Núria Gibert: «A la CUP, les contradiccions les assumim, hi lidiem i les confrontem»

Fa unes setmanes, la tinenta d'alcaldia de Drets Socials de l'Ajuntament de Sant Cugat, Núria Gibert, anunciava -amb certa sorpresa per la premura- que deixava la primera línia política. El motiu? La limitació dels dos mandats dels cupaires i la voluntat d'afavorir un relleu amb experiència al capdavant del govern vallesà motivava aquesta decisió a menys d'un any de les eleccions municipals. 

Militant anticapitalista des de ben jove, va formar part del Secretariat Nacional de la CUP durant els anys convulsos del procés i de la gestió del referèndum de l'1-O. Poc després, també es convertiria en una de les peces clau que van aconseguir configurar un tripartit d'esquerres santcugatenc -amb ERC i el PSC- que posava fi a 32 anys consecutius d'hegemonia convergent.

- Membre del Secretariat Nacional de la CUP del 2016-18 i tres anys governant a l'Ajuntament de Sant Cugat. Amb què es queda del seu pas per la política?

- Doncs per una banda, amb la impugnació popular que va suposar el referèndum de l’1-O al règim vigent i, per l'altra, constatar que la dedicació d’uns anys de la meva vida a intentar modificar el món en què vivim ha tingut un sentit i impacte. Experimentar la responsabilitat que la ciutadania diposita en la teva persona per posar remei als seus problemes i dedicar tots els esforços a trobar-hi solucions. Això ha estat el més gratificant i valuós.

- Una responsabilitat que, ha comentat a vegades, l'ha arribat a causar mal físic…

- Penso que és saludable ser conscients de la responsabilitat que s’ostenta com a càrrec públic i, tanmateix, dels límits que un mateix té per tal de fer-los front. A més, també considero important no perdre mai aquesta mirada més humana i empàtica cap a les persones. Hi ha molts polítics que estan desclassats; que van entrar a representar postulats d’esquerres i que, quan es troben rodejats del poder, perden aquesta perspectiva. I això és el pitjor que ens pot passar, perquè si els votants veuen que els seus representants no lluiten, l’altra opció ja sabem quina és. No tant el d’on vens com una carrera meritocràtica, sinó del que ets. De respectar aquell compromís íntim i col·lectiu amb la gent que et va votar.

- Per això des de la CUP reivindiquen entomar la vida política com un servei transitori…

- Crec que aquesta iniciativa del relleu és una de les propostes més infal·libles que tenim contra la inhibició i evitar perdre el món de vista. “Qui té el cul llogat, no seu on vol”. Si tu vius d’això i la política s’ha acabat convertint en el teu modus vivendi, seràs menys proactiu a l’hora de generar conflictes contra aquelles polítiques que no acabis de veure bé. Amb això no vull dir que aquesta la tasca no s’hagi de remunerar. Això és una conquesta a reivindicar de les esquerres i de la classe treballadora perquè sinó només s’hi podria dedicar a la política aquella gent que tingués molts recursos. A més, una altra part positiva que sigui temporal és que et dóna aquestes ganes de fer moltes coses en el curt període de temps que tens i t’empeny a agafar ràpidament el toro per les banyes.
 
- Per contra, aquest límit de dos mandats deriva en la creació d'uns lideratges sovint prou forts que, després de visibilitzar-se i guanyar-se un renom, es cremen. No sé si això acaba sent un tret al peu...

- Electoralment sí. Però la pregunta és: Per què des de la CUP aconseguim crear aquests lideratges tan potents?  Doncs precisament perquè són persones amb la seva pròpia vida a qui aquest espai els hi és completament aliè i que demostren, practicant la coherència, que no han vingut a acomodar-se i viure d’això.

- I en aquesta mateixa línia, vostè ara marxa a un any de les eleccions per propiciar un relleu a les files locals i donar a conèixer les noves cares de la CUP a la ciutat…

- Clar, és important que la gent ens conegui. Durant aquest mandat, haver assumit la governança ens ha permès gaudir d’un nivell de coneixença i d'un grau d'expertesa molt important que és impossible transferir d’una persona a una altra. El més interessant és experimentar-ho de primera mà.

- Aquest moviment, respon a una jugada emmarcada exclusivament en lògica de partit o també s'entreveu cert cansament com a representant pública?

- No voldria que sonés com a queixa, però sí que de vegades m'ha pesat una mica ser, com a polític, "la cara de" i sento que ja he acabat aquesta etapa de la meva vida. Ara bé, ser un activista que compagina la seva militància amb un horari laboral també és molt dur i comporta una forta càrrega emocional.

"No hem vingut a amagar-nos dels problemes i ficar el cap sota terra"

- Tot i això, la Núria Gibert combativa no s'acomiada del tot, oi?

- És que el nostre projecte és fer vivible les nostres vides i encara no hem guanyat. Tenim un capitalisme devastador, pitjors condicions laborals, diversos moviments reaccionaris contra les victòries socials, un problema real de consum de recursos… No sabria viure una vida sense practicar les meves conviccions.

- Obrint el meló en clau local, va ser una de les peces clau en la configuració del tripartit d’esquerres santcugatenc que posava fi a 32 anys consecutius de governs convergents. Ha valgut la pena o era millor fiscalitzar el poder des de l’oposició?

- Clar, mai sabràs com hagués estat. Nosaltres teníem tres escenaris possibles: donar suport des de fora a ERC i PSC, a la qual cosa ells no s’hi avenien; veure com es configurava un nou govern de Junts amb el suport del PSC; o propiciar un canvi de govern. En aquesta trijuntiva, vam preferir assumir la responsabilitat de generar el canvi. Les conseqüències de les decisions s’han de portar amb el cap ben alt. Evidentment que tenim diferències amb ERC i el PSC, però hem pogut tirar endavant polítiques materials i hem aconseguit, entre d'altres, doblar el pressupost de l'àrea de Drets Socials. Això té un impacte real i verificable.
 
Ha valgut la pena? Doncs dependrà a qui li preguntis. En el meu cas, rotundament sí. Més enllà d’haver una necessitat de neteja de la pròpia institució, quan apuntàvem a una sèrie d’emergències, materials i ètiques, ho dèiem de debò perquè les vivíem i patíem. Ara bé, quatre anys també són pocs per canviar totes aquestes inèrcies. A més, durant aquest període, jo he portat Drets Socials i hem tingut la mala sort d’haver afrontat una important crisi social derivada de la pandèmia. Tanmateix, de vegades em pregunto què hagués passat si al capdavant de l’àrea hagués estat algú tant de dretes com l’antiga responsable [Susanna Pellicer (Junts-PDECat)].

- Així doncs, consideraria que s’ha aconseguit canviar el rumb de la ciutat?

- Sí. Hi ha hagut un canvi de paradigma important en alguns elements -no en tots- i ara es requereix d’una consolidació. Entre d'altres, hem aconseguit erradicar la cultura clientelar de favors i vetos a favor d'una regulació i democratització i hem visibilitzat l’existència d’unes polítiques socials que semblava que abans no existien a la ciutat. En definitiva, s’han fet unes passes endavant que serà molt difícil que es puguin fer enrere.

- Una de les principals emergències del municipi era donar reposta a l'expulsió constant de santcugatencs que no es poden permetre econòmicament viure a la ciutat. I, en aquesta línia, s'opta per l'obertura d'una nova Oficina d’Habitatge...

- Sí. Fins i tot per simplement començar a tenir dades d’aquesta diàspora. Era imprescindible construir una oficina visible, capdavantera i potent que també fos de finestreta única de tots aquests serveis per facilitar l'assessorament i la cerca de solucions per a la població. No hem vingut a amagar-nos dels problemes i ficar el cap sota terra.

- En aquesta matèria, un dels problemes que s’ha constatat és la manca d’espai al municipi per construir noves urbanitzacions. I aquí és on la CUP planteja trencar el reivindicat skyline de la ciutat i alçar-lo per densificar-lo (equiparant-se a la majoria de ciutats de l’entorn). El projecte de Ragull Centre va ser la primera passa cap a aquesta direcció. Creu que es va saber explicar ben bé el que s’estava fent?

- Al final, simplement es tracta d'un solar industrial amb uns privats que volen desenvolupar-lo i entenem que tenim l'oportunitat de poder aprofitar l’ocasió per ampliar el parc d’habitatges de protecció oficial amb un total de 74 nous pisos. Una suma que suposa l’11% del parc actual d’HPO. El moll de l’ós és aquest. Posteriorment ja parlarem dels detalls...

"Les regles del joc s’han de saber jugar amb talent, creativitat i perseverança per assolir els teus objectius polítics"

I és que per mi tot això es secundari. És que l’skyline de Sant Cugat no m’interessa si això implica que els santcugatencs siguin expulsats de la ciutat. Tenim un municipi extens i antiecològic amb un ampli ús privatiu del sòl. Cal fer un replantejament de tots els barris. I en aquesta lluita, la dreta va aconseguir capitalitzar i intoxicar el debat amb arguments volgudament frívol mentre que nosaltres no vam sapiguer posar el focus en els essencials.

- Pel que fa a les relacions internes dins del tripartit, quins gripaus us heu hagut d'empassar? Aquells punts que poguessin haver generat més fricció entre les tres forces polítiques...

- De punts conflictius en tenim cada setmana (riu). Però sobretot han estat per coses que, o bé que s'escapaven dels nostres àmbits, o bé que no estaven dins del pacte. Aleshores, debatíem i, quan ho consideràvem, explicitàvem amb contundència el nostre rebuig.

Parlar de gripaus no m’agrada massa perquè es podria entendre com una humiliació. I al final, es tracta de la cessió a favor d’un bé major. Tenir capacitat de governança ho justifica tot? No. Hi ha línies vermelles i, en aquest sentit, cal discernir-les segons cadascun dels temes.

- S’ha arribat a posar mai en risc l’estabilitat del govern?

- No hi ha hagut cap dia de dir: “Demà marxem”. Però sí que hi ha hagut emprenyamentes, incomoditats i frustracions. No tant per les confrontacions ideològiques sinó amb la maquinària estructural de les pròpies administracions que tenen tants límits com potencialitats. Al cap i a la fi, l’Ajuntament és molt gran i amb tres regidors, tenim les capacitats que tenim. Tant de bo en tinguéssim més.

- “Les nostres contradiccions són les nostres esperances”, vau dir quan us vau acomiadar.

- Hi ha un esport en aquest país que és esperar i assenyalar l’error que trenqui la màxima de la coherència. I especialment contra la CUP. Les contradiccions són imprescindibles i qui no en tingui, és un perill. Si no en tens, vol dir que ets un gestor i, aquests, acostumen a ser de dretes. Les contradiccions són necessàries i tothom en té. En tenim cada dia quan anem a comprar en un supermercat que no ens agrada la seva línia de producció però el nostre sou no ens permet una alternativa, quan no volem destruir el planeta i ens veiem obligats a moure'ns en cotxe, quan reproduïm rols sexistes en els nostres fills. No passa res per reconèixer-ho. Demanar una exemplaritat pulcre i fer veure que no en tens, seria mentir.

- Hi ha hagut alguna proposta en concret que li hagi generat certes contradiccions durant aquests últims anys?

- Per exemple els xecs públics per reactivar el comerç local després de la pandèmia, a mi em genera un debat. Entenc les dues bandes i tot té un revers. Debatem-ho i posem la a prova la nostra ideologia per analitzar a qui s’està beneficiant i a qui perjudicant. Les contradiccions les assumim, hi lidiem i les confrontem. Per contra, no puc entendre com l'Ajuntament té una inversió privada d'1 milió d'euros amb ESADE Creapòlis. Crec que s'hauria de retirar immediatament.

– I en tot aquest joc de contraccions, fins a quin punt és possible desplegar un programa anticapitalista en un sistema capitalista?

- Aquest és el quid de la qüestió. Doncs explicant-ho i fent molta pedagogia. Hem de poder recentrar els debats a l'esquerra i tenir la capacitat d’explicar que la transformació social és una feina de formiga i empènyer. Tanmateix, avui dia comptem amb una societat força atomitzada, que tendeix a la individualització i amb poca força col·lectiva. S'ha perdut aquell diàleg real entre els governs i els grans moviments socials que abans existia. Per això, el capitalisme se l’ha de combatre des de tots els àmbits i un dels principals fronts és des de les institucions públiques per poder impulsar grans reformes.

- Per tant, són més reformistes que rupturistes…

- Som rupturistes ideològicament, però estem en un llarg camí. En diferents països, les esquerres transformadores han intentat tirar endavant projectes en aquesta línia i fa veritable por el contraatac del capitalisme. Estem en un moment de construcció més que de consecució. Tot i això, com que fa molts anys que milito, he vist l’avanç que hem fet en algunes qüestions com a societat. Observar on eren certs aspectes fa uns anys i on són ara. Hem de continuar militant des de l’optimisme, no tenim alternativa.

- Entenc que també ha degut generar certa frustració topar-se amb els marges i limitacions de les administracions locals.

- Sí. A Espanya s’han fet les coses molt malament i als Ajuntaments se’ls ha posat sempre sota una lupa especial i els falten mitjans per tot; per exemple, en la lluita contra l’especulació. Tenim unes lleis que no estan articulades i on no es persegueixen les males pràctiques. I tot i així, nosaltres som qui hem d'acabar pal·liant les urgències que genera el mercat de l’habitatge.

"L’skyline de Sant Cugat no m’interessa si això implica que els santcugatencs siguin expulsats de la ciutat"

Tot i això, també he vist que amb perseverança, talent i amb uns objectius clars sí que es poden aconseguir victòries. I que aquests límits els pots saltar, sortejar i abraçar en la cerca de solucions. Les regles del joc s’han de saber jugar amb talent, creativitat i perseverança per assolir els teus objectius polítics.
 
- En ocasions ha traslladat certa preocupació per la sensació que s’està instaurant la desafecció política entre la ciutadania...

- Em preocupa molt perquè és un combat difícil i complex. Hi crec que aquí, en un sentit més grec, també hi ha certa responsabilitat del ciutadà a l'hora de participar de la comunitat. Deixar de banda l'individualisme i, sobretot, evitar caure en la trampa que tots els polítics són iguals. No ho som. Hi ha matisos; i per això cal parlar d'ideologies i d’accions concretes. Cal ser crític, participar i posicionar-se per barrar el pas al populisme. En definitiva, lluitar contra els discursos farcits de tonteries.

- I ho han aconseguit? O creu que des de la CUP també s'ha participat en aquesta desafecció?

- Ho hem intentat. Penso que sí, tot i que no sé si hi hem arribat suficient. En essència som classe treballadora i la gent que ens vota, també. Evidentment, no tota ho fa i per això cal fer més deures. Hem d'aconseguir fer les coses millor sent conscients que tenim la gran maquinària comunicativa i mediàtica en contra. 

- Cap a on hauria d’avançar el Sant Cugat del futur?

- Penso que és importantíssim que hi hagi projectes transformadors i de servei a les classes populars com ho són els de la CUP; i això s'ha de fonamentar, bàsicament, en una redistribució de la riquesa des de tots els vessants possibles: tarifació social, progressivitat, serveis públics, òrgans de participació… També és molt important que es consolidi un fort teixit de moviments socials que sigui capaç de denunciar aquestes desigualtats i amb una capacitat d'incidència molt més gran.

- I en aquest mateix sentit, per què els votants haurien de tornar a fer-vos confiança?

- Hem fet molta feina i prefereixo deixar que els fets parlin per si sols. En el meu àmbit no he tingut cap mena d’oposició en tres anys i crec que és perquè s’ha fet una tasca objectivament bona. Hem demostrat que podem assumir responsabilitats sense moure’ns de la nostra línia ideologia i política mentre governem amb una perspectiva humil, humana i d’escolta activa que ha revertit materialment en la població.

"El límit dels dos mandats t’empeny a agafar ràpidament el toro per les banyes"

- Amb la mirada posada a les eleccions del 2023, la CUP hauria de formar part d’un futurible quadripartit d’esquerres amb l’entrada dels comuns?

- No ho sé. Aquí em planteges un escenari molt concret i basat en molts supòsits. Al final, això ho han de decidir ells. A mi em va sapiguer greu que no entressin a les últimes eleccions. Tenim molts punts de coincidència. El que sí que et puc dir és que l'únic que espero és que Convergència no torni a governar.

- Fa uns dies, el president del PP català, Alejandro Fernández, va afirmar que era “estrambòtic i grotesc” que els cupaires governessin una ciutat com Sant Cugat. Què respondria?

- Com deia abans, està de moda deixar anar exabruptes i dir tonteries tot el dia per ocupar titulars. Aquests senyors, que són tan amants de la legalitat, no sé si coneixen que existeix una Junta Electoral Central on es presenten els partits i es registren per presentar-se a les eleccions. Potser els nostres votants els semblen estrambòtics i grotescos, però a mi m’ho sembla més que el seu líder tingui amics narcotraficants o que siguin el partit més corrupte de la història. No sé que dir-te, me’n alegro que no li sembli bé que governem la ciutat.