El Racó de les petites històries

«​Vull anar a veure els vaixells»

De vegades les persones som com rectes paral·leles, incapaces de trobar-nos, incapaces d'escoltar-nos

per Montserrat Guasch, 4 de maig de 2017 a les 04:46 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El Balcó del Mediterrani, un lloc ideal per veure els vaixells Foto: Montserrat Guasch


- On vols anar avui, Pep?

L'Anna empeny la cadira de rodes carrer amunt fins a arribar a la Rambla. Com cada dia, després de donar l'esmorzar al Josep i deixar la casa en ordre, surten una estona a prendre l'aire.
- Vull anar a veure els vaixells.

- Però si això ja ho fem cada dia, home! Apa, on vols anar avui?
- Ja t'ho he dit. Vull anar a veure els vaixells.


Des que el Josep es va quedar vidu, l'Anna el cuida. Els fills del Josep varen pensar que aquesta era la millor opció. El pare és molt gran, amb prou feines pot caminar, i no el portarem a una residència, va resoldre la germana gran. Doncs jo no me'l puc emportar a casa, amb prou feines hi cabem la dona i la nena, en aquell pis com un cop de puny, va objectar el germà petit. I la mitjana va dir que ella no volia veure trastocada la seva vida professional per tenir cura del pare. Haurem de trobar una solució, va sentenciar. I la solució va ser l'Anna, la filla dels veïns de dalt, que té dos màsters i està a l'atur.

- Mira, Pep, avui és divendres. Què et sembla si anem a veure el mercadet d'antiguitats? Sempre s'hi pot trobar alguna cosa interessant.
- Mai hi hem trobat res de bo.
- I de pas podem entrar a fer un cafetó al Brasília.
- Ja n'he pres un, avui. Massa cafè no em convé per la tensió.
- Però si tens la tensió la mar de bé. Recorda què et va dir el metge la setmana passada.
- Va!, aquell poca-solta no sap res.
- Et va dir que estàs com un xaval.
- Jo sé com estic.
- I la veritat és que et veus molt bé. Ningú diria l'edat que tens.
- Però jo sé com estic.

L'Anna va continuar empenyent la cadira de rodes fins a arribar a la cantonada de la cafeteria. Era un dia d'hivern, molt fred però assolellat.

- Au!, que ens anirà bé un cafetó calent.
- Jo no vull res, Anna, pren-te'l tu. Jo et miro.

Van seure a una taula prop de la barra. L'Anna es va veure el cafè d'un glop mentre mirava al carrer a través dels vidres, potser pensant on podrien anar després. El Josep mirava a la gent que hi havia asseguda a la barra, potser també pensant on anirien després. Un cop pagada la consumició, l'Anna va empènyer la cadira de rodes cap al carrer mentre una senyora sostenia la porta.

- Mira, Pep, què et sembla si anem fins al Parc de la Ciutat?
- Queda molt lluny.
- Oh! Pep, com estàs avui! No vols fer res! Doncs ja em diràs on vols anar.
I el Josep ja no li va tornar a dir a l'Anna que volia anar a veure els vaixells.

Montserrat Guasch García
Professora de la Facultat de Ciències de l'Educació i Psicologia de la URV

 

Participació