OPINIÓ

«L’esquerra no independentista enfront de l’1-O» per Javi Avendaño

"La importància de la memòria"

| 10/07/2017 a les 08:30h
Especial: Opinió
Arxivat a: General, Catalunya en Comú, Javi Avendaño
Imatge d'una urna | Adrià Costa

En política, la memòria és un bé d'alt valor que facilita analitzar de forma adequada el present. Si fem memòria, comprovarem que per Junts pel Sí, abans de les eleccions del 27S, el referèndum era una “pantalla passada” i la solució era, aquesta vegada, una declaració d'independència, prèvia aprovació en unes eleccions enteses i plantejades com un plebiscit. El resultat d'aquestes eleccions va indicar una derrota de la via directa a la independència, tot i que només la CUP va reconèixer obertament que no s'havia guanyat el plebiscit. Aquesta derrota va marcar la tendència de Junts pel Sí a reprendre aquella “pantalla passada” que era el referèndum.

Per la seva banda, l'esquerra transformadora i no íntegrament independentista (En Comú Podem) havia mantingut sempre la seva defensa del referèndum com a únic mecanisme per desencallar la situació política que vivia i viu Catalunya. El que és estrany, però, és que aquesta esquerra no ha sabut gestionar aquella derrota aliena i apropiar-se d’ella com un triomf propi (més encara havent aconseguit dos triomfs electorals en les eleccions generals), quelcom que hagués bastat amb dir: “la nostra posició va ser sempre la defensa del referèndum, la vostra posició, titllant-ho com a “pantalla passada”, va ser una equivocació: en definitiva, la raó estava del nostre costat, no del vostre”. Lluny d'això, una part d'aquest subjecte polític rebutja l'1-O adduint una falta de garanties democràtiques i d'un acord amb el govern espanyol; la veritat és que no és un mal argument si parléssim, per exemple, del PSC, partit d'ordre i germanat amb un dels màxims representants del sistema polític espanyol del 78 que, curiosament, i tornant a fer un exercici de memòria, en 2012 defensava la celebració d'un referèndum en condicions semblants a les quals ara ho defensa una part del que va ser  “En Comú Podem”.

En tot cas, no parlem del PSC, sinó d'una esquerra que ha fet ús de la desobediència en ocasions anteriors, per exemple acampant en places o aturant desnonaments; una esquerra que va entendre i va practicar la màxima que resa que “la legalitat no té per què ser sinònim de justícia”. En aquest sentit, és paradoxal i difícil d'entendre que ara, una part d'ella, demani garanties democràtiques o acords amb el govern espanyol per dur a terme un acte d'essència tan purament democràtica com una votació (tenint en compte que ja coneixem la seva negativa). Ara, amb certa raó, circulen múltiples intervencions passades de persones destacades d'aquesta esquerra que contradiuen, letalment, les seves posicions actuals.

Caràcter vinculant: un debat a posteriori

En efecte, el caràcter vinculant d'un referèndum té molt a veure amb l'existència d'un reconeixement d'aquest procés per part d'altres Estats (inclòs, lògicament, el d'aquell del que un es vol independitzar). Però el resultat i el seu caràcter vinculant, si bé és un assumpte rellevant, no és per descomptat l'únic ni el que, crec, ens hagi d'ocupar en aquests moments. Ara parlem d'exercir un dret tan elemental com el de votar, i en aquest punt del debat no cal assenyalar el sentit del vot sinó, simplement, posicionar-se sobre si s’ha de votar, encara que no es compti amb el suport (permís) del govern central. Al marge d'això, crec que a ningú se li escapa que una hipotètica alta participació de la població catalana, amb un resultat majoritari tant del “sí” com del “no”, seria una molt potent arma de negociació respecte a la necessitat o no de vinculació d'aquest referèndum, tant per pressionar al govern espanyol (en cas d'un triomf del “sí”), com per pressionar al govern català (en cas d'un triomf del “no”). En definitiva, deixant al marge el caràcter vinculant o no del referèndum, la seva mera celebració és ja, en paraules de Beiras, una “hòstia monumental per al poder autocràtic”, i en política, a més de la memòria, un altre aspecte molt important és allò simbòlic, que no en poques ocasions es presenta en forma de mobilització massiva, allunyada dels conductes institucionals: algú dubta de la influència que ha tingut el 15M, moviment no institucional –fins i tot, anti-institucional-, en la forma d'entendre la política espanyola dels últims anys?

Convé precisar que no s'estan comparant finalitats d'un fet i un altre, sinó més aviat els mètodes emprats, i això té a veure amb entendre que, en aquest país, hi ha marcs institucionals que impedeixen accions democràtiques justes, siguin aquestes reclamar una democràcia de major qualitat o celebrar una votació. Malgrat això, és innegable l'existència d'un fil conductor entre el 15M i la celebració d'un referèndum a Catalunya; aquest fil és el de la impugnació del règim del 78, és a dir, el de la impugnació d'un marc institucional determinat que no dóna respostes a qüestions tan elementals com la de la defensa d'una democràcia sana i no corrompuda o la de les aspiracions democràtiques de nacionalitats a exercir el seu dret a l'autodeterminació.

Què fer ara

Per ser una eina d'impugnació del sistema polític espanyol emanat del 78, per ser un acte tan profundament democràtic com és el fet de votar, considero necessari que una esquerra realment transformadora estigui present l'1-O i cridi a una participació masiva. Fins llavors, per descomptat, han d'esmenar-se els procediments plantejats per Junts pel Sí i intentar, en la mesura del possible, impregnar a aquest referèndum del caràcter alliberador i de protesta davant el statu quo actual (del qual el PDeCat/CiU és també protagonista, recordem). Però això només pot realitzar-se si des d'ara es dóna suport a la celebració del referèndum i no ens quedem, com ha passat anteriorment, en terra de ningú. 

Aquest és el camí que sembla haver agafat Podem, també el que una part de la militància de base dels Comuns defensem i del que seria òptim poder decidir col·lectivament, en forma de debats i consulta, entre totes les persones inscrites a  l'organització.

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
D'esquerra a dreta, els xefs Mateu Casañas, Oriol Castro i Eduard Xatruch, en una imatge d'arxiu al restaurant Disfrutar de Barcelona | ACN
Sergi Ambudio
01/01/1970
Gran èxit del restaurant Disfrutar, a Barcelona, mentre que el Caelis, el Castell Peralada i Enigma entren per primera vegada a la prestigiosa llista
Els dos guanyadors, junt amb Rosa Tubau, regidora de Cultura | Ajuntament de Sitges
01/01/1970
El XXXI Premi de pintura Sanvisens ha anat a parar a mans de Josep Manuel Aznar | Els dos guardons estan dotats amb 3.500 euros cadascun
Una imatge del Black Friday | Europa Press
01/01/1970
Tecnologia, moda i productes culturals seran els productes més demanats
Concentració independentista | Adrià Costa
01/01/1970
Junts per Catalunya i ERC exigeixen que, si guanyen el 21-D, Rajoy respecti el resultat i obri una via de negociació | La via acordada ha estat sempre la prioritat de l'independentisme, fins i tot mentre transitava per la unilateralitat
01/01/1970
Afirmen que les actuacions de la jutge de l'Audiència Nacional i del fiscal general de l'Estat han causat "repulsa" i "preocupació"
Encesa dels llums de Nadal de Barcelona. | ACN
01/01/1970
"Barcelona segueix bategant", ha expressat Colau a l'encessa dels llums de Nadal a La Rambla amb una escenografia de coloms de la pau i cors