opinió

Periodistes policies

«A hores d'ara ningú no se sorprendrà si expliquem que la premsa i els cossos policials fan política»

per Jonathan Martínez, 23 de juny de 2022 a les 20:00 |
Lee aquí la versió en castellano del artículo de Jonathan Martínez

Va ser el 3 de març del 2014. En plena depressió econòmica i sota la bota de l'austeritat, el Museu Guggenheim de Bilbao va allotjar els promotors del Fòrum Econòmic Mundial. Van trucar a l'esdeveniment Global Forum Spain. El seu propòsit era unir en un mateix brindis polítics, empresaris, banquers i gerents d'organismes internacionals als quals mai ningú no ha votat.


A l'hotel Meliá, el rei Joan Carles va mantenir una càlida trobada amb Christine Lagarde, aleshores directora del Fons Monetari Internacional. A la reunió va assistir Luis de Guindos com a ministre d'economia de Rajoy. Encara no ho sabíem, però al penúltim Borbó li quedaven dos mesos i mig per jubilar-se entre sospites de corrupció. Lagarde va abandonar l'FMI el 2019 i es va convertir en presidenta del Banc Central Europeu. De Guindos n'és ara el vicepresident.

Lluny dels llençols de seda, els carrers es van omplir de protestes sindicals. De proclames socials. De consignes contra la Troika. Per un instant la cosa es va posar lletja. A la Gran Via de Bilbao, uns quants manifestants van carregar contra els aparadors bancaris. Hi va haver pintades. Vidres trencats. Contenidors ferits.


Els titulars de premsa convidaven a pensar en l'apocalipsi. Tot i això, al costat de les armilles grogues franceses, per exemple, els nois embossats de Bilbao semblaven els convidats d'un pícnic infantil. L'ajuntament es va abonar a les hipèrboles mediàtiques i va condemnar "un dels atacs de violència i vandalisme més dur i greu que ha patit a la seva història la Vila de Bilbao". Si pensem per un segon en els milers de víctimes aixafades durant la presa franquista de la ciutat, la declaració del consistori pren l'aspecte d'una oportunista banalització.

La pornografia de la violència és un gènere clàssic de la premsa de bé i de les institucions. Com no pensar en els mitològics anarquistes italians que viatgen a les nostres terres a caldejar tota protesta com cal? ¿On són les ballestes i els arpons que segons El Español empunyaven els qui es manifestaven contra l'empresonament de Pablo Hasél? Què se'n va fer, dels incendiaris okupes detinguts per portar un encenedor que regalen amb el tabac d'embolicar? Estaran llegint aquestes paraules els veterans de la kale borroka que segons El Confidencial atacaven la Policia a Barcelona llançant pedres amb guants de cistella punta?


Resulta que el pròxim 29 de juliol se celebra la cimera de l'OTAN a Madrid. I resulta que també se celebraran protestes. La premsa no ha volgut faltar al cordó policial. L'altre dia, El Confidencial difonia dades privades de l'activista que va anunciar la marxa anti-OTAN. En diuen "radical d'extrema esquerra" i tot convida a pensar en una filtració de la Brigada d'Informació de la Policia. A hores d'ara ningú no se sorprendrà si expliquem que la premsa i els cossos policials fan política. I de vegades la fan de bracet. Hi ha comissaries que semblen redaccions i hi ha redaccions que semblen comissaries.

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
23/06/2022

Periodistes policies

23/06/2022

Periodistas policías

09/06/2022

El negoci dels murs

09/06/2022

El negocio de los muros

27/05/2022

Antifeixistes

27/05/2022

Antifascistas

12/05/2022

Caps de turc

12/05/2022

Cabezas de turco

28/04/2022

Palla a l'ull

28/04/2022

La paja en el ojo

Participació