Quaranta anys dels fets de Vitòria i de la mort a TGN de Juan Gabriel Knafo

Cinc obrers en vaga van ser morts a trets per la policia el 3 de març de 1976 a Vitòria | Lluís Llach va musicar «Campanades a morts» amb motiu d’aquells fets sagnants | Un plafó al carrer Unió recordarà els fets que van tenir lloc a Tarragona

per Redacció/Josep M. Llauradó, Tarragona, 24 de febrer de 2016 a les 08:20 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els cinc obrers morts a Vitòria i els altres dos, a Tarragona i Basauri, el 1976. Vitòria.

«Gasear la iglesia. Cambio». Aquesta és l’ordre que van rebre els membres de la Policia Armada que encerclaven l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri de Zaramaga, a Vitòria, aquell 3 de març de 1976. Feia setmanes que Euskadi vivia un seguit de conflictes laborals que van començar a l’empresa Forjas Alavesas el 9 de gener i es van estendre a gran part de les indústries d'Àlaba.

Franco havia mort el novembre anterior, però el règim franquista liderat ja pel rei Joan Carles de Borbó, es mantenia ben viu. A les convulsions del moment polític, s’hi afegien les reivindicacions dels treballadors en un context d’inflació i congelacions salarials. Al País Basc, a més, la repressió contra tota manifestació identitària afegia encara més crueltat al règim.



A les principals fàbriques, l’organització sindical oficial, franquista, ja no era reconeguda pels treballadors. Aquell 3 de març, estava convocada una vaga general a Vitòria que va paralitzar la ciutat. A la tarda, milers d’obrers en vaga es van concentrar a l’església de Sant Francesc d’Assís per celebrar-hi una assemblea. Dins del recinte potser eren prop de quatre mil, i una xifra semblant a fora.

La policia, molt nerviosa, va envoltar l’església i va exigir-ne el desallotjament. Els treballadors s'hi van negar i es va ordenar gasejar el temple. Els qui eren dins van sortir enmig d'escenes de pànic. A les portes, foren tirotejats per la policia. Tres vaguistes van caure mortalment allí mateix, dos més van morir a conseqüència dels impactes de bala i un centenar llarg van quedar ferits.

Va ser una autèntica massacre. Les gravacions policials d’aquell dia permeten copsar les intencions dels comanaments. En un moment determinat, un policia exclama: «Si desalojan por las buenas, vale; si no, a palo limpio. Sacarlos como sea, cambio». Un altre informa que «aquí ha habido una masacre, cambio. De acuerdo, cambio. Pero de verdad una masacre, cambio». Un altre policia detalla: «Te puedes figurar, después de tirar igual mil tiros y romper toda la iglesia de San Francisco, ya me contarás cómo está toda la calle, cambio. Muchas gracias, buen servicio, cambio».  

Juan Gabriel Knafo, tarragoní mort durant una manifestació de solidaritat amb els fets de Vitòria


Dos dies després d'aquell succés, la ciutat de Tarragona va acollir una protesta de solidaritat per part dels treballadors de la refineria -que posteriorment va sumar altres suports-, una manifestació vigilada de prop per la unitat policial d'antiavalots. Alguns dels manifestants van poder superar el cordó policial i recórrer la Rambla. Tot seguit, es van produir els enfrontaments, un d'ells que va dur a dos agents a perseguir un jove de 19 anys, de nom Juan Gabriel Knafo, fins al terrat del número 7 de l'actual carrer Unió. D'aquell edifici, per les escales, només en van baixar els dos agents, mentre que Knafo es va precipitar al buit.

Encara avui, quaranta anys després, es desconeixen les causes de l'incident ja que es contraposen diferents versions. Aquest jove era fill de un exiliat polític i treballava en la construcció de la Refineria amb l’empresa Duro Felguera. El procés judicial per tal d’aclarir els fets, identificar els policies responsables de la mort de Juan Gabriel i condemnar-los, va seguir la mateixa línia d’obscurantisme que la majoria de fets similars a l’època. El procés el va iniciar l’advocat Rafael Nadal Company, però es va trobar amb moltes dificultats per accedir tant als arxius policials com als de l’Hospital Santa Tecla. Per això els familiars i amics, emparant-se en la Llei de Memòria Històrica (art. 10) que reconeix com a persones mortes en defensa de la democràcia (des de 1-1-1968 a 6-10-1977), encara avui reclamen justícia i reparació per aquest cas.

Plafó al carrer Unió i actes de commemoració pel 40è aniversari

Tal com ha pogut saber TarragonaDiari.cat, els familiars juntament amb el Fòrum de Tarragona per la Memòria i la Coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau, amb la col·laboració de l'Ajuntament i la Cooperativa Tarraconense, organitzen un seguit d'actes per commemorar el quarantè aniversari de la mort de Juan Gabriel Knafo. El més rellevant és que finalment aquest tarragoní disposarà d'un plafó a la via pública per tal de recordar-lo, just davant de l'edifici que el va veure morir, al número 7 del carrer Unió. Inicialment estava previst instal·lar una placa a la façana del mateix edifici, però la propietat va negar-s'hi. Ocuparà, a la vorera, uns trenta centímetres d'amplada i un metre d'alçada, i tindrà caracter provisional ja que es preveu que es dugui a terme properament un recorregut pels espais de la memòria de la Transició a Tarragona i s'ubiquin ja plafons estàndard del Memorial Democràtic.

La inauguració d'aquest plafó es farà diumenge 6 de març al migdia, l'endemà de celebrar-se una taula rodona entre familiars, membres de 'Martxoak 3' -associació d'afectats i familiars dels fets de Vitòria-, així com David Ballester, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en les morts durant la Transició. Els detalls dels actes així com del plafó es van concretar en una reunió entre els implicats aquest dilluns 22 de febrer.

Campanades a morts  

Els cinc morts van ser Pedro Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo García i Bienvenido Pereda Moral. En record al seu sacrifici, Lluís Llach va escriure un dels seus temes més emotius, Campanades a morts. A finals de gener d'enguany, amb motiu del quarantè aniversari dels fets, l’Ajuntament de Vitòria va voler atorgar a Llach la distinció de fill adoptiu de la ciutat, però l’oposició del Partit Popular i del PSE ho va impedir.

La iniciativa va sorgir d’una plataforma ciutadana i va arribar al ple, sent defensada per l’alcalde, del PNB. Però el PP s’hi va oposar dient que Llach no era una persona vinculada a la ciutat. Els socialistes bascos, en un comunicat, van justificar la seva oposició argumentant que no trobaven convenient que s’atorgués la distinció a una persona que actualment és un polític en actiu.

El context polític

En el moment de produir-se els fets de Vitòria, l'estat espanyol iniciava la transició política en un clima ple de mals presagis. El rei Joan Carles havia confirmat l’immobilista Carlos Arias com a president del govern. Manuel Fraga era vicepresident i ministre de la Governació, és a dir, el cap de l’aparell policial. Rodolfo Martín Villa era el ministre de Relacions Sindicals. Van ser ells dos els responsables de seguir la situació a Vitòria, junt amb el ministre de la Presidència, Alfonso Osorio.

El dia de la massacre, Fraga era de viatge a Alemanya, i es va valer d'aquesta incidència  per treure’s de sobre les culpes, tot dient que «no era jo qui estava al telèfon aquell dia». Qui hi havia, doncs? El ministre secretari del Movimiento era l’encarregat d’assumir, en absència de Fraga, les urgències del moment. El seu nom era Adolfo Suárez. Però aquest fet no treu responsabilitat al qui pel càrrec que ocupava, i sabent la gravetat del que podia passar, era fora de l’Estat quan van produir-se els fets.

Quaranta anys després, el cas no s’ha aclarit encara. No se sap de qui va sortir l’ordre de disparar contra els treballadors que sortien de l’església. Tot i que s’ha apuntat al nom del governador civil, Rafael Landín Vicuña, com l’home que hauria ordenat el desallotjament. El cap policial en el lloc de la matança era el capità Jesús Quintana Saracibar.

Els supervivents del 3 de març es van constituir en associació per reclamar una reparació a l’Estat. Però fins ara han aconseguit ben poca cosa. El gener del 2001, el Ministeri de l’Interior (govern de José María Aznar) va desestimar la sol·licitud dels supervivents d’acollir-se a la llei de Solidaritat amb les víctimes del terrorisme. El 25 de juny de 2008, el Parlament basc va aprovar una moció que reconeixia «responsabilitats polítiques» en els fets a Osorio, Fraga i Martín Villa.

En un procés obert l’any 2014 per la justícia argentina contra vint jerarques del franquisme per crims comesos pel règim, s’esmentaven els fets de Vitòria i els exministres Martín Villa i Osorio, reclamant la seva extradició. Però el temps passa, ja han transcorregut quaranta anys i els fets continuen reclamant justícia.

Recull de vídeos de la massacre de Vitòria

VÍDEO: LOS SUCESOS DE VITORIA (1)


VÍDEO : LOS SUCESOS DE VITORIA (2)


VÍDEO DE RTVE: 3 DE MARZO. CINCO OBREROS MURIERON POR DISPAROS DE LA POLICIA. VITORIA-GAZTEIZ


VÍDEO: CAMPANADES A MORTS - LLUÍS LLACH


VÍDEO: CARLOS CUESTA AFIRMA A 13TV QUE ELS TREBALLADORS MORTS EREN TERRORISTES QUE INTENTAVEN MATAR ALTRA GENT... (13TV -  2015 )


VÍDEO: POR EL DERECHO A LA MEMORIA. HOMENAJE A LOS CINCO DE VITORIA (2015)


VÍDEO: El 3 DE MARZO LOS OBREROS FUERON DERROTADOS, PERO NO VENCIDOS (EITB-EUS)


VÍDEO: 3 DE MARZO 1976-2006


VÍDEO: MARTXOAK 3 DE MARZO


VÍDEO 3 DE MARZO GASTEIZ - CAMPANADES A MORTS

 

Participació