Crítica teatral

«La néta del senyor Linh no assoleix la completesa si l'espectador no inicia un profund debat amb ell mateix»

Un projecte Europeu. Així és com defineix el director belga Guy Cassiers el seu muntatge La néta del senyor Linh, que va arribar al Teatre-Auditori divendres passat de la mà del veterà actor i director Lluís Homar

per Pol Vouillamoz, Sant Cugat | 3 de febrer de 2020 a les 10:09 |
La néta del senyor Linh. | Cedida
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de febrer de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'abast d'aquest projecte no es limita als 75 minuts de peça: la proposta que vam poder veure (traduïda per Sergi Belbel) ha conegut les platees del Teatre Lliure i del festival Temporada Alta; de la mateixa manera, el prestigiós metteur en scène s'ha proposat de recórrer tots els cantons d'Europa adaptant el text a la llengua local de cada lloc de representació servint-se d'actors icònics.

La raó d'aquesta decisió no és trivial: La néta del senyor Linh és una versió de la novel·la en la què, sota el mateix títol, l'escriptor francès Philippe Claudel denuncia i posa en evidència les mancances del món occidental pel que fa a la crisi dels refugiats.


El senyor Linh, protagonista del relat, es veu obligat a abandonar el seu país natal (presumiblement, el Vietnam) amb la seva néta a causa d'una guerra. L'autor el fa arribar a França -a on coneixerà Monsieur Bark, un local que, des de fa dos mesos, es vidu. Sota els mecanismes de la faula, tant Claudel com Cassiers posen de relleu les problemàtiques de confrontar el registre de la intimitat burgesa amb la manca política   d'identitat a la què es veu abocat l'estranger. L'estranger, o el refugiat: en certa manera, La néta del senyor Linh és una narració que pivota sobre la màxima de Hanisch segons la qual allò personal és polític.

I com la màxima (o potser com l'ambició de tot projecte que pretengui abastar tot un continent) La néta del senyor Linh és una proposta molt arriscada. Un risc que, al meu parer, no passa exactament per aquell tipus de transgressió que l'espectador ja està acostumat a esperar d'un cert teatre polític -sinó que passa per l'haver de posar límits a la creació: fins a quin punt, en una adaptació dramàtica d'una novel·la, l'escenificador ha de ser fidel als capricis literaris de l'home de lletres?


A cavall entre la rapsòdia i la innovació tecnològica, explorant simultàniament (i d'una manera modesta) les tècniques del loop i de la gravació en directe i les antigues normes de la narració textual, La néta del senyor Linh sembla que hagi de ser un espectacle situat a la perillosa zona d'equilibri a la què tot creador escènic d'una forta tendència política ha de fer front: fins a quin punt cal interpel·lar els valors cívics del públic i fins a quin punt l'obra s'ha de fer amena?

Potser és aquesta, la verdadera pregunta política.


I, potser, el risc passa també per aquí. La néta del senyor Linh és la primera funció de la temporada 2019-2020 del Teatre Auditori que defuig els límits de la teatralitat més transversal: no és una peça per passar l'estona, no és un muntatge que toleri l'oblit immediat; no assoleix la completesa si l'espectador, després d'haver-la vist, no inicia un profund debat amb ell mateix.

I, sobretot, si no s'enfronta amb les mancances que es fan pal·leses: més enllà de tots els gustos, narrar una novel·la de més de 160 pàgines en menys de dues hores és una feina titànica. La representació no ho assolirà tot d'una manera orgànica. El minimalisme evident de la proposta sembla guiar-nos ja per aquest camí (fet que entra en contradicció amb l'estructura emocional i fabulosa -pròpia de la faula- del text). El projecte és d'abast europeu, la proposta és d'un abast considerablement més reduït: si el públic no renuncia a una posició passiva, la peça no se sostindrà. De gustibus, de totes maneres.

Ara que el Regne Unit ha abandonat la Unió Europea, per això, considero que explorar les possibilitats d'un teatre europeu és fonamental. I les possibilitats no passen només per la maleabilitat del procés creatiu sinó també -i sobretot- per la posició que el públic prengui respecte a formes d'expressió poc habituals.
 

 

Participació