10
de febrer
del
2020
Actualitzat
a les
11:40h
Fer que el costumisme posi a prova els costums: aquest sembla ser l'actiu principal de La dona del 600. Posar a prova els costums... o potser la seva vigència. Pere Riera (l'autor i director) ens dibuixa, amb una senzillesa i una quotidianitat innegables, la història i les
foscors d'una família que es veu abocada a superar les dureses de la mort de la mare. Ho fa, tanmateix, d'una manera prou peculiar.
Ens col·loca un 600 al menjador del pis familiar.
Reconstruir el cotxe amb què tantes aventures havien viscut amb la Carme (Mercè Sampietro) és l'única afició del Tomàs (Jordi Banacolocha), un jubilat de la Pegaso. Potser el vidu haguera trobat una manera més corrent de passar el temps si hagués rebut més atenció de les seves dues filles: la Montse (Àngels Gonyalons), una metgessa sense fronteres que sembla que hagi vist tots els països excepte el seu i la Pilar (Rosa Vila), una funcionària repel·lent i exclusivament entregada a la seva feina. Una visita sorpresa de la Montse fa saltar els ploms de la relació familiar, posant en joc els pressupòsits i els pactes tàcits entre germanes i pare.
Amb el 600 sempre com a centre, Pere Riera escenifica no només les veus sinó els silencis -a vegades tràgics, a vegades còmics- que mantenen units els nuclis familiars. En l'àmbit dramatúrgic, la peça està ben resolta: l'ús i el joc del temps -les regressions, les referències- així com el tractament espacial faciliten molt la tasca de reconstrucció del públic. Una de les coses a destacar és la capacitat de l'autor d'operar els mecanismes de la identificació: és estrany que, en qualsevol moment de l'obra i sigui quina sigui l'òptica des de la qual es consideri, l'espectador no es vegi mínimament reflectit en els temes que apareixen en escena.
De la mateixa manera que aquesta estratègia és útil i, no ens enganyarem, aconsegueix emocionar, a vegades fa caure La dona del 600 a la regió del cliché o de l'emoció fàcil.
És en aquest sentit que dubto en considerar aquesta peça una obra costumista o una crítica al costumisme: al món on La dona del 600 té lloc, el passat (la Barcelona de la segona meitat dels XX) té molt més pes que el present o que, fins i tot, la dialèctica que es pot establir entre aquests dos lapses. La menció al passat no sembla ser tant un homenatge històric sinó un terreny fèrtil per a sembrar passions (que s'han de transformar
necessàriament en acció i intenció escèniques) que genera, sense cap mena de dubte, una certa distància amb els sectors més joves del pati de butaques.
En aquest sentit, però, la peça no es veu afectada a escala de funcionament interior: les relacions humanes plantejades es trenen i desenvolupen a banda del coneixement o del bagatge del públic; sembla, però, que la totalitat del fet comunicatiu estigui disponible tan sols a aquells qui hagin viscut de prop els esdeveniments socials que han modulat el caràcter dels personatges.
La dona del 600 és una ficció funcional en si mateixa que -si bé desatén la totalitat del potencial que ofereix el teatre com a fenomen- entreté, fa gaudir i es mostra coneixedora dels efectes d'una tragicomèdia ben sargida.
foscors d'una família que es veu abocada a superar les dureses de la mort de la mare. Ho fa, tanmateix, d'una manera prou peculiar.
Ens col·loca un 600 al menjador del pis familiar.
Reconstruir el cotxe amb què tantes aventures havien viscut amb la Carme (Mercè Sampietro) és l'única afició del Tomàs (Jordi Banacolocha), un jubilat de la Pegaso. Potser el vidu haguera trobat una manera més corrent de passar el temps si hagués rebut més atenció de les seves dues filles: la Montse (Àngels Gonyalons), una metgessa sense fronteres que sembla que hagi vist tots els països excepte el seu i la Pilar (Rosa Vila), una funcionària repel·lent i exclusivament entregada a la seva feina. Una visita sorpresa de la Montse fa saltar els ploms de la relació familiar, posant en joc els pressupòsits i els pactes tàcits entre germanes i pare.
Amb el 600 sempre com a centre, Pere Riera escenifica no només les veus sinó els silencis -a vegades tràgics, a vegades còmics- que mantenen units els nuclis familiars. En l'àmbit dramatúrgic, la peça està ben resolta: l'ús i el joc del temps -les regressions, les referències- així com el tractament espacial faciliten molt la tasca de reconstrucció del públic. Una de les coses a destacar és la capacitat de l'autor d'operar els mecanismes de la identificació: és estrany que, en qualsevol moment de l'obra i sigui quina sigui l'òptica des de la qual es consideri, l'espectador no es vegi mínimament reflectit en els temes que apareixen en escena.
De la mateixa manera que aquesta estratègia és útil i, no ens enganyarem, aconsegueix emocionar, a vegades fa caure La dona del 600 a la regió del cliché o de l'emoció fàcil.
És en aquest sentit que dubto en considerar aquesta peça una obra costumista o una crítica al costumisme: al món on La dona del 600 té lloc, el passat (la Barcelona de la segona meitat dels XX) té molt més pes que el present o que, fins i tot, la dialèctica que es pot establir entre aquests dos lapses. La menció al passat no sembla ser tant un homenatge històric sinó un terreny fèrtil per a sembrar passions (que s'han de transformar
necessàriament en acció i intenció escèniques) que genera, sense cap mena de dubte, una certa distància amb els sectors més joves del pati de butaques.
En aquest sentit, però, la peça no es veu afectada a escala de funcionament interior: les relacions humanes plantejades es trenen i desenvolupen a banda del coneixement o del bagatge del públic; sembla, però, que la totalitat del fet comunicatiu estigui disponible tan sols a aquells qui hagin viscut de prop els esdeveniments socials que han modulat el caràcter dels personatges.
La dona del 600 és una ficció funcional en si mateixa que -si bé desatén la totalitat del potencial que ofereix el teatre com a fenomen- entreté, fa gaudir i es mostra coneixedora dels efectes d'una tragicomèdia ben sargida.