OPINIÓ

«A mi m'agraden els llaços grocs, però també la bandera espanyola» per Andreu Bosch

"Anar amb un llaç rosa el primer de desembre pel compromís amb la lluita contra la sida no té problema però anar amb un llaç groc pel carrer en aquest país sí és un problema"

per Andreu Bosch , 30 d'agost de 2018 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies estan fent a TV3 una sèrie, Un poble francès, que ens pot inspirar per a la nostra actitud en relació als llaços grocs. 

Amb l’ús de la força dels cossos policials estatals i amb la justícia espanyola estan reprimint no tan sols l’independentisme sinó fins i tot a aquells que defensen la llibertat d’expressió dels ciutadans en els espais públics en relació a determinades decisions judicials. 


Quan es protesta contra la sentència de La manada l’Estat Espanyol sembla democràtic però no està tan clar que, quan una part de la ciutadania es posiciona en relació a l’empresonament de representants polítics i socials, el mateix Estat Espanyol pugui tolerar la seva expressió. Una pancarta a favor dels migrants al balcó a l’Ajuntament de Madrid no té problema. Un llaç groc en el de Barcelona, sí. Anar amb un llaç rosa  el primer de desembre pel compromís amb la lluita contra la sida no té problema però anar amb un llaç groc pel carrer en aquest país sí és un problema.

A mi, ja m’han insultat pel carrer per portar un llaç groc. Ni tan sols m’han preguntat si el portava per independentista o perquè crec que és injust que unes persones estiguin empresonades per una causa política. Jo podria no ser independentista i altrament podria no estar d’acord en la persecució d’aquestes persones que encarnen una idea. Si els empresonats fossin espanyolistes, acusats de voler fer un referèndum sobre la unitat indissoluble d’Espanya, jo, indubtablement portaria un llaç groc (o vermell, o lila, o verd, tant és). Seria la meva lluita per les llibertats de tothom, fins i tot dels qui no pensen com jo.


Ara bé, veient com tergiversen la realitat, com criminalitzen els llaços grocs, com els volen fora de l’espai públic de mala manera, fins i tot embrutant el terra, no cal que ens entestem a mantenir-los-hi a qualsevol preu. Si en poseu, trieu el lloc i el moment adequat. Que les possibilitats que vingui un espanyolista violent i us vulgui pegar (abans de preguntar!) siguin molt remotes. Si voleu lluir un llaç groc, feu-ho en llocs que sabeu que no hi haurà problema. Per exemple, si hi ha un grup d’encaputxats amb banderes espanyoles, pals i cúters millor que us el traieu. Que no hi hagi cap violència ni d’ells cap  a nosaltres ni (sobretot!) de nosaltres cap a ells. Necessiten una excusa imperiosament, urgentment, per il·legalitzar els partits independentistes (perquè, diran, no són constitucionalistes, causen fractura social i generen violència). Crec que amb l’excusa de la violència s’atrevirien a això i deixarien atònits els socis europeus que ja no sabrien què fer amb Espanya. S’han atrevit a tant ja! Els han deixat tan parats des de l’u d’octubre!

Tornem al començament, la sèrie de Tv3 Un poble francès. Els que volien lluitar contra els nazis es van organitzar en una lluita invisible, la dels maquis, que al final va contribuir a la victòria dels aliats molt més que aquells valents (o imprudents) que van sortir a lluitar a pit descobert. Aquests no van durar gaire perquè els van matar o els van enviar a camps de concentració on hi van morir. Sense manies. Per tant, no van ser gaire útils a la idea que volien servir.


Hem de ser intel·ligents. Contra la força bruta d’ells, nosaltres tenim la possibilitat d’amagar-nos sota un vot secret en les properes eleccions municipals, o les que siguin, i guanyar-los una vegada i una altra a les urnes. De victòria en victòria fins a la victòria final. Només ens cal tenir paciència i perseverança. 

El govern de la Generalitat el 27 d’octubre va triar  el camí de la independència sense disparar ni un sol tret, sense posar en risc ni els funcionaris ni la ciutadania. Jo crec que van fer bé. L’únic problema és que aquest camí és més llarg i tortuós (però l’altre era incert i era jugar-s’ho tot a una carta, o tot o res, i crec que hi hagués hagut sang i molt sofriment de molts ciutadans de carrer per enmig). 

Ara hem de ser conscients de l’ escenari on estem. El de la confrontació física ja l’hem perdut. O més ben dit no hi hem volgut jugar. Ara estem en l’escenari d’anar guanyant eleccions, una darrera l’altra fins que s’adonin que l’única sortida per a Catalunya és un referèndum acordat amb l’estat. 

Gandhi va desafiar l’imperi britànic tot fabricant sal i en 10 anys va aconseguir la independència de la Índia. Això ho recordava fa poc en Sala Martín en un vídeo que s’ha fet viral. Fem sal, deia. Si el preu de la nostra llibertat sense morts és esperar 10 anys, jo estic disposat a pagar. Al cap i a la fi què són 10 anys comparat amb 300 anys de subjugació?  Els canvis històrics profunds tenen un recorregut que va molt més enllà de la vida humana. 

No vull dir que oblidem els presos, ni que no lluitem cada dia pacíficament pel seu alliberament. Dic que no cal posar-nos en risc i que l’escenari de la violència física que sembla que alguns busquen desesperadament i no troben (ni trobaran) a Catalunya no ens convé. 

PD: En relació al títol de l’article només aclarir que m’agraden els colors de la bandera espanyola, el groc sobretot (!) i el vermell i m’encanta que la llueixin allà, a Espanya (i on vulguin!).

 

Participació