Opinió

OPINIÓ «L'estil Carretero» per Francesc - Marc Álvaro

«L'estètica i el cop calent tenen més espai que una mirada estratègica. Tots els que volen reflexionar més enllà de les posicions numantines del "tot o res" són qualificats de processistes, tebis o traïdors»

per 2407, 30 de maig de 2018 a les 07:45 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Recordo els dies en què Joan Carretero omplia teatres i auditoris de Catalunya parlant de la independència, la de debò, segons ell. Era quan, després de plegar d'ERC, va convertir la seva associació en un partit. El líder de Reagrupament -igual com al seu dia Jan Laporta o abans Àngel Colom- encarnava un independentisme de línia clara que presentava la secessió com una cosa que depenia únicament i exclusiva de la voluntat i la determinació de la gent. 

Un amic meu, que havia militat al PSAN quan tots cabien en un taxi, va sortir entusiasmat d'una xerrada de Carretero, com si hagués escoltat el líder providencial que la nació necessitava. Els missatges que amollava l'exconseller de Governació del primer tripartit donaven seguretat a la parròquia, simplificaven la realitat amb tanta grapa que era obligat aplaudir-lo. Tenia talent per donar moral. El doctor Carretero -amb posat d'home d'ordre d'una altra època- jugava a imitar el coronel Macià. Enèsima escissió d'ERC, l'organització de Carretero va ser la primera CUP de dretes, molt abans que Antoni Castellà detectés aquest petit forat en el mercat electoral.


La vida és ondulant i diversa, que deia Montaigne. I, al final, Reagrupament va acabar dins de CDC, tot oblidant les crítiques duríssimes que Carretero expressava sobre el pujolisme i els seus continuadors. Unes crítiques tan descarnades com les dedicades al seu antic partit, a qui acusava d'haver-se venut l'ànima per pactar amb els socialistes. Més enllà de les anades i vingudes, n'ha quedat l'estil. El carreterisme -si se'm permet el terme- era un independentisme que intentava eludir la complexitat i els matisos per bastir un projecte que reposava en una retòrica insurreccional pacífica i en un unilateralisme gairebé màgic que era tant atractiu com inconcret. Carretero sabia seduir el públic i generar bromera. Els que ja estaven convençuts sortien disposats a tot, però els que dubtaven potser no acabaven de comprendre aquell llenguatge ni aquella agitació.

Tinc la sensació que l'estil Carretero ha triomfat més enllà de la peripècia de qui fou alcalde de Puigcerdà i esperança blanca d'un independentisme de pedra picada. No ho dic només pel fet que el president Torra estigués vinculat a Reagrupament o perquè alguna figura destacada de l'entorn de Puigdemont fos col·laborador estret de Carretero, l'assumpte té a veure més amb la mentalitat que impregna alguns dirigents independentistes avui amb altes responsabilitats, i amb la mentalitat que també es detecta en un sector molt actiu dels quadres i les bases del moviment, sobretot dins de l'ANC, però no únicament. Així mateix, el carreterisme també inspira certs comentaristes que parlen constantment de derrotes i traïcions, que són els mateixos estrategs de plastilina que retreuen a presos i exiliats no haver convertit el Palau de la Generalitat en un nou El Álamo.

El tacticisme de Puigdemont prolongat de manera inercial acaba portant-nos a l'estil carreterista, i el mateix passa amb certes gesticulacions del bloc sobiranista, respectables però poc productives en termes polítics. L'estètica i el cop calent tenen més espai que una mirada estratègica conscient de la correlació real de forces i del que ha passat des de la DUI. En aquest marc, tots els que volen reflexionar més enllà de les posicions numantines del "tot o res" són qualificats de processistes, tebis, dubtosos, ambigus o traïdors. Ara, a propòsit de la moció de censura a Rajoy, això encara es nota més. Costarà molt parlar del futur amb tanta incapacitat per escoltar-nos.

 

Participació