Tarragona, de nou, ha estat una peça més d'un taulell més ampli que ha promogut relats diferents sobre el que finalment ha succeït.

Un d'aquests relats, el que la regidora Carla Aguilar va fer públic el mateix dimarts acompanyada de militants i de la direcció nacional del partit, és que En Comú Podem, que ha evitat per ara entrar al detall de com es van desenvolupar les negociacions, es considera "expulsat" de l'executiu local. La realitat administrativa és que Aguilar ha hagut de renunciar al càrrec per no continuar exercint les seves competències. No ha estat el cas d'Hermán Pinedo, qui sí que ha estat expulsat del seu grup en decidir no fer cap canvi i romandre al govern de Ricomà, que ara formen els tres partits independentistes i ell com a no adscrit. Un total de 13 regidors de 27.


A diferència del que podria haver semblat aquesta mateixa setmana, les negociacions per incorporar Junts per Tarragona i la CUP no van ser flor d'un dia. Dos anys després de la investidura, hi va haver diversos moments en què el grup municipal d'En Comú Podem hauria pogut avalar aquesta obertura, però es va negar a convocar cap assemblea per debatre-ho malgrat comprometre-s'hi amb Ricomà.

No van ser poques les ocasions en què Carla Aguilar va expressar opinions totalment divergents i contradictòries entre si respecte a aquesta qüestió quan se li preguntava des dels mitjans de comunicació locals. Tot seguit, aquests són els set moments clau que expliquen la reconfiguració del govern de la ciutat. 



1. La investidura


Els resultats del 26 de maig de 2019 mostraven una aritmètica complexa. L'oposició a l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros (PSC), que va baixar a 7 regidors, el volia fer caure després de 12 anys al càrrec i s'havien d'aliar ERC (7), JxTgn (3), ECP (2) i CUP (2). Poc més d'un any després del referèndum de l'1-O i amb la política polaritzada pel bloc del 155, sumar forces amb Ciutadans -qui també havia mostrat oposició en l'anterior mandat al projecte de PSC, PP i Unió- era impensable. En unes setmanes de vertigen, finalment els quatre partits que apostaven per un canvi a l'alcaldia es van donar el "sí", no sense polèmica.

I és que l'acord de govern va ser només entre dos grups. "En Comú Podem no volia ni sentir a parlar de pactar amb Junts", assegura el regidor Xavier Puig (ERC), membre de la comissió negociadora. Pel que fa a la CUP, Puig atribueix la manca d'entesa a l'escassa sintonia entre les seccions "extremes" d'aquests i dels comuns. Tot i això, les quatre formacions es van comprometre a garantir l'estabilitat de Ricomà. El govern començava amb 9 regidors i els republicans avisaven ja llavors que era necessària una ampliació.
 

Elvira Vidal (Junts), Carla Aguilar (En Comú Podem) i Hermán Pinedo (En Comú Podem), evidenciant les bones relacions que tenien els dos partits a principis d'aquest mandat. Foto: Josep M. Llauradó


2. La primera negociació a l'estiu

"Si la ciutadania sabés que la santa paciència ha sigut molta més encara legitimaria més la necessitat de fer el que hem fet", diu Puig a NacióTarragona. Aquell mateix estiu de 2019 es van reprendre les negociacions i fins i tot els tres partits d'esquerres del pacte d'estabilitat van tancar un document programàtic. "El que teníem davant era ferotge, un búnquer", explica Puig. Dotze anys més tard -els primers quatre participats per ERC-, el govern temia que s'aprofités "qualsevol escletxa" per tornar a l'escenari polític anterior.

El "to d'exigència" amb els tempos no va afavorir la incorporació de la CUP a l'executiu i les converses es van tornar a congelar. Un cop aconseguida la investidura, Ricomà podria haver optat per incloure'ls directament, però això hauria provocat el trencament del pacte donat que una de les clàusules era que qualsevol ampliació havia de ser de consens.

Un dels elements que podrien explicar aquesta dificultat d'incorporar més socis de govern és la necessitat de "visibilitat" o "protagonisme". En un executiu amb només dos partits, Carla Aguilar i Hermán Pinedo prenien un paper més rellevant del que podrien haver pres en un govern a quatre. "Segur que és molt important la visibilització, però l'obra de govern ho hauria de ser més", detalla.



3. Els primers pressupostos, a canvi de la possible entrada de Junts

Passat mig any, arriba el debat dels primers pressupostos del "govern del canvi". L'estabilitat promesa no era a canvi de res i el grup municipal de Junts per Tarragona va mostrar inquietud respecte a les plusvàlues dels impostos, ja que els suposava una "contradicció ideològica" difícil de vendre al seu electorat. Amb Dídac Nadal ja presidint l'empresa de mercats (ESPIMSA), Junts va plantejar un vot afirmatiu amb condicions: incloure les regidores Cristina Guzmán i Elvira Vidal a l'executiu.

Els postconvergents van entendre que els mecanismes interns dels comuns obligaven a fer passar la decisió per assemblea, però van aconseguir que els regidors es comprometessin a convocar la reunió amb la seva militància i a defensar-hi l'ampliació. Aquest acord va arribar dos dies abans del ple de pressupostos. "El compromís era que farien el possible perquè entressin, però si a l'assemblea sortia que no seria que no", conclou Puig, que recorda que el desembre de 2019 van "comprometre la paraula del govern" a un soci que tot i el pas del temps va continuar aprovant tots els punts importants al plenari.

"Objectivament no era fàcil pactar amb la dreta catalana que tant havien criticat, però les dinàmiques aquí són aquestes i aquí les forces del canvi són quatre, les de la investidura. Cadascú té la seva mirada, però totes són propostes de canvi respecte a les que hi havia de PP, PSC i Cs", diu Puig.
 

Dídac Nadal (Junts), Jordi Fortuny (ERC), Carla Aguilar (ECP) i Eva Miguel (CUP), en una roda de premsa celebrada al març. Foto: Josep M. Llauradó



4. Tambors de moció de censura

Tot i que Josep Fèlix Ballesteros ho negui, tant el PSC com Ciutadans, sobretot Rubén Viñuales -ara diputat dels socialistes-, l'intent de moció de censura va ser una realitat segons indiquen diferents fonts. Al suport del PP ja garantit només hi faltava convèncer algun dels tres regidors de Junts.

Abans d'això, havia passat ja un any i En Comú Podem no havia convocat cap assemblea amb la militància, un fet que també ha estat llargament criticat pels seus diversos sectors interns. A meitats de 2020 a Esquerra se li acaba la paciència i planteja una "nova ofensiva". Aquesta hauria  començat al mes de novembre sense saber res encara de l'intent de moció de censura de part de l'oposició. Se n'assabenten, diuen, per un regidor.

L'argument reiterat per l'ampliació del govern era, segons apunta Puig, que "si parlem de ciutat cuidadora, ens hem de cuidar nosaltres". En aquest sentit, lamenta que el de la primera meitat de mandat hagi estat l'executiu més petit i que ha durat més en tota la història de la ciutat (en l'anterior mandat, el PSC va començar amb 9, però a principis de l'any següent ja va incorporar el PP i Unió). Un govern sense experiència prèvia, amb objectius ambiciosos i amb un pes important de feina en determinats regidors provocava segons Puig "pagar-ho amb la salut".

L'"advertiment" de l'intent de moció de censura va alarmar especialment a Esquerra, que temia no tan sols perdre l'Ajuntament de Tarragona sinó també la Diputació, gràcies a una aliança eventual de la sociovergència. Es veien "vulnerables" i un nou intent podria haver fructificat. "Si convé, canvien un parell de coses i aquí s'ofereixen alcaldies", explica Puig.

La comissió negociadora, amb membres dels grups municipals i de les executives dels dos partits del govern, es van reunir en gairebé una desena d'ocasions per tancar un acord per proposar l'entrada de Junts, partit que passa a ser en aquest moment la prioritat. Republicans i comuns li ho traslladen a Dídac Nadal, que un any després de la seva primera proposta sí que exigeix la seva entrada a l'executiu, no tan sols de Guzmán i de Vidal. A més, comparteixen el document programàtic elaborat a l'estiu de 2019 i els comuns el gener de 2021 tornen a prometre -aquest cop sí- convocar una assemblea de manera immediata per defensar la incorporació dels neoconvergents.



5. Les eleccions del 14 de febrer

En aquell moment, la proximitat dels comicis autonòmics del 14 de febrer preocupa a En Comú Podem, ja que opinen que el pacte amb Junts podria "distorsionar" el seu discurs polític en la campanya. L'acord, doncs, és convocar l'assemblea immediatament després de les eleccions, però això no acaba succeint "fins que no la convoca Barcelona". Aquí és on hi ha tanmateix diversitat de relats. Carla Aguilar assegura que no existia aquest acord previ ni amb Junts ni per celebrar cap assemblea, un fet que ha estat desmentit per Hermán Pinedo, fins fa ben poc company de grup municipal.

Van ser "setmanes i setmanes" sense resposta, uns moments en què tampoc no es va acceptar la convocatòria de la comissió negociadora. L'aparició de "filtracions a la premsa interessadíssimes" comencen a fer pujar la mosca al nas als republicans i en aquest context la direcció de Barcelona de la coalició de Catalunya en Comú i Podem entra en joc per dir que és "impossible" un pacte amb els postconvergents malgrat que sí que l'han mantingut, per exemple, a Lleida o al Consell Comarcal del Tarragonès. ERC valora que va ser una "intervenció de nassos" en què la paraula compromesa del govern queda en qüestió.

En aquest marge de temps, es reprenen les comissions però canvien els representants dels comuns i també el discurs, fent veure que "no sabien res del pacte anterior". "I aquí comença la desavinença estructural entre ells i nosaltres", diu Puig. Els comuns acusen els republicans d'emprendre a partir de llavors una accelerada que "imposa" ritmes i presa de decisions.
 

Carla Aguilar, al centre de la imatge, va canviar de posició en diferents ocasions al llarg de les negociacions. Foto: Josep M. Llauradó


6. JxTgn s'autodescarta abans de l'assemblea

És el 17 de maig, al cap de tres mesos de les eleccions autonòmiques i a dos anys de les locals, quan la militància dels comuns es troba per primer cop per decidir el veto a JxTgn. Va ser una assemblea prescindible perquè Dídac Nadal ja havia dit hores abans que s'autodescartaven del pacte. El que va passar és que Nadal va exposar algunes diferències de matisos "relativament menors" i demanaven "més temps" per negociar. Entre uns i altres, l'arribada de "més mans" al govern es retardava més del que Ricomà i el seu equip volien. La demanda no va ser acceptada per Esquerra Republicana, que va plantejar la situació com una "oportunitat" per ampliar el govern des de l'esquerra, només amb la CUP.

Aquella mateixa setmana ERC i ECP mantenen una trobada i Puig reitera que "o caixa o faixa", una frase que més tard s'ha fet servir per part dels comuns per evidenciar l'"autoritarisme" de Ricomà. Era el moment, ja que "enteníem que estàvem més alliberats de complir l'acord amb Junts perquè havien fet canvis de darrera hora que no calien". El camí cap a l'acord amb la CUP, però, també s'estanca, malgrat les bones paraules inicials. Els donen una setmana i demanen que a l'assemblea del dia 17 "no humiliïn" JxTgn, ja que continuaria sent soci a l'oposició. Però "van sortir a exhibir el cap de manera salvatge", lamenta Puig.

Entre el 17 de maig i el 15 de juny -dia de la signatura pública de l'acord- passen quatre setmanes en què el discurs de Carla Aguilar als mitjans de comunicació és que no hi ha "gens de pressa" per tancar l'ampliació de l'executiu amb la CUP. Aquest fet fa enfadar a Esquerra Republicana, que considera que sí que n'hi ha molta, de pressa. "Els va faltar humilitat", diu Puig, que fart de no ser escoltats van optar per "prémer el botó".

En aquest període, ERC negocia tant programa com carteres amb la CUP. Ho fan en nom del govern, però ECP va assegurar llavors que no els havien convidat i és per això que reclamen reeditar les converses, fent-se valer. Els comuns no aconsegueixen trobar-se amb les regidores Eva Miguel i Inés Solé, sinó que duen a terme només algunes reunions amb els republicans. Aguilar el 2 de juny assegura després d'una assemblea en què es parla del pacte que no es posen cap calendari.

"No ens poden tractar com si el botó fos compartit quan no tenen el mateix suport que nosaltres i els més que tripliquem en vots", afegeix Puig, "una altra cosa és que tenim aquest esperit d'anar a l'una i d'unanimitat, però ells generen una crisi per un canvi de posició i algú ha de sortir a salvar el govern".



7. El gir de guió d'un cap de setmana

Divendres 11 de juny, la comissió negociadora es reuneix per intentar avançar, però En Comú Podem treu de nou la seva negativa a cedir l'àrea d'Habitatge, així com altres qüestions a debat. ERC arriba a la conclusió que "perquè acabi bé calen mesos i ni la CUP ni nosaltres no ho acceptem". En acabar la reunió, temptegen el camí de JxTgn, que es mantenen disposats a tancar un acord. Aquell diumenge ho acorden i dilluns fan la signatura digital dels documents, abans fins i tot de fer-ho públic. Dimarts, en la presentació de l'acord a les Muralles, Dídac Nadal es congratula per un pacte que és possible, diu, per la "bona relació personal" entre els regidors i reconeix que no ha aconseguit modificar ni un punt del total de 115 de l'acord programàtic. Tot i així, entra al govern assumint l'àrea de Comerç.

"Vam avisar 30.000 vegades", es lamenta Xavier Puig, que recorda que en tot moment es va treballar contemplant un pacte a quatre i no a tres. La intervenció de Barcelona és, segons el portaveu d'ERC, un dels principals factors que va provocar el trencament.

En tot això, la CUP hi va jugar un paper secundari, gairebé d'espectadora involuntària. Un cop acordat el programa -actualitzat per la situació de pandèmia-, Puig assegura que tant abans com després de la marxa de Laia Estrada al Parlament el paper del grup va ser de "facilitador" en tot el procés.

En aquest sentit, ERC avisa que el bloqueig ja mostrat en el plenari de divendres que sembla ser que adoptarà ECP durant aquesta segona meitat de mandat "és de contradicció absoluta" i que a la llarga li farà "mal" a la ciutat. Per la seva banda, els comuns apunten que l'entrada de JxTgn suposarà una dretanització de les polítiques del govern, especialment en matèria urbanística o de polítiques socials. Tot plegat es descobrirà ben aviat.

 

Participació