OPINIÓ

​Hegemonia política

«Sembla que ERC es vol constituir en l’alternativa del món convergent, dispers, apropiant-se cada cop més les seves polítiques per voler-se força hegemònica»

per Carme Vidalhuguet, 16 d'abril de 2019 a les 08:40 |
Stefan Zweig comença El món d’ahir amb un suggeriment de Shakespeare que ens serveix per aquesta nostra actualitat tan rabiosa com trasbalsada: "Encarem el temps que ens ha tocat”. El seu, de temps, fou el de l’Europa de guerres; i la seva dedicació,  la causa de la unió. I és que la seva crida a la unitat va ser sentida amb força cap als anys 30, quan el vell continent s’hi abocava de nou, a la guerra. Una intel·ligència tan singularment aguda com la seva confiava que l’educació i la cultura impossibilitarien l’alçament entre França i Alemanya. I deia que els qui queden atrapats en el canvi històric no són mai conscients de l’inici del canvi.
 

Nosaltres, en aquesta nostra realitat confusa, potser som aquí, atrapats en el canvi, però conscients d’endegar un nou cicle, afectat, per raons endògenes i exògenes, per uns lideratges potser amb no prou visió a llarg termini. I és que aquesta campanya per a les eleccions d’Estat ha agafat l’independentisme fora de joc, perquè la propera parada electoral amb què comptava era la de les municipals. Però és clar, si arran de la moció de censura, les formacions independentistes al Congrés de diputats obren un crèdit de confiança sense límit a Pedro Sánchez, còmplice necessari per al 155, però, malgrat ser conscients que vivim un judici sense precedents, no li aproven els comptes, l’estratègia del PSOE de convocar eleccions ha obert foc creuat entre les dues formacions que donen suport al govern de la Generalitat.
 
Què no és l’Estat, el nostre adversari? Que no van ser PP i PSOE que ens va deixar sense autogovern? Diria que no cal que insisteixi més JuntsxCat en retreure a ERC la nul·la voluntat de concórrer a Madrid i a Europa en llista conjunta, perquè l’Esquerra d’Oriol Junqueras demostra sobradament que suma tot de confluències, moviments i partits, de MÉS a NOU passant per Demòcrates, però amb qui realment no vol unitat és amb l’univers Puigdemont. És així com es deixa llegir la realitat.
 

ERC deu considerar, ben legítimament, que li ha arribat el seu temps, i que vol assolir l’hegemonia de l’independentisme d’esquerra després de 30 anys llargs de president de la Generalitat de Convergència i del que n’ha derivat. Fins i tot, amb els pitjors resultats electorals de tota la seva trajectòria, el president de l’executiu català és de l’òrbita convergent. I en el cas del president Mas, l’any 2015, no presentant-se ni com a candidat. Això és l’hegemonia. L’assentament d’un ideari que una majoria social comparteix. I els dos governs d’Entesa exemplifiquen com pots concórrer a unes eleccions, poder formar govern, però no tenir-la, l’hegemonia del país.
 
Ara sembla, doncs, que Esquerra es vol constituir en l’alternativa del món convergent, dispers, apropiant-se cada cop més les seves polítiques per voler-se força hegemònica. Potser també per això, aquell independentisme sempre tan accelerat ara circula per via lenta. La de la dreta. En tot cas, si malgrat presó i exili no hem estat capaços de bastir una arquitectura d’unitat per a Madrid i per a Brussel·les, per acarar-nos a l’adversari a Espanya i per fer sentir la nostra veu al món des de les més altres institucions europees, siguem capaços, des de l’independentisme, cadascú des de la seu ideari polític, d’explicar per a què els nostres vots, si, portats fins aquí, no són per restituir la llibertat del govern de la diàspora i per pactar aquell referèndum la pantalla del qual no ha estat mai passada. Sense que quedin relegades a segon terme les polítiques socials. Que es mereixen el carril d’acceleració.

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
16/04/2019

​Hegemonia política

25/03/2019

Política trasbalsada

18/02/2019

El nostre adversari polític

21/01/2019

Brossa i Viladot

26/11/2018

Llistes conjuntes, aquí, no

29/10/2018

Defensar la llibertat robada

01/10/2018

El mal any primer

03/09/2018

Sumem complicitats

20/08/2018

L'adversari, l'Estat

31/07/2018

Conflicte polític

Participació