ENTREVISTA

«Arribarà la següent onada i encara no haurem buidat els llits a l'UCI de l'Hospital Joan XXIII»

Laura Claverias, Mònica Magret i Maria Bodí són metgesses de la Unitat de Cures Intensives de l'Hospital Joan XXIII i han treballat a primera línia amb malalts Covid a Tarragona

per Josep Maria Llauradó , Tarragona, 19 de març de 2021 a les 00:01 |
Laura Claverias, Mònica Magret i Maria Bodí, a l'exterior d'Urgències de l'Hospital Joan XXIII. | Josep M. Llauradó
Ja fa un any que la pandèmia de la Covid-19 forma part de la vida quotidiana dels tarragonins. Malgrat que la demarcació va ser una de les que va trigar més a detectar el virus i a començar a patir la saturació de les Unitats de Cures Intensives (UCI), finalment els professionals sanitaris ho van haver de donar tot per salvar els seus pacients.

NacióTarragona parlem amb Laura Claverias, Mònica Magret i Maria Bodí, tres metgesses de l'UCI i alhora professores de la Universitat Rovira i Virgili. Claverías ho és a Enginyeria biomèdica, mentre que les altres dues ensenyen a Medicina. Magret és també responsable del projecte de mobilització precoç i de la docència del servei, i Bodí és cap de servei de medicina intensiva a l'hospital.


Entre d'altres, comenten com va ser aquell mes de març de 2020, on es van veure desbordats, multiplicant gairebé per tres el nombre de llits per a pacients d'UCI.

- Com van ser aquells primers dies?


- M. M.: Ho vaig viure i ho he dit moltes vegades amb una actitud expectant, perquè semblava que la cosa ens anava venint. Sentíem el que hi havia a Barcelona i aquí anàvem un parell de setmanes més tard, era la incertesa del que vindrà, el que passa és que quan va venir va venir de cop.

- M. B.: Venia un enemic que no el coneixíem però ens havíem de preparar i no sabíem amb quines armes. Vèiem l'experiència a Madrid, tenim companys allà que coneixem molt i ens anaven explicant, i semblava que t'explicaven una pel·lícula de terror. A Milà, també, que van anar més aviat que nosaltres. Estem acostumats a pacients que la seva malaltia ja hi ha molta evidència científica, els protocols ja els tens preparats, però allò era totalment nou. Recordo que abans de tenir el primer ingrés nosaltres ja ens havíem separat en grups i no ens ajuntàvem per prevenir infeccions. La nostra por era contagiar-nos entre nosaltres i que la UCI es quedés sense personal.


- L.C.: Aquí va començar fort quan ja hi havia el confinament domiciliari, teníem molta incertesa però vam tenir temps de preparar-nos una mica.

- M. B.: El 14 de març va ser el primer ingrés, és clar, va coincidir amb l'estat d'alarma.
 

L'Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona. Foto: Josep M. Llauradó


- Com es va viure a nivell personal, un cop finalitzat el torn de treball? En alguns casos, hi va haver comunitats de veïns que demanaven als sanitaris que se n'anessin per por al contagi.

- M. M.: Nosaltres, aquesta mala experiència que ens tinguessin marcats, no l'hem tingut, però sí que coneixem gent que estava treballant en alguna casa d'algun metge i que quan se'n van assabentar aquesta persona es va quedar sense feina.

- M. M.: A nivell personal, soc d'un poble prop de Barcelona i quan van tancar l'escola vaig portar els meus fills a casa dels meus pares i llavors va venir de cop el confinament i durant 2 mesos i mig no els vaig poder anar a veure. Encara que hagués pogut, amb els horaris que teníem no me n'hauria pogut fer càrrec.

- M. B.: És que es va canviar totalment la forma de treballar. Nosaltres normalment tenim un horari de 8 del matí a 5 de la tarda en dies laborables i després les guàrdies, però quan vam arribar a aquest punt, per separar els equips, que hi hagués un grup de professionals que no s'ajuntés amb l'altra meitat, doncs vam fer torns de 12 hores laboralitzant els caps de setmana, dissabtes i diumenges eren igual que dilluns o dimecres. I cada 6 dies una guàrdia de 24. Això fa impossible compaginar-ho amb una vida personal. Jo tinc fills més grans, però la gent més jove que té fills més petits, i més si la teva parella també és metge, llavors evidentment es fa complicat. I hi havia la por de contagiar els fills.

- L. C.: Jo tinc una filla que tenia un any en aquell moment i la meva parella també és treballadora essencial, llavors la meva filla s'havia de quedar amb els meus pares. Jo vaig viure amb molta por d'acabar contagiant els meus pares, que ni que no els anés a veure ells estaven amb la meva filla.

- També hi va haver mostres de reconeixement, en forma d'aplaudiments, per tota la pressió assistencial que estaven suportant. A l'Hospital Joan XXIII quan va ser el punt més àlgid de pacients Covid?

- M. B.: A partir del març, quan va començar, era un ingrés continu, entraven cada dia. Tu estaves ingressant un pacient i et trucaven perquè a planta s'estava inestabilitzant un altre.

- M. M.: Era un continu de sonar telèfon, cridava l'atenció perquè un dia trucava un, després trucava un altre. Una cosa que no havia passat mai per la mateixa patologia, un dia pots tenir una mala guàrdia i que vinguin cinc ingressos, però allò era un ritme constant del mateix. Aquell dia ens vam adonar de la realitat en la que vivíem.

-M. B.: I la incertesa era contínua, perquè no sabies quan s'acabaria.

- En altres onades, els ingressos van baixar?

- M. B.: La màxima concentració de casos en pocs dies va ser al març. Als altres pics, en la segona i la tercera onada, hem tingut més del doble de pacients que vam tenir respecte a la primera, el que passa és que els ingressos han estat més progressius. I entre que arribaven de forma més espaiada i que nosaltres estàvem més preparats, el sistema sanitari ja s'havia dotat en la segona i la tercera onada de tots els dispositius.

- M. M.: Amb l'experiència de la primera onada.

- M. B.: Ja saps que d'això se surt, encara que és molt cansat.

- Què ha passat quan s'ha superat el nombre de llits estructurals a l'UCI de Joan XXIII?

- M. B.: Nosaltres vam començar, al març, amb dues unitats de 14 llits cada unitat, que compartíem a més la segona unitat amb Cardiologia. Evidentment, aquestes dues unitats es van omplir de pacients amb Covid i havia d'atendre's pacients no-Covid també, a part que no cabien els Covid en aquestes dues unitats. En aquesta primera onada, vam créixer ocupant àrees de reanimació, prequirúrgica i després la tercera planta hospital de dia i sisena planta medicina interna. Fins i tot vam tenir pacients en tercera planta cirurgia, vam créixer per totes bandes. Tot pacients d'UCI.

Es van habilitar aquests espais amb respiradors, monitors, i es van incorporar professionals. A la segona i tercera onada hem crescut també en dues àrees més, fora d'aquestes primeres unitats que teníem estructurals, i a més a més s'ha creat una unitat de coronària així que ja no compartim espai amb els pacients cardiològics. Ara, de moment, estem ocupant sisena planta, que és medicina interna, amb boxs preparats per atendre els pacients d'UCI.
 

Una unitat d'intensius de l'hospital Joan XXIII de Tarragona, en una imatge d'arxiu. Foto: ICS


- Quin és el nombre màxim de pacients que han coincidit en un mateix moment?

- M. B.: Hem arribat a tenir 70 pacients a la vegada i el nombre de llits estructurals prèviament eren 24.

- La gent del carrer ha vist prou el que passa dins les UCI, per tal d'apreciar les conseqüències de la Covid i respectar més les restriccions?

- L. C.: En la primera onada, cada dia teníem informació de la gent que es moria i això ho hem anat dient. El que passa és que la gent sembla que ho hem interioritzat. No crec que sigui qüestió que vegin les imatges de l'UCI, és que ha arribat un punt que se n'han cansat.

- M. B.: Ho han normalitzat. Entre els aspectes positius de tot el que ha passat hi ha que s'ha conegut l'especialitat de medicina intensiva. Ara tothom ha vist el que és una UCI, un respirador, el decúbito prono... Una altra cosa és que sembla que això no va amb tu. De fet, jo diria que a la primera onada no teníem prou tests per confirmar la malaltia i et deien el número de pacients i semblava que no et tocava. Està passant, però t'ho estan explicant com si està passant a la Xina. A la segona i tercera onada ja ens ha tocat a tots, d'alguna manera: o al teu veí, o a algun conegut, o a algun familiar.

- S'hauria pogut afrontar millor la situació amb més recursos i més personal?

- M. B.: Evidentment. Però jo crec que, encara que vam patir molt en la primera onada, a la segona i la tercera -encara que hem tirat d'estructura no habitual- sí que quan hem crescut en altres unitats hem tingut de tot. Aquesta preocupació que vam tenir de les EPI, que eren un bé escàs, la veritat és que a la segona i a la tercera onada això no ho hem patit. Vam haver de tirar de respiradors que no utilitzàvem, però cap pacient s'ha quedat sense ventilar per falta de respirador.

Ara la vida d'una mascareta FFP2 és d'una jornada laboral i en aquell moment inclús ens guardàvem l'EPI perquè no sabies d'un dia per l'altre amb què et trobaries. En aquest moment, la pandèmia ha posat de relleu que hi ha mancances que s'han de solucionar. Una pot ser que hem de tenir un parell de respiradors de reserva, que ara sí que els tenim, i sobretot la manca de professionals.

No hi ha prou intensivistes ni prou infermeres preparades i entrenades per atendre a les UCI. Jo crec que s'està fent un esforç i em consta, per part de la catalana d'intensius i del CatSalut per fer una convocatòria amb més places d'especialitats. D'altra manera, això no ens solucionarà el dia de demà, trigarem a tindre especialistes.

- Què va passar amb la resta de malalts en la primera onada?

- M. B.: Va disminuir patologia traumàtica, el codi ictus... La Covid ho va abarcar tot. Es va reprogramar molta cirurgia i aquests pacients que habitualment venien a l'UCI doncs no venien, també els postquirúrgics.

- M. M.: El que és important és que no han deixat d'haver-hi malalts crítics que no fossin Covid, perquè hi ha coses que són inevitables. Evidentment, si hi havia confinament domiciliari i la gent no agafava el cotxe, doncs aquest número de malalts sí que havia disminuït. No els hem deixat d'atendre, han hagut de conviure. Vam tenir un volum que no estàvem acostumats, però no deixàvem de tenir les nostres dues unitats amb les patologies de sempre.

- M. B.: En la primera onada probablement n'hi va haver menys, però en la segona i la tercera s'ha mantingut el mateix número que teníem anys enrere.

- Hi ha perfils concrets de pacients Covid que se n'ha sortit i dels que no se n'han sortit?

- L. C.: L'estudi dels fenotips intenta classificar els pacients en tres tipus diferents, per saber com poden evolucionar. Però jo crec que l'important dels pacients Covid és que n'han ingressat de totes les edats, sí que és veritat sobretot gent més gran, però també ha ingressat gent jove, que ha acabat morint. Sí que és veritat que han mort més aquells que tenien algunes patologies prèvies, però també n'ha mort que no en tenien cap.

- M. M.: El que no deixa de sorprendre és que no és una malaltia només de gent gran. Tenim ingressats malalts de 40 fins a 70 llargs. Evidentment l'edat i les patologies prèvies poden fer que els malalts puguin anar a pitjor, però hem tingut una mica de tot. No és una malaltia de residències, no és una malaltia que afecti gent gran, també afecta gent jove.

- Són pacients, a més, que s'hi estan més dies i setmanes que no pas altres.

- M. M.: A les dues últimes dècades, abans de la pandèmia, s'havia focalitzat molt l'estat de salut del malalt no només en les seqüeles que tenia sinó en el fet d'estar ingressat a l'UCI. Un malalt, pel sol fet d'estar ingressat a l'UCI, pot desenvolupar unes altres patologies. Aquests malalts tenen una llarga estada, tenen un tipus de patologia que necessitem que estiguin molt ben sedats, que portin molta relaxació muscular, perquè els hem d'ajudar a què respirin una mica millor perquè s'adaptin a la ventilació mecànica, i això fa que es quedin immòbils al llit.

Això són factors de risc per desenvolupar tres tipus de patologies un cop surten de l'UCI: dèficit a nivell físic, tenen alteracions cognitives i psiquiàtriques, per tota la medicació que han rebut, que d'altra banda és inevitable. Sí que és veritat que hem de posar en marxa protocols per disminuir aquestes seqüeles. La malaltia de la Covid ha fet més evident aquestes seqüeles, perquè amb ells encara més més multiplicat. S'ha intentat disminuir la sedació el més aviat possible, mobilitzar el malalt de manera més precoç possible...

- En aquest sentit, s'ha desenvolupat algun seguiment dels malalts Covid un cop surten de l'UCI?

- M. M.: Medicina intensiva no és que sigui una especialitat que tingui consulta externa i amb les seqüeles que tenen tots aquests malalts el mes que ve obrim una consulta per fer tot el seguiment per les necessitats que tenen. És una consulta física per intentar donar solució si detectem alguna seqüela física, psiquiàtrica o cognitiva.

- Com està, ara mateix, l'UCI de Joan XXIII?

- M. B.: La veritat és que les dues unitats continuen plenes. Els pacients en general no es mereixen que no els puguem atendre amb tota la qualitat i seguretat que es pot, perquè hi hagi un nou augment com el que vam tenir. Jo crec que tothom està més conscienciat, però les restriccions s'han de mantenir per garantir que després de Pasqua no estiguem una altra vegada com vam estar. Perquè no hem arribat a buidar les UCI, estan plenes. Anem variant, però estem al voltant de 40 pacients, això canvia cada dia.

- M. M.: Arribarà la següent onada i encara no haurem buidat els malalts d'aquesta onada prèvia.

- Què dirien a la població que aprofitarà Setmana Santa per moure's?

- M. M.: Jo els diria que siguin una mica respectuosos amb totes les mesures que hi ha i encara que les mesures diguin que per Setmana Santa podem marxar jo també apel·lo a la responsabilitat de cadascú. Jo fa mesos que no veig els meus pares, tinc una neboda que encara no conec, i el que no faré és marxar per Setmana Santa per conèixer-los. Encara que puguis agafar el cotxe, puguis marxar i puguis anar a veure els teus pares, jo no ho faria. Amb tot el que hem après i el que hem aconseguit, entre tots hem de ser una mica més responsables i aguantar l'onada final.

- Fins que arribin les vacunes.

- M. M.: Sí, fins que arribin les vacunes. Hi ha problemes econòmics, però nosaltres no hi entenem, nosaltres entenem de la salut de la gent i és el que estem veient cada dia.

- Què hem après de la pandèmia a nivell sanitari?

- M. B.: Hem après a treballar amb altres professionals. Hi ha hagut altres especialistes que ens han donat un cop de mà, hem hagut d'aprendre i fer formació amb tecnologia innovadora. Ens hem comunicat amb aquesta tecnologia a nivell intern i amb els familiars. Vam començar amb els telèfons mòbils, però després tot el tema de videoconferències ens ha facilitat el contacte i fer partícips les famílies. Al servei, estem portant un projecte de creació d'indicadors de forma automàtica del que hi ha a la història clínica. Estem compartint-ho amb la resta d'hospitals de l'ICS. Això fa més eficient el que fem i en pandèmia no hi hauria hagut cap altra manera de mesurar quins resultats tenim i com podem millorar-les.

L'àrea d'intensius, a banda de ser molt tecnificada, els professionals que hi ha són persones amb una sensibilitat jo crec que extraordinària. A mi em continua emocionant veure com treballa tot l'equip, tenim un matrimoni ingressat, estan molt greus, amb ventilació mecànica, però fem el possible perquè entre ells es puguin veure, s'han tocat. Fem el possible en aquesta situació extrema tractar de fer-ho amb humanitat.

- M. M.: Ens ha ajudat a ser més humans, més sistemàtics i més eficients. Ens crèiem que érem eficients a nivell d'organització i això el que ens ha fet entendre és que ho hem pogut millorar. Som capaços de treballar en equip amb altres especialitats, o inclús amb el nostre propi equip.

Altres notícies que et poden interessar




 


 

Participació