El Racó de les petites històries

«La violinista»

Eren les festes de Nadal i volia oferir el millor d'ella mateixa: la seva música

per Montserrat Guasch, 11 de gener de 2018 a les 09:25 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Una noia tocant el violí Foto: Pixabay


La Kate va baixar els dotze esgraons que conduïen a l'escenari. S'havia preparat el repertori amb molta cura. Eren les festes de Nadal i volia oferir al seu públic el millor d'ella mateixa, el millor que sabia fer: música. La Kate era música.


Abans de sortir de casa s'havia mirat al mirall, escrutant-se a si mateixa. Portava el millor vestit que tenia, i al damunt, l'abric vermell; els guants, a joc amb l'abric, guants de mig dit que deixaven al descobert la seva pell blanca, quasi nacrada. La bufanda jaspiada, que s'havia fet l'hivern passat, abraçava el seu coll amb dues voltes. Les botes negres, una mica veteranes, que tornaven a relluir gràcies al miracle que el betum havia obrat, un cop més. I el pentinat, el de les ocasions especials, aquell recollit que tantes vegades li havia fet la seva mare quan era petita, sempre que tenia concert. Amb un somriure s'havia mirat als ulls, retocat el pintallavis, fet un gest d'aprovació i, per últim, havia agafat el violí, que ja tenia desat dins l'estoig, i havia sortit al carrer.

Plovisquejava, però no podia perdre temps tornant a pujar al pis per a buscar el paraigua. Va apressar el pas fins a arribar a la boca de metro. Potser quan arribi a Covent Garden ja no plourà, va pensar. Els vagons anaven plens, hauria d'anar dreta, i com més s'acostessin al centre de la ciutat més plens anirien encara. El trajecte seria llarg, però aprofitaria per a repassar mentalment totes les peces del concert.

I ara, sota la protectora volta de metall i vidre, i dalt del seu escenari -el replà que separa els dos trams de l'escalinata que baixa al pati-cafè on toquen els músics de carrer-, la pluja i el viatge en metro han quedat relegats al racó de les coses sense importància.

Hi ha molta gent asseguda a les taules, fent un cafè o un te, rodejades de bosses atapeïdes de regals que acaben de comprar en qualsevol dels comerços de dintre o de fora del recinte. Les converses i les rialles ho omplen tot. La Kate agafa el seu violí, toca algunes notes, tensa l'arc, torna a tocar unes notes més, ajusta una corda, toca una altra nota, ajusta una altra corda. Ara ja està a punt. Alça la veu per saludar i anuncia el seu repertori. Dues dones grans, assegudes molt a prop de l'escalinata, aplaudeixen discretament. I la Kate comença a tocar.


La gent es va apropant cap al cafè i es queden dempeus al voltant de les taules. Una parella amb sort n'ha trobat una de buida, i s'hi asseuen. Altres es queden guaitant des de la galeria de la planta principal, i n'hi ha que treuen el cap per les portes dels pubs i de les tendes plenes de llums de colors. Acaba la primera peça i tothom aplaudeix. I així que va tocant, la Kate va arrencant aplaudiments i més gent es congrega per a escoltar-la.

Ara s'ha fet el silenci entre la multitud. Una veu argentada omple el recinte amb l'Ave Maria de Bach. És la Kate que bressola les notes del violí amb el seu cant. Quan acaba, aplaudiments fervorosos i alguns crits de reconeixement semblen preludiar una bona col·lecta. I després de saludar des del seu escenari, baixa la resta d'esgraons i deix a terra, a tocar de les taules, una petita capsa de cartró buida. Mentrestant, desa el violí al seu estoig i les partitures, doblegades, a la butxaca interior de l'abric.

La gent de seguida torna a les seves converses, als seus cafès i als seus tes i, sobretot, a les seves compres. Són les festes de Nadal. Al cap d'una estona, a l'estació del metro, una senyora observa com una jove, molt bonica, amb un abric vermell, una bufanda jaspiada i amb guants de mig dit, compta les poques monedes que porta dins una capseta de cartró.

 

Participació