23
de març
del
2022
Actualitzat
el
24
de març
a les
9:53h
Sense dubtar ni un sol moment, agafa una motxilla, compra un bitllet cap a Àustria i lloga un cotxe per anar a rescatar dues amigues seves atrapades enmig de la invasió d’Ucraïna. La vigatana -i florestana per adopció- Olga Raurell va cobrir una distància de més de 2.300 quilòmetres d’un dia per l’altre tan bon punt va esclatar la invasió russa.
I és que els Raurell tenen una estreta vinculació amb el país eslau. El germà de l’Olga va ser adoptat d’Ucraïna i durant molts anys la família ha anat col·laborant amb l’ONG Osona amb els nens per acollir infants ucraïnesos els estius. A través d’aquesta entitat van conèixer l’Alla, la Dasha i la Vitalina…
- Dijous, 24 de febrer al vespre. Rússia dona el tret de sortida a la invasió d’Ucraïna. Què és el primer que et ve al cap?
- T’he de confessar que durant aquests últims dies he perdut una mica la noció del temps, però sí que m’enrecordo que en el meu cas no me’n vaig assabentar fins al matí següent. Em vaig llevar amb un missatge de la Dasha que havia rebut a les cinc del matí que llegia: “La guerra ha començat”. M’explicava que estaven molt espantades.
- Què vas respondre?
- Doncs que molts ànims i molta força i que per a qualsevol cosa que necessitessin que em contactés. En aquells primers moments a elles encara no se’ls passava pel cap abandonar el país. Però tot va complicar-se superràpid.
- Contactes amb la Dasha i la Vitalina de 19 i 18 anys. Quina és la teva relació amb elles?
- La meva família a l’estiu sempre acollien una nena ucraïnesa que es deia Alla. Alla és la germana gran de la Dasha, la Vitalina, la Ivanka i el Yiura. Tots ells són orfes i vivien a casa d’una dona que les acollia a Jitòmir, a prop de Kíiv. Durant molts anys, l’Alla venia a casa nostra de Vic per vacances a través del programa Osona amb els Nens.
El que ens va passar amb l’Alla és que fa uns anys es va posar malalta -síndrome fetal alcohòlic- i la seva mare d’acollida va acabar abandonant-la en un centre psiquiàtric. Des d’aleshores, la resta dels germans van perdre el contacte amb ella i ja ningú en sap res més.
- Ostres, sap greu. I com evoluciona aquella conversa inicial després de l’entrada de les tropes russes?
- Aquella mateixa nit em van escriure per dir-me que intentarien arribar a la frontera amb Eslovàquia per observar quina era la situació allà. De seguida van fer les maletes i van buscar opcions per arribar-hi. Elles vivien en una residència d’estudiants a prop de Jitòmir. I sort que van marxar perquè aquesta ciutat on eren també ha estat bombardejada.
- Quin era el seu pla?
- Jo penso que ni elles mateixes ho sabien. Elles van imitar el que feia la gent del seu entorn. Tenien por i van analitzar les opcions. No crec que en aquell primer moment es plantegessin que acabarien deixant enrere el país i venint cap a Catalunya. Les noies van trigar quatre dies fins a arribar a la frontera. Cotxes espatllats sense calefacció, cues de trànsit interminables, molta gana… I tot mentre el conflicte continuava escalant. Una travessia horrible.
- I en aquesta odissea és quan et demanen ajuda i decideixes, d’un dia per l’altre, dirigir-te cap allà i creuar més de 2.300 quilòmetres. Et va costar prendre la decisió?
- No. No em costava res. Ja havíem quedat que no travessaríem la frontera. De fet, igualment no em feia gaire por perquè jo ja havia estat moltes vegades a Ucraïna i fa uns anys ja vaig experimentar de prop aquell conflicte a prop del Donbass. Li vaig dir a la meva parella que hi anava i que si em volia acompanyar bé i, que si no, també. El pobre em va dir que sí força arrossegat (riu).
.jpg)
Sí que prèviament vam parlar amb elles per valorar que preferien fer. Si elles mateixes agafaven un vol cap aquí amb els bitllets a càrrec nostre, o nosaltres ens desplaçàvem cap allà. Estaven molt espantades i vam optar per aquesta segona opció. A més, cap d’elles havia agafat mai un avió.
- I et van posar dificultats a la feina?
- Vaig avisar-los el mateix divendres que marxava dilluns i que m’agafava tota la setmana de vacances per anar a donar un cop de mà cap a unes amigues ucraïneses. Ho van entendre perfectament i no em van posar cap problema.
- Com arribeu fins a la frontera eslovaca?
- Doncs vam agafar un vol de Barcelona fins a Viena, tot i que feia anys que no volàvem per ètica mediambiental. Ja allà ens vam quedar a casa d’un amic austríac per a l’endemà llogar un cotxe a primera hora del matí i desplaçar-nos fins a la frontera amb Ucraïna.
- I quan sou al punt de trobada no les acabeu de trobar fins més força més tard, oi?
- Sí, elles ens van enviar una ubicació i quan nosaltres vam arribar-hi no hi havia ningú. Vam esperar més de tres hores sense saber res d’elles. Més tard ens vam assabentar que no tenien Internet. Al final no sé com van aconseguir-ne i ens van enviar una fotografia d’una estació d’autobusos que era idèntica a la que estàvem nosaltres. No enteníem res. Finalment, van poder enviar-nos una nova ubicació i vam veure que es trobaven a una hora d’on estàvem nosaltres. Els vam dir que no es moguessin d’allà i que ara les anàvem a buscar.
- Com va ser el retrobament?
- Va ser entrar a l’estació d’autobusos indicada i la Dasha ja ens va veure de seguida i es va posar a cridar. Ens vam abraçar. Immediatament, vam agafar les poques maletes que tenien i vam anar a sopar. Les pobres estaven mortes de gana. L'endemà mateix ja estàvem agafant un vol de tornada cap a Barcelona.
- Què vau observar en aquell indret?
- Crec que van estar de sort perquè van anar a parar a la frontera eslovena i allà no hi havia tanta gent. No perquè ho triessin elles, sinó perquè és on les va deixar el cotxe al qual van aconseguir pujar-s'hi. Recordo molts nens petits, però no vam arribar a veure els episodis de drama humà que es veien a Polònia, tot i que, casualment, elles tenien previst en un principi dirigir-se cap allà perquè ho consideraven més segur.
Val a dir que en aquell moment nosaltres érem de les primeres persones que arribàvem a la frontera. No teníem cap pla aleshores i a dia d’avui continuem sense tenir-lo. Quan vam arribar-hi encara no hi havia ONG’s organitzades sobre el terreny ni res. Tampoc hi havia visats ni la protecció oficial que es parla ara. En aquest sentit, no sabia ni si podrien entrar a Espanya d’una forma ràpida. Només vaig dir-les que a la duana diguessin que eren turistes.
- Vau tenir algun problema a l’hora d’aterrar al Prat?
- Més enllà d’un testeig aleatori de Covid-19 que va donar negatiu, res.
- Què creus que se'ls passava pel cap a la Dasha i a la Vitalina quan van pujar a un avió direcció Catalunya i deixaven enrere el país que les ha vist néixer?
- Penso que no els devia passar pel cap res. Estaven tan esgotades que no eren capaces de processar res. La Dasha sí que aquells dies va tenir més iniciativa d’intentar fugir del perill. Tanmateix, elles continuen amb la idea de tornar al seu país al més aviat possible. De fet, la Vitalina ja s’ha fet a la idea que a finals de març tornarà a Ucraïna tant si ha acabat la guerra com si no… A mi em sembla una mala idea, però ella considera que estar aquí segura és, en cert sentit, egoista mentre la majoria dels seus amics s’han hagut de quedar. Intentem dissuadir-la, però ho hem de respectar… Per contra, a la Dasha no li desagrada la idea de començar a fer una vida nova a l’estranger i s’està adaptant millor.
- La idea de la Vitalina seria allistar-se a l’exèrcit popular?
- No ens ho ha dit. No sé si prefereix no dir res per no preocupar-nos, però penso que la seva idea simplement és tornar al seu país.
- On les vau allotjar en arribar a Catalunya?
- En un primer moment la idea era que vinguessin al nostre pis de la Floresta (Sant Cugat), però els meus pares van considerar que era molt petit i que podien estar més còmodes a casa seva de Vic, oferint-les la meva antiga habitació i la del meu germà.
- Com va ser la rebuda?
- En general, ha estat increïble. És al·lucinant la gent que t’escriu i que t’ofereixin ajuda o s’interessin per la causa dels refugiats.
- I ara que ja han passat uns dies, com estan les noies?
- La Dasha està molt agraïda i contenta per la nova oportunitat que se li ha donat. En canvi, la Vitalina està més afectada psicològicament i ho està vivint amb molta tristor.
- Per la resta de la seva família, els dos germans petits i la mare d’acollida, se sap on paren?
- Sí. En un primer moment, la mare va comentar-les que no tenia previst marxar de Jitòmir i els dos petits, en ser menors d’edat, s’havien de quedar amb ella. Però la setmana passada, la mare les va acabar revelant que ja havien arribat a Polònia. Ella no volia espantar-les ni avisar-les que emprendrien el perillós trajecte.
- Hi haurà retrobament familiar a Catalunya?
- En principi la seva idea és quedar-se a Polònia fins que acabi la guerra i poder tornar a Ucraïna.
- A través de les xarxes socials vas decidir obrir una campanya de micromecentage per ajudar a finançar la seva integració en territori català fins que s’acabi el conflicte...
- Sí, ho vaig fer perquè hi havia molta gent que em contactava per saber on podia aportar diners i que me’ls enviessin al meu compte corrent no em semblava ètic. La idea és que durant els mesos que estiguin aquí puguin tenir una mica d’autonomia econòmica, perquè les ajudes públiques són inexistents. Tot i això, fa uns dies vam decidir tancar la campanya perquè ara ja sí que hi ha moltes organitzacions que estan vehiculant aquesta ajuda.
- En clau personal, com has viscut aquesta operació de rescat que vas organitzar-te tu mateixa?
- L’he viscut amb molt cansament. Em vaig quedar fins i tot sense veu. Però, al cap i a la fi, he fet el que elles em van demanar. És evident que m’ha suposat un esforç personal i econòmic però l’he viscut com una decisió que potser ha arribat a salvar la vida a dues noies que no sabem com haguessin acabat.
- Com valores que a dia d'avui les administracions públiques i les ONG hagin agafat les regnes de la gestió de l'arribada de refugiats?
- Vull deixar clar que dono suport a la canalització de l’ajuda a través de les vies oficials, però que nosaltres vam decidir fer-ho unilateralment perquè en aquell moment no hi havia cap altra alternativa possible i teníem la urgència de donar un cop de mà a dues persones estimades que ens reclamaven ajuda.
- Heu rebut crítiques per això?
- Sí, n'hem rebut moltes, però qui acostuma a criticar és gent que no fa res al respecte. Considero que és millor fer i després intentar millorar que quedar-se de braços plegats. Dono suport a la canalització oficial tot i que de vegades és cert que acaben saturats i no poden oferir l’ajuda necessària. A més, també penso que per a un refugiat és millor anar a parar a la casa d’un particular que ofereixi una habitació que acabar en un alberg.
Just abans d’agafar el vol jo ja vaig contactar amb la Generalitat, amb l’ambaixada espanyola eslovena i el consolat ucraïnès i cap d’ells em va respondre. Nosaltres ho vam fer amb la millor de les intencions possibles.
I és que els Raurell tenen una estreta vinculació amb el país eslau. El germà de l’Olga va ser adoptat d’Ucraïna i durant molts anys la família ha anat col·laborant amb l’ONG Osona amb els nens per acollir infants ucraïnesos els estius. A través d’aquesta entitat van conèixer l’Alla, la Dasha i la Vitalina…
- Dijous, 24 de febrer al vespre. Rússia dona el tret de sortida a la invasió d’Ucraïna. Què és el primer que et ve al cap?
- T’he de confessar que durant aquests últims dies he perdut una mica la noció del temps, però sí que m’enrecordo que en el meu cas no me’n vaig assabentar fins al matí següent. Em vaig llevar amb un missatge de la Dasha que havia rebut a les cinc del matí que llegia: “La guerra ha començat”. M’explicava que estaven molt espantades.
- Què vas respondre?
- Doncs que molts ànims i molta força i que per a qualsevol cosa que necessitessin que em contactés. En aquells primers moments a elles encara no se’ls passava pel cap abandonar el país. Però tot va complicar-se superràpid.
- Contactes amb la Dasha i la Vitalina de 19 i 18 anys. Quina és la teva relació amb elles?
- La meva família a l’estiu sempre acollien una nena ucraïnesa que es deia Alla. Alla és la germana gran de la Dasha, la Vitalina, la Ivanka i el Yiura. Tots ells són orfes i vivien a casa d’una dona que les acollia a Jitòmir, a prop de Kíiv. Durant molts anys, l’Alla venia a casa nostra de Vic per vacances a través del programa Osona amb els Nens.
El que ens va passar amb l’Alla és que fa uns anys es va posar malalta -síndrome fetal alcohòlic- i la seva mare d’acollida va acabar abandonant-la en un centre psiquiàtric. Des d’aleshores, la resta dels germans van perdre el contacte amb ella i ja ningú en sap res més.
- Ostres, sap greu. I com evoluciona aquella conversa inicial després de l’entrada de les tropes russes?
- Aquella mateixa nit em van escriure per dir-me que intentarien arribar a la frontera amb Eslovàquia per observar quina era la situació allà. De seguida van fer les maletes i van buscar opcions per arribar-hi. Elles vivien en una residència d’estudiants a prop de Jitòmir. I sort que van marxar perquè aquesta ciutat on eren també ha estat bombardejada.
- Quin era el seu pla?
- Jo penso que ni elles mateixes ho sabien. Elles van imitar el que feia la gent del seu entorn. Tenien por i van analitzar les opcions. No crec que en aquell primer moment es plantegessin que acabarien deixant enrere el país i venint cap a Catalunya. Les noies van trigar quatre dies fins a arribar a la frontera. Cotxes espatllats sense calefacció, cues de trànsit interminables, molta gana… I tot mentre el conflicte continuava escalant. Una travessia horrible.
- I en aquesta odissea és quan et demanen ajuda i decideixes, d’un dia per l’altre, dirigir-te cap allà i creuar més de 2.300 quilòmetres. Et va costar prendre la decisió?
- No. No em costava res. Ja havíem quedat que no travessaríem la frontera. De fet, igualment no em feia gaire por perquè jo ja havia estat moltes vegades a Ucraïna i fa uns anys ja vaig experimentar de prop aquell conflicte a prop del Donbass. Li vaig dir a la meva parella que hi anava i que si em volia acompanyar bé i, que si no, també. El pobre em va dir que sí força arrossegat (riu).
Olga Raurell Foto: Sergi Baixas
Sí que prèviament vam parlar amb elles per valorar que preferien fer. Si elles mateixes agafaven un vol cap aquí amb els bitllets a càrrec nostre, o nosaltres ens desplaçàvem cap allà. Estaven molt espantades i vam optar per aquesta segona opció. A més, cap d’elles havia agafat mai un avió.
"No sabia ni si podrien entrar a Espanya d’una forma ràpida. Només vaig dir-les que a la duana diguessin que eren turistes"
- I et van posar dificultats a la feina?
- Vaig avisar-los el mateix divendres que marxava dilluns i que m’agafava tota la setmana de vacances per anar a donar un cop de mà cap a unes amigues ucraïneses. Ho van entendre perfectament i no em van posar cap problema.
- Com arribeu fins a la frontera eslovaca?
- Doncs vam agafar un vol de Barcelona fins a Viena, tot i que feia anys que no volàvem per ètica mediambiental. Ja allà ens vam quedar a casa d’un amic austríac per a l’endemà llogar un cotxe a primera hora del matí i desplaçar-nos fins a la frontera amb Ucraïna.
- I quan sou al punt de trobada no les acabeu de trobar fins més força més tard, oi?
- Sí, elles ens van enviar una ubicació i quan nosaltres vam arribar-hi no hi havia ningú. Vam esperar més de tres hores sense saber res d’elles. Més tard ens vam assabentar que no tenien Internet. Al final no sé com van aconseguir-ne i ens van enviar una fotografia d’una estació d’autobusos que era idèntica a la que estàvem nosaltres. No enteníem res. Finalment, van poder enviar-nos una nova ubicació i vam veure que es trobaven a una hora d’on estàvem nosaltres. Els vam dir que no es moguessin d’allà i que ara les anàvem a buscar.
- Com va ser el retrobament?
- Va ser entrar a l’estació d’autobusos indicada i la Dasha ja ens va veure de seguida i es va posar a cridar. Ens vam abraçar. Immediatament, vam agafar les poques maletes que tenien i vam anar a sopar. Les pobres estaven mortes de gana. L'endemà mateix ja estàvem agafant un vol de tornada cap a Barcelona.
- Què vau observar en aquell indret?
- Crec que van estar de sort perquè van anar a parar a la frontera eslovena i allà no hi havia tanta gent. No perquè ho triessin elles, sinó perquè és on les va deixar el cotxe al qual van aconseguir pujar-s'hi. Recordo molts nens petits, però no vam arribar a veure els episodis de drama humà que es veien a Polònia, tot i que, casualment, elles tenien previst en un principi dirigir-se cap allà perquè ho consideraven més segur.
La Dasha llegint la premsa durant el viatge de tornada cap a Catalunya Foto: Olga Raurell
Val a dir que en aquell moment nosaltres érem de les primeres persones que arribàvem a la frontera. No teníem cap pla aleshores i a dia d’avui continuem sense tenir-lo. Quan vam arribar-hi encara no hi havia ONG’s organitzades sobre el terreny ni res. Tampoc hi havia visats ni la protecció oficial que es parla ara. En aquest sentit, no sabia ni si podrien entrar a Espanya d’una forma ràpida. Només vaig dir-les que a la duana diguessin que eren turistes.
- Vau tenir algun problema a l’hora d’aterrar al Prat?
- Més enllà d’un testeig aleatori de Covid-19 que va donar negatiu, res.
"Teníem la urgència de donar un cop de mà a dues persones estimades que ens reclamaven ajuda"
- Què creus que se'ls passava pel cap a la Dasha i a la Vitalina quan van pujar a un avió direcció Catalunya i deixaven enrere el país que les ha vist néixer?
- Penso que no els devia passar pel cap res. Estaven tan esgotades que no eren capaces de processar res. La Dasha sí que aquells dies va tenir més iniciativa d’intentar fugir del perill. Tanmateix, elles continuen amb la idea de tornar al seu país al més aviat possible. De fet, la Vitalina ja s’ha fet a la idea que a finals de març tornarà a Ucraïna tant si ha acabat la guerra com si no… A mi em sembla una mala idea, però ella considera que estar aquí segura és, en cert sentit, egoista mentre la majoria dels seus amics s’han hagut de quedar. Intentem dissuadir-la, però ho hem de respectar… Per contra, a la Dasha no li desagrada la idea de començar a fer una vida nova a l’estranger i s’està adaptant millor.
La Dasha i la Vitalina, a punt d'agafar el vol des d'Àustria Foto: Cedida - Olga Raurell
- La idea de la Vitalina seria allistar-se a l’exèrcit popular?
- No ens ho ha dit. No sé si prefereix no dir res per no preocupar-nos, però penso que la seva idea simplement és tornar al seu país.
- On les vau allotjar en arribar a Catalunya?
- En un primer moment la idea era que vinguessin al nostre pis de la Floresta (Sant Cugat), però els meus pares van considerar que era molt petit i que podien estar més còmodes a casa seva de Vic, oferint-les la meva antiga habitació i la del meu germà.
- Com va ser la rebuda?
- En general, ha estat increïble. És al·lucinant la gent que t’escriu i que t’ofereixin ajuda o s’interessin per la causa dels refugiats.
- I ara que ja han passat uns dies, com estan les noies?
- La Dasha està molt agraïda i contenta per la nova oportunitat que se li ha donat. En canvi, la Vitalina està més afectada psicològicament i ho està vivint amb molta tristor.
- Per la resta de la seva família, els dos germans petits i la mare d’acollida, se sap on paren?
- Sí. En un primer moment, la mare va comentar-les que no tenia previst marxar de Jitòmir i els dos petits, en ser menors d’edat, s’havien de quedar amb ella. Però la setmana passada, la mare les va acabar revelant que ja havien arribat a Polònia. Ella no volia espantar-les ni avisar-les que emprendrien el perillós trajecte.
- Hi haurà retrobament familiar a Catalunya?
- En principi la seva idea és quedar-se a Polònia fins que acabi la guerra i poder tornar a Ucraïna.
- A través de les xarxes socials vas decidir obrir una campanya de micromecentage per ajudar a finançar la seva integració en territori català fins que s’acabi el conflicte...
- Sí, ho vaig fer perquè hi havia molta gent que em contactava per saber on podia aportar diners i que me’ls enviessin al meu compte corrent no em semblava ètic. La idea és que durant els mesos que estiguin aquí puguin tenir una mica d’autonomia econòmica, perquè les ajudes públiques són inexistents. Tot i això, fa uns dies vam decidir tancar la campanya perquè ara ja sí que hi ha moltes organitzacions que estan vehiculant aquesta ajuda.
- En clau personal, com has viscut aquesta operació de rescat que vas organitzar-te tu mateixa?
- L’he viscut amb molt cansament. Em vaig quedar fins i tot sense veu. Però, al cap i a la fi, he fet el que elles em van demanar. És evident que m’ha suposat un esforç personal i econòmic però l’he viscut com una decisió que potser ha arribat a salvar la vida a dues noies que no sabem com haguessin acabat.
- Com valores que a dia d'avui les administracions públiques i les ONG hagin agafat les regnes de la gestió de l'arribada de refugiats?
- Vull deixar clar que dono suport a la canalització de l’ajuda a través de les vies oficials, però que nosaltres vam decidir fer-ho unilateralment perquè en aquell moment no hi havia cap altra alternativa possible i teníem la urgència de donar un cop de mà a dues persones estimades que ens reclamaven ajuda.
- Heu rebut crítiques per això?
- Sí, n'hem rebut moltes, però qui acostuma a criticar és gent que no fa res al respecte. Considero que és millor fer i després intentar millorar que quedar-se de braços plegats. Dono suport a la canalització oficial tot i que de vegades és cert que acaben saturats i no poden oferir l’ajuda necessària. A més, també penso que per a un refugiat és millor anar a parar a la casa d’un particular que ofereixi una habitació que acabar en un alberg.
Just abans d’agafar el vol jo ja vaig contactar amb la Generalitat, amb l’ambaixada espanyola eslovena i el consolat ucraïnès i cap d’ells em va respondre. Nosaltres ho vam fer amb la millor de les intencions possibles.