Festival Sitges 2018

«Suspiria», la dansa diabòlica de les bruixes

La nova pel·lícula de Luca Guadagnino inaugura el Festival de Sitges 2018 amb un repertori de bellesa, bruixeria, sang i fetge

per Victor Rodrigo, Sitges, 5 d'octubre de 2018 a les 13:26 |
La nova versió de «Suspiria» ha inaugurat el Festival de Sitges | Festival de Sitges
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Suspiria, la nova pel·lícula de Luca Guadagnino, ha inaugurat la 51a edició del Festival de Sitges amb un auditori ple a vessar. El director italià s'ha endinsat en un llargmetratge de més de dues hores i mitja per brindar un remake d'una pel·lícula, també italiana, de l'any 1977 amb el mateix nom.

Guadagnino reapareix a les sales de cinema amb un canvi totalment radical en el seu registre. Després d'enlluernar mig món amb la delicada, romàntica i poètica Call me by your name, el director ens trasllada al Berlin de 1977 envoltats de tenebres, sang i una pel·lícula que desgasta físicament.



Les cendres psicològiques d'una alemanya després del nazisme

Susie Bannion (Dakota Johnson) és una ballarina que decideix fugir d'Ohio per entrar en una prestigiosa companyia de dansa de Berlín. Una de les professores, Madame Blanc (Tilda Swinton), s'encisa pel talent de la jove i l'accepta. A partir d'aquí, la ingenuïtat de la Susie davant d'un somni i un món nou es desploma tant pel personatge com pels espectadors, que descobreixen els racons més obscurs, tenebrosos i diabòlics de la companyia de dansa.

La trama també descobreix un tercer personatge principal, el doctor Josef Klemperer (també interpretat per Tilda Swinton), un psicòleg que tracta una de les ballarines de la companyia. És la visió científica, la personificació de la raó, arrossegat per un passat on el nazisme i la postguerra alemanya són cadenes d'un ancià ofegat per la pena de perdre la seva dona.


Aquelarre diabòlic i empoderament femení

La pel·lícula és desconcertant i pateix d'un guió massa llarg per arribar a certs fets que són previsibles o desencadenants. Guadagnino posa de manifest el seu talent per una simbiosi entre la banda sonora i plans de càmera (que varien dels més estàtics fins a zooms de primer pla) però no acaba de convèncer.

Hi ha certes escenes pertorbadores, que cert tipus de públic haurà d'apartar la vista pel nivell explícit de les imatges. Tot i això, Suspiria és com una pedreta que comença a rodar des del cim d'una muntanya esvelta fins a caure, augmentar un ritme vertiginós i aturar-se en sec. Però la pregunta final és ¿eren necessàries tantes voltes?

És un crit lànguid i perturbador, un crit empoderador femení. Un homenatge visual a la dansa però amb una capa massa fina per aterrar entre les grans pel·lícules de terror

La bellesa visual és innegable, però la manca d'un guió sòlid que no pretengui tocar tants pals sense acabar de rematar totes les incògnites hagués estat un punt molt més a favor. Un repartiment molt femení, on les dones lideren, manipulen, riuen, ploren, ataquen i es defensen, en definitiva: són les protagonistes. Tot i això, no acaba de tancar-se bé un cercle que es presentava prometedor.

Suspiria, en definitiva, és molt més que un suspir. És un crit lànguid i perturbador, un crit empoderador femení. Un homenatge visual a la dansa però amb una capa massa fina per aterrar entre les grans pel·lícules de terror. Els amants de l'original no en sortiran contents (tot i que Tarantino va sortir plorant d'emoció).

 

Participació