Entrevista

Eduard Boada: «M'he fet un tip de plorar, abans el bar estava ple de gent i ara de records»

Casa Boada tanca les seves portes després de 71 anys fent gaudir als tarragonins amb els seus entrepans per jubilació del seu propietari

per Jonathan Oca, Tarragona, 31 de desembre de 2018 a les 11:00 |
Eduard Boada tanca les portes del temple de l'entrepà de Tarragona | Jonathan Oca
Eduard Boada ja no pot més i ha decidit posar punt final al mític bar Casa Boada. Després de 71 anys, l'establiment abaixa la persiana de forma definitiva. L'abril passat va tancar provisionalment per "reparacions al seu propietari" com va anunciar però ara ja ha pres una decisió i sembla que definitiva. L'establiment es caracteritzava perquè no tenia horari, quan s'acabava el pa, acabava la jornada. Els clients ja no podran seguir gaudint dels entrepans del mestre Boada en el temple que va obrir portes l'any 1947. Ja queden enrere aquells cartells on es pot llegir "Si troba l'entrepà massa gros, pel mateix preu n'hi fem un més petit" o la mida de l'entrepà que penja de la paret. Sigui com sigui, pel seu caràcter i la seva passió i dedicació a l'hora d'elaborar els entrepans, Casa Boada i l'Eduard Boada sempre tindran un espai en la memòria dels tarragonins. En aquesta entrevista, el propietari del mític establiment no amaga els sentiments que li genera tancar i afirma que el que més trobarà a faltar és la gent. 

- Fa temps que va tancar, en principi de forma provisional per problemes de salut. Ara ja és definitiu o encara hi ha un bri d'esperança que torni a obrir portes?


- Quan vaig tancar, entre l'abril i el maig, desitjava morir-me. Em feia molt de mal. No li desitjo a ningú, ni als meus enemics, tot i que no en tinc, almenys de visibles. Fa més d'un mes que he presentat els papers a la Seguretat Social per a jubilar-me. Això pot tenir una continuïtat però m'agradaria trobar una persona que ho pogués portar, a la qual jo li fes un favor i ella me'l fes a mi. És molt difícil, no és un gran negoci, és una filosofia de vida. He sigut bastant feliç aquí i m'agradaria trobar algú però és força complicat. He aguantat fins al final. Estic bastant millor. He guanyat un 50% durant aquests dies perquè de rabiar de dolor a com estic ara, ja firmaria poder acabar així. Ara bé, al gener faré 77 anys i fins aquí hem arribat. 

- Com està gestionant les emocions que li genera el fet de tancar?

- M'he fet un tip de plorar, abans el bar estava ple de gent i ara està ple de records. És trist, tot això ja és passat. La gent era el present. El bar està tal com el vaig deixar i inclús el rellotge va ser intel·ligent i es va parar, amb la pila posada, quan vaig tancar. No sé si es va aturar exactament aquell dia, perquè vaig marxar desesperat pel dolor, però el que sé és que vaig veure el rellotge parat, més o menys a l'hora que vaig marxar. 

"M'he fet un tip de plorar, abans el bar estava ple de gent i ara ple de records"

- Sempre ha dit que en el seu bar no hi havia clients, que eren amics.

- Havies de transformar els clients en amics però, a vegades, també és perillós tenir tants amics perquè perds el client. Sempre he pensat que he tingut més del que necessito i com que tinc aquest pensament, no he anat mai malament. 
 

Eduard Boada tanca les portes del temple de l'entrepà de Tarragona Foto: Jonathan Oca


- El bar fa més de 70 anys que funciona. Han d'haver superat èpoques de tot. 

- I tant. He hagut de navegar i de reinventar-me. El meu pare tenia la caserna oberta aquí a tocar i només amb els soldats ja en tenia prou. No tenia competència. A mi se m'ha complicat. M'han tancat la caserna i després hem passat per diferents fases. Hi havia l'època que aquí al costat hi havia la policia i la Guàrdia Civil, feien els DNI, les llicències per als caçadors i els permisos d'armes que ja em venia força gent, també la clínica. Ara bé, cada vegada hi havia més bars. Després vaig poder captar la gent jove, la que costa més, i al final és la que més m'ha estimat. Vaig captar els estudiants i era el mercat amb el qual em movia últimament. Amb els estudiants feia de cuiner, de bàrman, d'amic, de pare i de germà. Tot i que en sabien molt de tot, a vegades em preguntaven alguna cosa perquè tinc més anys. 

- Diu que no és un gran negoci però és un referent que forma part de la història de la ciutat. 

- Jo no he pensat Casa Boada mai com un negoci. Aquí ha marxat gent sense entrepà per manca de pa però mai per falta de diners. Si un estudiant no tenia diners, no passava res. En aquesta feina no ve d'una llesca de pa. Afortunadament de morosos no en tenia i ja és curiós això. Ara espero el miracle, segurament trobaré una sortida al bar i si no, em moriré per l'edat que tinc. Aquest és el bar més petit de Tarragona, el més humil i el que l'ha fet funcionar és la màgia de necessitar poc. Si vostè necessita molt, sempre serà pobre. L'Ajuntament va entregar al bar el diploma al mèrit cultural i com a cosa curiosa i també tinc tots els premis del Carnaval de Tarragona perquè va néixer en una de les taules d'aquí.

"Jo no he pensat Casa Boada mai com un negoci. Aquí ha marxat gent sense entrepà per manca de pa però mai per falta de diners"

- Comentava que li agradaria que algú agafés el seu relleu a Casa Boada però sense vostè no seria el mateix. La gent venia a menjar però també a veure'l. 

- Sempre he intentat ser humil, sempre he pensat que soc un aprenent, he posat atenció i voluntat per tirar endavant. Soc d'aquella generació que als 12 anys ja havia fet una carrera, un màster i un doctorat. Des dels 12 o 13 anys que ja ajudava al meu pare aquí. 
 

Eduard Boada tanca les portes del temple de l'entrepà de Tarragona Foto: Jonathan Oca


- Ha aconseguit que el fet de menjar un entrepà es converteixi en una experiència. Com ho ha fet?

- És una experiència perquè en el tema de l'entrepà he viscut totes les disciplines, la de la postguerra, que feia l'entrepà de qualsevol cosa. Es feien amb un cullerot, de callos o de sípia, era l'època de la gana. Després l'època dels embotits que es van posar de moda, com els fuets, els xoriços i el pa amb tomàquet. Passada aquesta, va arribar la de les truites, aquí en teníem de petites fetes d'espinacs, de fesols i de patates. Quan hi havia la caserna es feien uns 300 entrepans diaris. I ara ja estàvem a l'era de l'entrepà personalitzat, el que ara es diu d'autor, on els mateixos clients t'anaven marcant les pautes i tu havies d'anar mesclant diferents ingredients. Ara la gent menja per capritx i no per gana. Els has de fer entrar l'entrepà que els agradi molt. Abans qualsevol cosa la trobaven bona. Molts anys enrere, a l'època de Nadal, aquí fèiem entrepans de torrons. Els clients es menjaven dos entrepans, el segon era de torró. 

"Ara la gent menja per capritx i no per gana. Els has de fer entrar l'entrepà que els agradi molt"

- Quin és el secret d'un bon entrepà?

- Amb els entrepans sempre hi vaig posar passió. Sé fer poques coses però m'agrada fer-les bé. Des de sempre he tingut clara una cosa, que l'entrepà que estava cuinant o ideant que fos capaç de menjar-me'l. Ara hi ha molts cuiners que no es menjarien el que cuinen per als seus clients. I un secret és que sempre he jugat amb les salses. 

"Amb els entrepans sempre hi vaig posar passió. Sé fer poques coses però m'agrada fer-les bé"

-Quin és l'entrepà més curiós que ha fet, a banda del de torró?

- Bé, el de torró no és tan estrany. Segur que vostè ha menjat un tros de torró amb una mica de pa. Imaginis els soldats a la caserna fa vint o trenta anys, els feies un entrepà generós de torró i allò era una meravella. A banda, curiosos ho són tots però dels que he dissenyat, tots tenen alguna cosa. En un mesclava el porc amb anxoves, gules amb rocafort tebi. El secret també està en la creativitat. Ara no n'hi ha, a banda dels grans cuiners com Ferran Adrià.

- Una regla d'or del bar era que quan s'acabava el pa es tancava la persiana. 

- Exacte. Jo sempre he treballat per objectius i no per egoisme. Jo necessitava vendre una quantitat de pa per subsistir i si no venia aquella quantitat, doncs feia més hores. Però hi havia molts i molts dies que a dos quarts d'onze del matí ja no tenia pa. Ara bé, també hi havia el client que era amic que quan veia el cartell on posava que no hi havia pa, anava a comprar-ne una barra perquè li fes un entrepà. Com que la gent que venia aquí m'estimaven i jo els estimava, fer això no era una càrrega. Jo els feia un favor i ells me'l feien a mi. 

"Jo sempre he treballat per objectius i no per egoisme. Jo necessitava vendre una quantitat de pa per subsistir i si no venia aquella quantitat, doncs feia més hores"

- Què és el que trobarà a faltar més?

- La gent, sense dubte. Sempre he viscut rodejat de gent i ara et trobes sol, rodejat però de records, com li deia abans. No he tocat res des que vaig tancar, és especial. 
 

La barra del bar Casa Boada Foto: Jonathan Oca


- Des que va tancar les portes a l'abril, les parets han estat plenes de notes amb missatges de suport i d'ànims i inclús algun que li demanava que tornés a obrir perquè s'estava aprimant. Com ha rebut aquesta reacció de la clientela?

- Això no es pot explicar. Això és estimar perquè ho fan a canvi de res. La majoria d'aquests papers no sé de qui són, són anònims. Em demanen que torni i no sé qui són. És una acció que és molt d'agrair.

 

Participació