El Racó de les petites històries

«​​​El dia que la Terra es va enfadar»

Els humans ens ho vam creure allò de que érem els reis de la creació

per Montserrat Guasch, 29 de març de 2018 a les 04:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El planeta Terra Foto: Pixabay


Un dia qualsevol, d'un futur potser no massa llunyà, l'Ariel i el seu avi parlen mentre miren a l'exterior des del gran finestral.

—Avi, i per què es va enfadar la Terra?

—Si jo trenqués les teves joguines, si jo et fes plorar, no t'enfadaries amb mi?

—Però, avi, tu això no ho faries perquè m'estimes, oi?

—És clar, no ho faria perquè t'estimo. Però, imagina per un moment que no t'estimo i que et trenco les joguines; no t'enfadaries amb mi?


—I tant!

—Doncs per això es va enfadar la Terra, reiet, perquè els humans vam deixar d'estimar-la.

—I li vàreu trencar les joguines?

L'avi es va quedar pensatiu, i mirant a l'exterior, amb els palmells de les mans contra el vidre, va començar a parlar com si estigués sol.
—La Terra ens va cuidar durant mil·lennis, era casa nostra, ens aixoplugava i ens alimentava. Però els humans ens ho vam creure, allò de que érem els reis de la creació, i ens vam transformar en reis tirans. La nostra ambició no tenia límits, i la nostra inconsciència tampoc. Vam abusar de la seva hospitalitat, la vam maltractar, i vam ignorar tots els seus avisos. Sí, la Terra era noble i ens avisava, ens va donar molt de temps per rectificar, moltes treves, però no en vam aprofitar ni una. La nostra ceguesa i la nostra vanitat van acabar amb la seva paciència, fins que un dia la Terra ens va demostrar que els humans érem uns simples invitats i que només estàvem allí de pas. A partir de llavors ja no hi va haver més treves: els vents es desfermaven, els oceans creixien furiosos engolint tot el que trobaven, el foc cremava els arbres deixant el terra nu, els núvols no paraven de plorar i les muntanyes es desfeien i sepultaven tot al seu voltant. La festa s'havia acabat.

—La festa? Quina festa?

L'avi va mirar l'Ariel amb tendresa i no va poder evitar un somriure.
—Vull dir que els humans vam haver de marxar.

—Ah! I, avi, creus que la Terra encara està enfadada amb els humans?

—No, no, segur que no. La Terra és noble. Ella només es va defensar.

—Però ara es deu sentir sola i trista, veritat?

—No ho crec! Mira-la, que bonica és! A tu et sembla trista?

L'Ariel va imitar el gest del seu avi i recolzant els palmells de les seves manetes contra el vidre va contemplar aquella bola blava i brillant que hi havia a l'exterior.
—La Terra no ens necessita, reiet.

 

Participació