PDE: plataforma en defensa d'Espanya (o en defensa de l'Ebre?)

per Col·lectiu Ni Un Cèntim Més per a Suez, 4 de març de 2013 a les 10:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’edició del Diari de Tarragona del dia 20 de febrer publicava a tota pàgina una notícia amb un titular si més no sorprenent: “La PDE denuncia que es porti aigua del Segarra-Garrigues a la Conca”, i amb l’entradeta següent: “La Plataforma creu que és el primer pas per portar cap a Barcelona l’aigua del Segre, riu de la conca de l’Ebre”. A qui se li acut portar aigua de la conca de l’Ebre a quatre pobles de la Conca de Barberà i l’Anoia?

El moviment social ebrenc i el seu portaveu, Manolo Tomàs, consideren que si bé la quantitat d’aigua que s’hi destinarà és minsa (menys d’un metre cúbic per segon), l’important és que es tracta del que pot ser un primer pas per transvasar aigua de la conca de l’Ebre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona a través del canal de reg del Segarra-Garrigues. Això sí, des de la PDE emfatitzen el rebuig a qualsevol confrontació amb d’altres zones de Catalunya i demana a les institucions ebrenques que prenguin el lideratge i defensin els interessos del territori en aquesta qüestió.


Té raó, la PDE, per alertar sobre aquest possible transvasament? Els quatre pobles que haurien de rebre aigua del Segre —Santa Coloma de Queralt, Forés i Les Piles (a la Conca de Barberà)  i Montmaneu (a l'Anoia)—, s'abasten actualment de captacions subterrànies. Aquestes aigües subterrànies, però, presenten problemes molt greus de qualitat, en gran part degut a les característiques naturals dels aqüífers, amb continguts elevats de fluor, sulfats i arsènic. Aquest darrer element, l'arsènic, ha obligat fins i tot a demanar a la població de Santa Coloma de Queralt que no consumeixi aigua de l'aixeta. També, existeixen, en alguns municipis, problemes de contaminació per nitrats.

Essent la problemàtica tan àmplia i diversa, és molt difícil poder resoldre-la amb un tractament de potabilització d'aquestes aigües subterrànies. L'únic tractament que podria eliminar alhora tots els contaminants és l’osmosi inversa, però plantejaria un problema: l'evacuació del rebuig que genera el tractament, amb altes concentracions de contaminants. On s’acumularia, el rebuig? On dipositar-lo?

Així doncs, i prenent en consideració que no existeixen a la comarca recursos superficials significatius que es puguin explotar de manera regular, els recursos complementaris han de venir de fora de la comarca i, atesa la localització geogràfica, les dues opcions possibles comportarien una portada d'aigua procedent de la conca de l'Ebre, captada de canals de reg: el CAT o el canal Segarra-Garrigues.

L'opció del sistema CAT, que pren els cabals a Camp-Redó, prop de Tortosa, comportaria que l'aigua hauria de vèncer un desnivell geomètric de 706 metres (que és la diferència de cota entre la captació a Camp-Redó i el lliurament a Santa Coloma de Queralt), a més de les pèrdues ocasionades pel fet de recórrer molts quilòmetres de conduccions. L'opció adoptada, en canvi, pren l'aigua del canal Segarra-Garrigues, a una cota més alta (400 m sobre el nivell del mar) amb què el desnivell geomètric queda reduït a 300 metres, menys de la meitat, amb la consegüent optimització energètica. A més, l'opció des del Segarra-Garrigues permet crear xarxa de distribució en una zona on la major part dels municipis tenen problemes de subministrament d’aigua (Vallfogona del Riucorb, Llorac, Savallà del Comtat, Conesa; vegeu el mapa on, amb traç negre gruixut, s’ha assenyalat la divisòria entre les conques catalanes de l’Ebre i les conques internes).




En la taula següent s’hi destaquen els municipis que són a cavall de la divisòria física que separen els dos àmbits de planificació actuals a Catalunya (conques catalanes de l’Ebre i conques internes). A destacar que els 4 municipis “en litigi” disposen d’entre el 40 i el 96% de la superfície en l’àmbit de les conques internes de Catalunya (CIC):


 

I per acabar amb aquesta explicació del perquè, anotar una dada també aclaridora: els cabals actuals de subministrament als municipis de Forés, Les Piles, Montmaneu i Santa Coloma de Queralt, on viuen 3.491 habitants segons el cens del 2012, són de 361.000 m3/any, amb una demanda màxima l’any 2030 de 620.000 m3/any. Molt lluny, doncs, del “menys d’un metre cúbic per segon” que denuncia la PDE, atès que 1 metre cúbic per segon equival a 30.000.000 de metres cúbics anuals, és a dir, 83 vegades més que la demanda actual i 48 vegades més que la prevista al 2030.

Per tant, i enllaçant amb la pregunta feta “Té raó, la PDE, per alertar sobre aquest possible transvasament?” la resposta és NO, en absolut. No només per les raons objectives exposades, sinó perquè en l’arrel de la denúncia és ben palesa una veritat meridiana: l’existència de catalans que neguen aigua a d’altres catalans. Un molt mal servei a la creació d’estructures d’Estat i un molt bon servei a “l’amo” de la sagrada unitat de la conca de l’Ebre: Saragossa, la Confederación Hidrográfica del Ebro, Espanya, en definitiva!

És la primera vegada que la PDE i, per extensió, això que en diuen “el territori” s’atorga el dret de patrimonialitzar l’aigua de la conca de l’Ebre i nega l’auxili a d’altres compatriotes? No, i recordeu l’episodi de la sequera 2007-2008, que meresqué un pròleg de més de cinquanta pàgines al llibre Els guardians de l’aigua (Borràs i Balasch editors, Clipmèdia edicions, 2009) on, de manera clara, directa i documentada, es demostrava que el nostre país és un país malalt. Fou en l’època d’aquella sequera que personalitats del “territori” com el president de la Comunitat de Regants de l’Esquerra de l’Ebre, o com qui llavors era el delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, mostraven la seva oposició a un possible socors des de les conques catalanes de l’Ebre cap a la Regió Metropolitana de Barcelona, la mateixa Regió la capital de la qual, i capital de la nació, hostatjà més de 200.000 persones en la manifestació contra el transvasament de l’Ebre que aprovà el Partido Popular.

Dubtem molt que la PDE sigui conscient que, en agafar com a exemple aquests quatre pobles de Catalunya, el que fa és un molt flac favor al país i, a l’ensems, un gran favor a l’enemic polític, cultural, històric, financer i lingüístic del nostre poble. És més, en el cas concret dels quatre municipis, que són dins el projecte d’abastament en alta des del quilòmetre 21 del Canal Segarra-Garrigues per a 42 municipis de la Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i l’Anoia, juguen a favor també d’Acuaebro, la societat estatal que ha d’executar l’obra. Acuaebro, malgrat haver signat un conveni amb la Generalitat de Catalunya per a l’execució del projecte d’abastament d’aquests 42 municipis, ara es nega a fer les obres que li pertoquen perquè reclama un aval a la Generalitat, aval que no apareixia en el conveni signat el juliol de 2009. Un altre mal favor al país !!

És indubtable la capacitat de mobilització social de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. I, també, ho és el seu paper en defensa del riu, un riu que ha esdevingut emblema i símbol en la lluita de les terres de l’Ebre davant la manca d’infraestructures i serveis, segons creuen llurs habitants. Però la legítima denúncia ha de fer-se des del coneixement, l’objectivitat i sense demagògia; la manca d’objectivitat i la patrimonialització d’un riu que és de tots els catalans són tant o més perillosos que la privatització dels serveis de l’aigua a què estem assistint.

El transvasament del Segre cap a la Regió Metropolitana de Barcelona no començarà per satisfer les necessitats d’abastament amb garanties de 4 pobles que a penes sumen 3.500 habitants; el transvasament del Segre vindrà com a conseqüència del fracàs del projecte de reg del Segarra-Garrigues, una obra faraònica que ni té l’aigua suficient per a regar, ni té clients que paguin, ni el finançament resolt, ans al contrari. I qui està més interessat en aquest transvasament és el poder econòmic, representat per Suez-Agbar qui, oh casualitat, és una de les 8 empreses constructores a compte de Regsa, l’empresa pública que executa obres de reg de la Generalitat. Ja ho va dir el president de Suez-Agbar, Sr. Ángel Simón, el juny de 2012 a Mollerussa: “Ha reclamado la interconexión de redes y un proyecto compartido de país que sea un modelo de éxito”. Un model d’èxit que es basi en la inexistència d’una concessió, com passa a la ciutat de Barcelona, i en posar el comptador de l’aigua a facturar a la Panadella. Aquest és, i no un altre, el risc que ha de denunciar la PDE.

I al costat de la denúncia, la proposta. Una proposta propositiva que alguns col·lectius com Compromís per Lleida i Gent del Ter fa temps plantegen per redistribuir els recursos hídrics i la contribució que alguns rius, com el Ter, fan forçosament a l’abastament metropolità de Barcelona. Una estratègia del futur Estat català lliure dins d’Europa: inversió de la Catalunya metropolitana cap a la Catalunya rural en infraestructures, universitats, centres de recerca, empreses competitives, modernització de regs, etc. I, a canvi, aquesta Catalunya rural aporta aliments de qualitat a la metròpoli i, només quan calgui en situacions de sequera, puntualment aigua cap a la gran ciutat sota la regulació i la tutela de l’administració pública de l’aigua de Catalunya. Un pacte de país, un pacte d’Estat.

Ara que sembla que el canal Segarra-Garrigues està despertant l’interès del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), esperem que actuï realment com “el periscopi del Govern en matèria de sostenibilitat a llarg termini”, en paraules del seu director, i indiqui a Presidència quin és el camí que cal seguir en la gestió de l’aigua i del territori nacional per als pròxims decennis.

Un camí on esperem que la PDE hi sigui també!

 

Participació