Entrevista

Toni Soler: «Per ser majoritari, l'independentisme ha de superar els límits del nacionalisme de Torra»

El presentador, historiador, productor i escriptor repassa l'actualitat en aquesta entrevista, on també parla de TV3: "No se li pot exigir una pluralitat que no existeix en el conjunt de l'oferta televisiva"

per NacióTarragona, 26 de maig de 2018 a les 15:00 |
L'historiador i periodista Toni Soler | Adrià Costa
Toni Soler (Figueres, 1965) és una de les grans figures televisives del país, on acostuma a interpretar papers desenfadats i humorístics. Des que va irrompre com a "guionista antipàtic" a la factoria d'Andreu Buenafuente, que arrossega aquesta figura càustica, un personatge televisiu que no ha pogut evitar que s'hagi guanyat a pols ser una veu autoritzada, d'aquelles que es fa escoltar. Perquè Soler parla clar, sense embuts, és honest amb les seves conviccions i sempre està disposat a reconèixer que podria haver-se equivocat. I això no és gaire usual en aquest món de raons absolutes, tertulians teledirigits i mitjans al servei de ves a saber qui.

Com que el temps acompanya, Soler ens atén en una terrassa des d'on veiem el mar i el cor de la Barcelona antiga, la que batega en cada llamborda, en cada tros de muralla, encara amb els escarafalls del 1714 ben vius. En l'estona que dura aquesta entrevista parlem de periodisme, d'història, de projectes, de país, de futur i de possibilitats de ser. També d'errors. I del dolç moment professional que el periodista travessa: d'una banda, amb la revista d'història El Món d'ahir; de l'altra, amb l'èxit d'Està passant, l'informatiu satíric previ al Telenotícies vespre i que s'inspira en allò que tan bé han sabut fer els seus admirats John Oliver i Bill Maher.

 
- El Món d'ahir neix el Nadal del 2016, en un moment on el paper va a la baixa. És una proposta a contracorrent: més de 200 pàgines, disseny acuradíssim, qualitat i bons textos. Era el projecte que li faltava com a historiador?
 
- No és tan original com sembla. Aquest tipus de revista d'alta gamma i qualitat ja existeix, n'han sortit moltes, com ara el Panenka. En part, crec que és una tendència del moment. També crec que la història és tendència. Estic molt al sector audiovisual i veig com la història està de moda en el sector documental i en el cinema, també en la novel·la... Són temes que venen molt.


- Què ofereix El Món d'ahir que no ofereixin altres revistes?

- L'originalitat del producte la trobem en el fet d'enfocar la història des d'un punt de vista més narratiu i menys acadèmic. Convidem periodistes, prosistes o poetes a parlar del passat. Explotem, fins i tot, la seva manca d'erudició. Volem que busquin informació i que l'expliquin a la seva manera.
 
- Vostès en diuen "història d'autor".
 
- Volíem trobar aquest gènere híbrid, una història pensada per ser llegida i gaudida. I perquè fos en paper havia d'estar molt ben justificat: bones il·lustracions, paper de qualitat, bon grafisme, bons textos, i que fos un objecte de col·leccionista, que vingués de gust tenir a casa. I que si el volguessis gaudir a través de la pantalla, l'experiència no fos la mateixa. M'ho vaig plantejar de manera egoista: era una cosa que em venia de gust i és la revista que em compraria jo. Un dia, amb Manel Lucas vam comentar que era un goig llegir Stefan Zweig i que estaria bé si tots els llibres d'història estiguessin tan ben escrits. Per això li vam posar El Món d'ahir, en homenatge a ell.
 
"Ara estem en una fase centrífuga, on Catalunya se sent allunyada, perifèrica, abandonada i maltractada"

- La història ven, em deia abans. És sorprenent si tenim en compta que vivim un moment de fake news, i d'història falsejada. Potser és una manera de lluitar contra això?
 
- La "fake History" és inevitable. Els fets són irrebatibles, però la interpretació és subjectiva. La història és elàstica i flexible. Per exemple, molt fàcilment podríem trobar arguments històrics a favor de la unitat d'Espanya i arguments històrics a favor de la independència de Catalunya. Tot depèn d'on poses l'accent. I tan certa és la voluntat de persistir com a nació de Catalunya, com una tendència peninsular a la unitat o la coordinació de tots els territoris. Aquests dos fets coincideixen en la Història, i ara estem en una fase centrífuga, on Catalunya se sent allunyada, perifèrica, abandonada i maltractada.
 

Toni Soler Foto: Adrià Costa

 
- Hi hagut moments en què Catalunya no només ha volgut ser part d'Espanya, sinó que l'ha volgut dirigir.

 
- Que les societats evolucionin és el més normal del món, i pensar que Catalunya porta mil anys intentant ser independent és tan absurd com dir el contrari. Les coses evolucionen i la interpretació dels fets en la història és la cosa més mal·leable del món. Per tant, el que hem de fer és allò que deia l'historiador Edward Hallett Carr, que quan estudiïs una història abans estudiïs l'historiador que l'ha escrita.
 
- L'aposta per la revista contrasta amb l'altra gran pota de la productora Minoria Absoluta, el Polònia de TV3.
 
- El Món d'ahir és un caprici meu que els meus companys em permeten. És molt difícil que sigui rendible, però ho estem intentant i ho volem aconseguir. Minoria Absoluta té una pota molt important que és l'entreteniment –Polònia i Està passant–, i també hem fet ficció –Pau, la força d'un destí– i molt de documental –Espanya dividida: La Guerra Civil en color–, hem fet produccions per la Fox, per Discovery, etc. Vam començar com una productora que havia d'embolcallar el Polònia i ara estem intentant diversificar.
 
- A diferència d'El Món d'ahir, el Polònia viu de la immediatesa, en un format ràpid i humorístic.
 
- El Polònia és indestructible: passen els anys i els presidents, i sempre manté el nivell i l'audiència. És un programa molt ben pensat i executat, un exemple d'humor càustic que arriba a molt de públic. De vegades, la gent s'oblida que un programa d'humor ha de fer riure, que aquesta és la seva funció. El Polònia és divertit i a la vegada és un retrat paròdic de la situació catalana, i força equilibrat.
 
"El Polònia és indestructible: passen els anys i els presidents, i sempre manté el nivell i l'audiència"

- Això pot ser una arma de doble tall, perquè hi ha gent que pot tenir com a font principal d'informació política el Polònia.
 
- Crec que això és un mite. En qualsevol cas, no seria bona idea. Per a nosaltres, la fórmula ideal és que la gent miri el Telenotícies i que després miri el Polònia. De fet, garantim que el gaudirà més si abans ha vist les notícies [riu].
 
- El Polònia ha esdevingut un programa central en la graella de TV3, una manera de fer i de veure el món, amb humor, crítica i també contundència. Podríem dir que gairebé és una "editorial" a l'estil de les vinyetes del Ferreres, recentment incorporat a l'Ara.
 
- Podria fer aquesta funció, però el Polònia no és l'editorial de TV3. Igual que en Toni Batllori no és l'editorialista de La Vanguardia, sinó que expressa la seva manera de busca la part risible de la realitat. El Polònia fa el mateix. No volem donar la raó o prendre-la, sinó agafar tota la realitat, veure en què resulta ridícula i parodiable, i fer-ho. No es tracta d'editorialitzar, sinó de demostrar que qualsevol fet polític, per important que sigui, pot resultar graciós.
 

Toni Soler Foto: Adrià Costa


- Però hi ha moments que no són gens graciosos. Recordo molt especialment el dia d'aquell final amb la cançó Homeward bound de Simon & Garfunkel, de pell de gallina. És també un deure moral fer aquesta mena de coses?
 
- Els fets de l'Octubre van fer un test d'estrès al Polònia. Era una repte, de veure com estàvem a l'alçada del moment, amb la gent trista, i amb un programa que havia de seguir sent el que era i a la vegada exhibir la gravetat del moment. Crec que el Polònia se'n va sortir de manera espectacular. Però jo encara em faig algunes preguntes, com si és just que Oriol Junqueras no surti al programa. O si és just que tampoc no hi surti en Rull o en Turull. Primer dius que no, que no es pot fer broma d'una persona que és a la presó, però a la vegada l'estàs invisibilitzant. Les dues són males solucions.
 
- Junqueras i vostè són bons amics. De fet, vostè va ser l'encarregat de presentar-nos-el públicament al programa El favorit. Com viu la situació de veure'l a la presó? Això entrava dins del possible o ha estat un cop baix?
 
- Jo, com molts d'altres, però jo especialment com a persona que escriu als mitjans, penso que tots som responsables d'haver-nos cregut que l'estat espanyol no superaria certs límits. O que la Unió Europea no permetria segons quines coses. En aquest sentit, confesso la meva part de culpa.
 
- No s'ho esperava?
 

- No. Jo em pensava que a Espanya començarien a predominar les veus partidàries d'obrir un diàleg. No només no ha passat, sinó que ha passat el contrari: hi ha hagut una escalda verbal de tall gairebé neofeixista. No em costa gens admetre el meu error de diagnòstic. Suposo que Junqueras i els altres també deurien tenir la mateixa previsió, perquè, si no, és una mena d'immolació. Suposo que quan fas una proclamació el dia 27 i esperes que et vinguin a buscar per anar a la presó, si ho fas és perquè et penses que tens un percentatge elevat de possibilitats d'èxits. No crec que ho facis com un sacrifici gratuït.
 
"Em pensava que a Espanya començarien a predominar les veus partidàries d'obrir un diàleg, però ha passat el contrari ha hagut una escalda verbal de tall gairebé neofeixista"

- Ens van convèncer que era possible i nosaltres ens ho vam creure portats per l'entusiasme?
 
- Possiblement. I ens hem trobat amb un panorama que és com una ferida: de vegades te n'oblides, però de sobte et ve com una fiblada, com el record que et torna a tibar. És el que sento quan penso que hi ha tots aquests polítics a la presó, també els de l'exili, però la presó és una situació més dramàtica. M'afecta, i no em deixa pensar amb la racionalitat que voldria. I crec que aquesta generació del 27-O, en certa manera, ha quedat un pèl inhabilitada, perquè parlem per la ferida. Jo penso que la solució del problema de Catalunya vindrà de gent una mica més jove. Jo em sento massa ferit.
 
- Però tampoc no es tracta d'oblidar el que ha passat.
 
- No es tracta d'oblidar, sinó que la rancúnia no et domini. No sé si em veig amb cor de deixar la rancúnia a una banda, com va fer Nelson Mandela.
 

Toni Soler Foto: Adrià Costa


- De fet, aquesta sembla que és la via Junqueras. Ha optat per una via molt conciliadora.
 
- Ara mateix, jo estic massa enfadat. En canvi, tot el que he escrit des del novembre fins ara ha estat en la línia d'"ens han fotut una hòstia grossa, ens hem equivocat molt, hem d'intentar fer un govern que es recompongui i intenti recuperar l'alè". No he estat dels que diuen que cal cremar-ho tot. Però me n'adono que jo mateix estic massa afectat com per pensar que jo i la meva generació hem de ser part de la solució.
 
- Com s'explica totes les coses que, per exemple, ha arribat a dir Pedro Sánchez sobre la qüestió catalana?
 
- Trobo que Pedro Sánchez és un personatge amb molt poca personalitat, força mediocre, que no està a l'alçada de la importància de les sigles que porta al darrera i del paper que podria jugar. Per mi, és una gran decepció, i m'atreviria a dir que pel PSC també és una gran decepció. Podem estar molt enfadats amb els socialistes catalans i la seva actitud, però tots sabem que no és el mateix el PSC que Ciutadans. I hem d'aconseguir que la gent sobiranista i la gent del PSC parlin, tot i que l'actitud del PSOE d'ara mateix ho impedeix. Per desgràcia, el PSC té molta por de l'ascens de Cs i això el condiciona.
 
"Tots sabem que no és el mateix el PSC que Ciutadans. I hem d'aconseguir que la gent sobiranista i la gent del PSC parlin, tot i que l'actitud del PSOE d'ara mateix ho impedeix"

- Vostè és el responsable del Polònia, la gran icona de la TV3 que volen liquidar des de Madrid, i també de l'Està passant, un altre dels programes assenyalats. Com porta ser al centre de la diana?
 
- Un dels pocs avantatges de fer-se gran és que aquelles coses que de jove et preocupaven molt, com l'èxit o la por, desapareixen. M'agrada molt que el programa vagi bé, però no em treu el son, igual que si el tanquen. Als 50 anys ja no penso fer cap mena de contorsió per poder seguir en antena. Direm el que ens doni al gana cada dia. I si el meu client, TV3, no el vol, tancaran el programa i no passa res. Però jo no puc deixar de dir el que vull cada dia, és un dret que m'he guanyat en 30 anys que porto fent tele. Mira, en realitat no comptava tornar a estar en primera línia davant de les càmeres, i me n'he adonat que l'edat ajuda.
 
- Per què?
 
- Quan era jovenet i feia programes patia molt, em posava molt nerviós, i ara ho veig com una festa.
 

Toni Soler Foto: Adrià Costa


- Creu que TV3 i Catalunya Ràdio estan als estàndards de pluralitat?
 
- En general, cap televisió o mitjà ho està del tot. Però n'hi ha que ho intenten més i d'altres que ho intenten menys. TV3 és de les que ho intenten més i és més plural que qualsevol cadena espanyola. De tota manera, és una televisió que, per sort o per desgràcia, té un públic majoritàriament catalanoparlant. I el fet que tingui aquest públic condiciona els continguts, perquè hi ha molts programes que han d'acabar parlant molt del procés per raons comercials, pel simple fet que així tenen més audiència.
 
- No veu un risc molt gran en el fet que TV3 acabi sent la tele del 47%?
 
- És evident que és un risc. Però això no ho pot solucionar TV3, sinó tot el conjunt de l'oferta audiovisual de Catalunya. No pot ser que l'única televisió catalana, radicada a Barcelona i en català sigui TV3, amb la resta de la graella i els seus 35.000 canals en castellà i informant des del punt de vista de Madrid. No se li pot exigir a TV3 una pluralitat que no existeix en el conjunt de l'oferta televisiva. El que s'ha de pluralitzar és l'oferta que hi ha a Catalunya. Per descomptat, el que seria molt bo per la pluralitat i pel sector audiovisual és que entre tots féssim possible una televisió privada a Catalunya que fos de més ampli espectre i més comercial, amb continguts que TV3, pel fet de ser pública, no pot fer.
 
"No se li pot exigir a TV3 una pluralitat que no existeix en el conjunt de l'oferta televisiva"

- Com veu el futur de la premsa en paper?
 
- Tot semblar indicar que acabarà havent-hi una oferta més especialitzada. El paper segueix sent molt rellevant, les portades dels diaris marquen molt l'actualitat, i la publicitat del paper continua estant molt més ben pagada que en digital. Per això, els diaris en paper es resisteixen a deixar de sortir cada dia, quan el més lògic seria que sortissin només dissabte i diumenge.
 
- Vostè és un dels periodistes de referència del procés. No ha amagat mai el seu independentisme, des dels 15 anys, quan era una cosa freak. Creu que arribarà, la independència?
 
- Soc molt dolent fent pronòstics, però que crec que hi som molt més a prop ara que fa deu anys. I, per descomptat, molt més a prop que quan feia Malalts de tele. Però tot és molt difícil de predir. En qualsevol cas, les mostres de vitalitat que ha donat Catalunya pel que fa a esperit col·lectiu, comunitari, de resistència passiva, de rebuig a les injustícies, i també d'afirmació de la seva personalitat nacional, forma un conglomerat molt sòlid i molt potent. Electoralment només és un 47%, però tots sabem que en el fons representa molt, perquè representa la part de la societat més activa, més motivada, la que més creu en el país. Jo crec que el futur és amb ells.
 
- Cal eixamplar la base?
 
- L'independentisme ha de ser un moviment porós, capaç d'adaptar-se i de mutar quan convingui. Trigarem més o menys, i potser no tindrem un 14 d'abril, però potser ens tocarà viure un procés molt llarg en el temps, gradual, en el qual anem adquirint quotes de sobirania, mentre els estats i la Unió Europea es transformen.
 

Toni Soler Foto: Adrià Costa


- Què pensa quan veu que hi ha gent que sistemàticament destrueix en comptes de construir? Ho dic pels atacs que pateixen els qui posen creus a la platja o porten llaços grocs.
 
- Per sort, aquesta gent no és el 50% de la societat. Nosaltres ens hem d'ocupar de fer un projecte per la majoria del país, sent molt conscients que això no podrà ser per a la totalitat, cosa que no només passa a Catalunya, sinó que tampoc passa a Espanya o a França. A tot arreu hi ha problemes amb minories agitades o que se senten excloses. El problema és que hi ha una part del país que s'ha cregut que la independència és un projecte amenaçador per ells i per la seva identitat. I és feina nostra convèncer-los que la sobirania de Catalunya és un projecte que pot ser bo per tots, al mateix temps que respectuós amb la identitat de tothom. I que una Catalunya independent pot ser més plural del què ha sigut mai una Espanya independent.
 
- Què els diria als catalans que s'ha pensat que la independència els convertiria en catalans de segona?
 
-  La nostra obligació és desdramatitzar, hem de combatre la idea que la independència significa una amputació, perquè aquest és un discurs que només busca alimentar la por.
 
"Hem de convèncer els qui creuen que la independència és un projecte amenaçador que una Catalunya independent pot ser més plural del què ha sigut mai una Espanya independent"

- En aquest sentit, com veu l'elecció de Quim Torra com a president?
 
- Quim Torra és molt bona persona, no crec que sigui ni xenòfob, ni racista, ni supremacista. Però això no vol dir que m'agradi tot el que ha escrit o tuitejat, com tampoc no m'agrada tot el que jo mateix he escrit o tuitejat. En segon lloc, discrepo de la seva visió del nacionalisme. Crec que l'independentisme, per ser majoritari, ha de superar els límits del nacionalisme de Quim Torra. Per tant, des d'aquest punt de vista, no em sembla una bona elecció. M'haguessin agradat més altres noms que van sortir.
 
- Quins?
 
- Jo crec que necessitàvem gent veterana, allò que tradicionalment s'ha dit, tot i que de manera despectiva, "professionals de la política".

- Van sortir els nom d'Ernest Maragall o Ferran Mascarell.

- Per exemple. Ara no ens aniria gens malament una mica de professionalisme, persones endreçades i assenyades, que responguin a diverses cultures i tradicions polítiques. En tot cas, Torra sap que és en un Govern provisional i no sé si ens podem permetre aquesta provisionalitat gaire temps. Però això no depèn de nosaltres, sinó de Madrid.
 
- Què ens ha portat de bo fer aquell referèndum, aguantar el que vam aguantar, malgrat que després no ha servit per "implementar" res?
 
- Hi ha una dita que diu que "el fracàs és el millor mestre". Som un país petit que, per tradició, no sap gaire de política i que, a sobre, al davant té un país amb una tradició política escassament democràtica. [Pensa] Jordi Pujol deia sovint que calia "fer país". Jo crec que l'1-O es va fer país, es va construir comunitat i és a partir d'aquesta base que hem de treballar. Ja no tornarem a l'època autonòmica, l'època de convergents i socialistes. Ara som en una altra fase, que serà molt complicada. Però també som un rival molt dur de pelar.
 

Toni Soler Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació