El Racó de les petites històries

«​​Cinquanta euros i un entrepà»

No tots els nens com l'Ibrahima es volen fer grans perquè saben el que significa

per Montserrat Guasch, 5 de febrer de 2018 a les 18:48 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Un noi amb una motxilla en una imatge d'arxiu Foto: Pixabay


L'Ibrahima va arribar amb una motxilla plena d'il·lusions i esperances. Anava tot sol, tenia 12 anys, en els seus ulls s'hi endevinava la por, i de la seva boca mai va sortir cap paraula sobre com va arribar fins aquí. Però tant feia, aquí el teníem. Malgrat tot el que podíem imaginar sobre el que no ens havia explicat, sobre el que havia viscut i el que volia deixar enrere, les seves il·lusions continuaven intactes a la seva motxilla: fer-se gran en aquesta part del món que des de la fam i el patiment del seu país es considera un paradís.


Tant bon punt va ser detectada la seva presència, se li va penjar una etiqueta. A partir d'aquell moment l'Ibrahima era un "mena", un "menor estranger no acompanyat", un de tants nens que arriben sols, sense els seus pares, sense identitat, i se'l va acollir en un centre que seria la seva nova casa, un centre on altres com ell o en situacions semblants també esperen a fer-se grans. O no. No tots ells es volen fer grans, perquè saben el que significa. Però l'Ibrahima no ho sabia.

Molt aviat va aprendre la llengua del paradís, i va poder anar a la mateixa escola on van els nens que no viuen al centre, i va aprendre a llegir i escriure i tot el que els nens de la seva edat aprenen a l'escola. I es va anar fent gran, i va fer tot el que els nens fan quan es fan grans. I al centre, els educadors n'estaven orgullosos d'ell. Que bé que s'havia adaptat a la seva nova realitat, al país d'acollida, que resilient que és l'Ibrahima, deien els educadors quan parlaven d'ell. I mentre, l'Ibrahima feia plans pel futur, des de la seguretat del centre. Estudiaria i treballaria dur, qui sap si algun dia podria trucar la seva mare i dir-li que havia assolit el seu somni. Qui sap si guanyaria prou diners per tornar algun dia a casa seva i treure els seus de la misèria. Qui sap si...

Ara l'Ibrahima ha fet ja els 18 anys i li han dit que no pot continuar al centre. Li han dit que la llei no ho permet perquè ja és major d'edat. Avui ha sortit al carrer, tot sol, i el so de la porta del centre quan s'ha tancat darrere seu li ha semblat diferent. I ha mirat dins la motxilla, qui sap si per comprovar que les seves il·lusions... Però no, només hi ha trobat cinquanta euros i un entrepà que li han donat perquè comenci a volar sol. Altra vegada sol. Benvingut al paradís, Ibrahima.

 

Participació