entrevista

JM Ramon, víctima d'abusos a Constantí: «No guardo odi a l'Església però ara tenia l'obligació ètica d'explicar-ho»

Explica què pensa de la institució eclesiàstica i de la protecció del menor després de fer públic que va patir abusos per part de l'antic mossèn, Pere Llagostera

per Jonathan Oca, Valls , 4 de febrer de 2019 a les 20:00 |
Joan Maria Ramon va partir abusos per part d'un capellà de Constantí quan era un nen | Jonathan Oca
Joan Maria Ramon (59 anys) va ser vícitima d'abusos per part de l'antic rector de l'església de Constantí, el mossèn Pere Llagostera, als anys setanta, quan era un nen. En aquesta entrevista a NacióTarragona explica què pensa de l'Església i com no l'ha afectat en la seva vida el que va viure en la seva infància. Repassa com ha evolucionat la protecció al menor i afirma que està convençut que el més important en una relació entre els pares i els fills és escoltar-los i la confiança entre ambdues parts. Considera que caldria que l'Església fes un procés de selecció, com si es tractés d'una empresa, de la gent que vol ser capellà i que alhora, plantegés deixar que es casin perquè és un tema de naturalesa i així no haurà de victimitzar un pobre innocent que no sap del que va.

- Per què ara? Per què ho ha fet públic gairebé 50 anys després?


- S'ha de treure de la denúncia l'interès econòmic, no busco cap indemnització. S'ha de treure l'interès en què la institució eclesiàstica em remou l'estómac, que tampoc. Només hi ha una cosa de sensibilització i aquesta me l'ha manifestat el documental Examen de Conciencia d'Albert Solé, a Netflix. Veure la reacció de la major part de les víctimes i veure que hi havia gent que realment havia tingut un problema greu i que l'havia patit fatal, m'ha animat a fer-ho. Jo soc una mica com una classe privilegiada perquè ho he patit, ho vaig vomitar en el seu moment, ho he viscut i ho he anat eliminant per un tema de supervivència però no m'ha representat mai cap trauma. A l'entorn proper sempre s'ha explicat, als meus fills, que en tinc dos -un de 9 anys i un de 13-, i sempre els hi he explicat d'una forma correcta. Crec que ara tenia gairebé l'obligació ètica, ja que no els hi podré donar el suport d'una altra manera, doncs de dir que jo també he estat assetjat i que sàpiguen que no són els únics.

"Ho he viscut i ho he anat eliminant per un tema de supervivència però no m'ha representat mai cap trauma"

- Li té rancúnia o odi a l'Església, en general?

- No, en absolut. Penso que a vegades la nostra ignorància fa que tinguem una opinió de l'Església que fa la impressió que "corren un tupido velo" i se n'obliden. Però crec que és una mica com l'Exèrcit, hi ha un protocol d'actuació que ells el coneixen, que estan obligats a respectar i que possiblement no coincideix amb el nostre. L'Església es regeix per unes pautes molt pròpies i com que no en sabem prou, fa que tinguem una opinió un pèl agressiva però tot és per desconeixement. No m'atreveixo a dir que l'Església en aquests casos no fa res però el que sí que crec és que no coneixem el que hi passa.


- L'Arquebisbat afirma que no va rebre mai cap queixa ni denúncia contra el mossèn Pere Llagostera.

- Segur. A més, el seu discurs és si necessites suport estem aquí, si necessites qualsevol cosa, nosaltres estem oberts. L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, diu que demana perdó a les víctimes i que no varen actuar com calia i que resem per les víctimes. Embolica que fa fort. Què has de fer? No pots pas buidar el carregador d'un AK-47. Quan t'ho expliquen, que el protocol a seguir és un canvi d'ubicació, el capellà veu noves coses i fa una reflexió profunda i si no la fa, el porten a un espai on hi ha gent gran a cuidar-los i és una mena de penitència. Nosaltres potser som més d'acció-reacció. T'has portat malament, doncs aquí hi ha un jutge que té un codi penal i que per aquesta falta teva, hi ha un article que diu que la penitència és aquesta. Per això, amb el tema de l'Església sempre ens ve de nou el seu protocol d'actuació.

- Quin paper van jugar els seus pares quan els hi va comentar que havia patit abusos per part de l'antic rector de Constantí?

- Doncs hem de pensar amb uns pares dels 60 als 70. Amb un comerç, en un poble de 3.000 habitants on es coneix tothom i que la societat estava obsessionada autènticament amb l'Església, la qual et donava un relleu social en aquell moment. Si eres algú, havies de participar en els actes com els Pastorets, la Setmana Santa, els Armats, en totes les celebracions i tradicions religioses. Ningú gosava dir res.
 

Joan Maria Ramon va partir abusos per part d'un capellà de Constantí quan era un nen Foto: Jonathan Oca


- Creu que haurien reaccionat de la mateixa manera ara?

- Penso que el seu cervell no ha evolucionat el suficient com perquè canviessin de parer. Penso que haurien fet el mateix i probablement seguirien amb les mateixes pors davant del cercle més proper que no ha canviat. Nosaltres ens hem mogut més i tenim la ment molt més oberta. Ells es mantenen aferrats a la tradició.

- Considera que hi ha més sensibilitat ara que abans en aquests temes tan delicats?

- A nivell general crec que sí. El pare està molt més en una situació d'equilibri amb el fill. Els agrada que els expliquin la vida, que tenen deures o que té un problema. Abans, penso que la jerarquia era un pare posicionat molt alt i un fill molt a baix. Abans l'opinió del nen gairebé no comptava i inclús se'l neutralitzava. Ara no és així. Ara es té en compte i és important que parli. Pedagògicament se li dona un paper actiu perquè es pugui rodar i aprengui a parlar. Avui la societat està molt més oberta però crec que ens sorprendríem si entréssim en cercles una mica més tancats, segons en quin tipus de col·legi o entorn i que estan igual que al segle V, on tu manes i jo intento fer el bé.

- L'Església té tanta força com abans?

- Sí, i tant. En aquell moment no els hi feia vergonya manifestar-ho i ara, tenen instruments suficientment potents com és un banc, un estat, un tipus de comerç o un tipus de filosofia i segueixen exercint un poder fàctic que s'ha de tenir en compte. Quan ve el Sant Pare, és un cap d'Estat. A qui cony representa? A l'Església i si se li fa honors com a tal, és que té un poder molt potent. Negar-ho és negar l'evidència, o simplement és ignorància.

- Com ha sigut la seva infància?

- He tingut una infància força endreçada. A mi això, si soc sincer, no em va marcar en absolut. Sempre vull trobar la resposta en què ho vaig explicar ben aviat. Però els meus amics amb els quals anava, no érem uns amics desgraciats. És cert que el fet puntual et marca però més que res pels pensaments. Salvant les distàncies, ho veig com un descobriment abrupte de qui són els Reis Mags. Un dia tens tots els regals i ho celebres i un altre dia et diuen "burro, que els Reis són els pares". Calia tanta agressivitat? El nostre missatge de trencar amb l'Església o amb el ministre de Déu era aquest: "burro, t'has equivocat i el que t'estàs mirant és el dimoni". Aquest va ser el trauma més gros. Ara bé, això no em va afectar i vaig tenir una infància com una alta, amb uns pares de l'època i amb les coses que fèiem ja en teníem prou.

"He tingut una infància força endreçada. A mi això, si soc sincer, no em va marcar en absolut."

- I la resta dels amics, entre els quals hi ha Joan Reig (bateria d'Els Pets)?

- Doncs crec que normalitat. Ara bé, potser m'atreviria a dir que quan ja coneixes una persona i que d'aquí es deriva a què hi ha d'haver una intimitat, el moment de posar la mà més amunt del genoll, jo crec que aquí sí que hi vaig tenir companys que van tornar a reviure el passat. Aquí hi va haver un trencament i ho veies perfectament amb les relacions del moment, veies quan una funcionava o quan no.

- En parlen alguna vegada d'això amb els amics?

- Mai a la vida. Se'n va parlar en el seu moment, una mica. Ara torna a ser caldo de cultiu per la notícia.
 

Joan Maria Ramon, durant l'entrevista Foto: Jonathan Oca


-No va necessitar ajuda psicològica per superar aquest mal tràngol, doncs.

- Soc una mica presumptuós amb el que diré però m'estimo suficientment per saber que si em passa alguna cosa, m'he d'espavilar pel meu compte. No voldria fer mofa ni menystenir la feina dels psicòlegs però penso que hi ha un públic potencial, al que li fa falta, i un altre que ha de fer un esforç mental important per entendre què ha passat i intentar donar-li una lògica. A partir d'aquí, cal decidir si un vol sobreviure o ser una víctima. I per tant, cal fer un esforç per tirar endavant.

- El seu cas i el dels seus amics és un altre escàndol que surt a la llum.

- Sí que és un altre cas però no sé si és com el del Miguel Hurtado, que denuncia que va patir abusos sexuals per part d'un monjo​ de Montserrat, perquè han estat 20 anys de conseqüències dures, de no perdó. Ahir el vaig veure en una reivindicació a Montserrat en la qual demanava que l'abat dimitís. Jo no sé si necessita trobar la pau interior amb la dimissió d'aquest personatge o si necessita eliminar la institució eclesiàstica per trobar-la, però en el meu cas no és així. Jo només vull transmetre que si algú té un fill, doncs que posi els ulls com a pomes per estar pendent que hi poden haver coses, no només a l'Església sinó a l'esport, a l'educació o en altres àmbits. Jo vaig més per aquí, no pretenc que s'elimini l'Església, no m'interessa, no hi tinc cap benefici. A més crec que hi ha gent que ho necessita, és el seu suport a nivell d'actitud espiritual i psicològic.

- Què s'hauria de canviar per acabar amb tot això?

- Des del meu punt de vista, i que no soc ningú per opinar, crec que l'Església hauria de ser molt rigorosa. Oi que la gent quan entra en alguna feina, un equip de recursos humans el selecciona, doncs aquí penso que hi haurà d'haver una mica això. I a més, cal tenir en compte un tema de naturalesa implacable, que els poden agradar els homes i les dones i per això caldria que donessin mès llibertat als capellans i potser no haurien de victimitzar un pobre innocent que no sap de què va. Deixa'l que es casi que pot fer la feina igualment. Hi ha esglésies a altres llocs que permeten que es casin. Una persona castrada a nivell de sexe no sé si li pot suposar un problema psicològic greu o senzillament que ja ha entès que no pot fer res. Crec que hi ha una part que rau en la naturalesa dels éssers humans, som lliures i ens hem de comportar amb aquest principi animal. Si es respectés això, no caldria que anés a buscar coses estranyes en petitonets perquè hi ha un moment en què tot això ho perverteixes i no té sentit.

"Cal tenir en compte un tema de naturalesa implacable (...) caldria que donessin llibertat als capellans i potser no haurien de victimitzar un pobre innocent que no sap de què va."

- Què li diria als pares que els seus fills els diuen que han patit abusos?

- Doncs que hi ha una realitat darrera de la realitat. Si estudiéssim història de l'Art, els diria que és com la història dels Arcs. Una part és com una recepció que és la benvinguda d'un guerrer que havia aconseguit un èxit en una batalla i la part del darrere, que és la que parla de les desgràcies i la mort d'aquest guerrer. I les persones tenim una cara i al darrere en tenim una altra. Hem de fer una reflexió com a pares, la confiança amb el petitó és el més bàsic. Cal ser molt receptiu i escoltar-lo.

- Va a l'església?

- No. No soc creient però he seguit la tradició. Tinc dos fills, estan batejats, han fet la comunió i la meva parella és bastant de tema religiós, no va a missa però per tradició familiar ho és bastant.
 

Joan Maria Ramon, durant l'entrevista Foto: Jonathan Oca


- En l'entrevista a El Periódico diu que quan es va casar vivia en el mateix bloc de pisos que el rector Pere Llagostera i que inclús li havia de besar la mà.

- Exacte. Això era un protocol eclesiàstic. El mossèn sempre que anava pel carrer allargava la mà perquè li fessis un petonet. Ara ja només és a altes instàncies però encara ho fan. Era com una mostra de respecte. Jo recordo que la meva parella, la d'aquell moment i que tenia un caràcter una mica especial, en una d'aquelles vegades que va allargar la mà li va etzibar "no l'allargui perquè si li allargo la meva li aixafaré la cara".

- Li va dir mai alguna cosa?

- No, mai. A dins de tot aquest personal hi ha el do de la metamorfosi. Soc capaç de fer-te i, segons et miro als ulls, de transformar-me de botxí a víctima i que siguis tu que em demanis perdó a mi. Són capaços d'excusar-se d'una manera pueril i ridícula però és la que tens en aquell moment. No acabes de veure una disculpa, al contrari, i tens la sensació que ets tu que has fet una cosa mal feta o una provocació, o senzillament que t'ho mereixies.

"No acabes de veure una disculpa, al contrari, i tens la sensació que ets tu que has fet una cosa mal feta o una provocació, o senzillament que t'ho mereixies."

- Pel que fa a la protecció de la infància, creu que ha millorat?

- I tant. Hi ha molta més sensibilitat amb el tema, en molts aspectes. Quan vas al pediatre i veu un blau al nen i pregunta què ha passat, veu la reacció del pare i és capaç d'alertar els Mossos, això no és un pas endavant, en són molts. També quan algun nen arriba a l'escola amb un blau a la cara, i el professor no es refia massa dels pares, s'activa un protocol de veure el comportament i això no té preu.

- Creu que funciona de la mateixa manera quan es toca el tema de l'Església?

- Això m'agradaria saber, quin protocol s'aplica quan hi ha una institució que la part de formació espiritual la donen amb un grup de religiosos. Passen pel mateix procés? Analitzen perquè el petitó ha vingut plorant o amb un cop després de... Els seus Recursos Humans són tan estrictes com ho són a les empreses o perquè es considera que és una persona que ve de la divinitat ja té en principi "patente de corso" per fer tot això? No entenc com hi pot haver un desequilibri en aquest aspecte. Però en fi, la cosa està així. 

 

Participació