La veu (trencada) dels nostres ucraïnesos

Fa 48 hores, dues furgonetes plenes a vessar de roba d'hivern, medicaments i material de supervivència van deixar enrere els tranquils carrers de Sant Cugat per dirigir-se al punt, ara mateix, més fosc d'Europa. Un indret d'on tothom vol fugir, però a alguns d'ells, una força interior els empeny a apropar-s'hi i temptar la sort. La necessitat d'auxiliar als seus compatriotes ucraïnesos s'imposa altruistament sobre la seva estabilitat quotidiana. Alguns dels noms i cognoms d'aquesta crònica han estat modificats i/o omesos per protegir els testimonis de possibles represàlies del Kremlin contra les seves famílies.

Yaroslav és un dels conductors d'aquests furgons. L'home, en contacte directe amb el consolat ucraïnès de Barcelona, ens regala uns minuts mentre els seus companys intenten aprofitar al màxim la profunditat d'aquests vehicles per fer encabir l'allau solidària que han demostrat els santcugatencs. Atabalat i amb un telèfon vibrant incansablement, Yaroslav confessa sentir-se emocionat per les mostres de suport que està rebent durant les últimes hores.

D'origen ucraïnès, relata que treballa en una empresa de reformes a Barcelona i, en assabentar-se de la convocatòria de manifestació que s'havia programat al davant de l'Ajuntament vallesà, va decidir organitzar-se amb els seus companys de feina per aconseguir material de primera necessitat i traslladar-lo urgentment cap a Kíiv. L'improvisat anunci de recollida de productes va ser publicat el mateix dilluns al migdia, i malgrat el poc marge de temps, tan sols sis hores després la cua per entregar els articles sol·licitats es perdia a la llunyania de Rambla del Celler.
 
Per ara són dues furgonetes; però estan previstos més trajectes amunt i avall al llarg dels propers dies. "No pararem fins que no acabi la guerra", remarca Yaroslav convençut mentre rep vint euros d'una veïna perquè pugui costejar-se part del cost de la benzina. A cada furgoneta hi haurà dues persones. Suficients, assegura, per cobrir-se mútuament les 30 hores de trajecte. Mentre un dorm, l'altre condueix. "Només pararem per posar omplir el dipòsit", afirma remarcant que cada minut compte.

La tragèdia dels atrapats
A tocar d'una de les furgonetes, una dona rossa i amb uns ulls clars emvermellits intenta donar un cop de mà empaquetant caixes mentre vigila de prop el seu fill que, amb innocents rialles, juga entremig del punt d'entrega. Veïna de Cerdanyola, Kateryna Riabichenko fa dies que pateix i no pot dormir. Ens explica que el seu avi està amagat en un búnquer per protegir-se de les bombes russes mentre que la família de la seva parella també porta dies resguardant-se a l'interior de les línies del metro.

Els parlaments de diversos testimonis comencen a la plaça de la Vila. Mentre denuncien la ingerència imperialista del Kremlin al seu país d'origen, una jove ucraïnesa amb una sagnant pancarta a la mà amb el missatge "Avui Ucraïna, demà Europa", ens atén. Amb prou feines i la veu trencada, Olena Puzankova confessa sentir molta por. La seva família directa es troba a Lviv, una ciutat ubicada a pocs quilòmetres de la frontera amb Polònia; però malgrat la curta distància, no poden deixar-la enrere. La raó no són els bombardeigs esporàdics en aquesta regió dels morters russos de Putin; sinó, paradoxalment, l'ordre del president ucraïnès Zelensky per la qual tot home major d'edat està obligat a quedar-se al país i empunyar una arma per defensar la nació davant la invasió. El seu bessó no vol allistar-se a les files de l'exèrcit popular i, per això, juntament amb el pare i la mare, es mantenen resguardats en un soterrani desitjant l'arribada del final del conflicte. 

A pocs metres, amb la mirada clavada a terra, topem amb la Miroslava. Fa 20 anys que va arribar a Sant Cugat i ha volgut sortir al carrer per reclamar la pau i posar fi a totes aquestes morts "innecessàries". Fa dies que viu amb pànic i enganxada al telèfon per conèixer en tot moment les últimes novetats. Part de la seva família es troba a Kíev i a tocar de Lugansk, però fa dies que hi ha perdut el contacte. Assegura que molts ucraïnesos estan utilitzant el mínim possible els mòbils perquè tenen por que puguin ser geolocalitzats. Pel que fa a la pròpia invasió, Miroslava reivindica que aquest capítol en la història recent i en cor d'Europa ha de servir per fer "caure la bena dels ulls" al món i que s'adoni que la militarització i les guerres "mai són el camí". "Els ciutadans russos porten massa temps oprimits i no són coneixedors ni del que fa el seu govern. No tinc odi per a ells, només pena", expressa trista.
Llàgrimes dels germans russos
I en aquest sentit, el missatge ras i curt "No a la guerra" el sosté una jove russa que ha vingut a donar suport a les seves amistats ucraïneses. Rimma viu a Sant Cugat des de fa una dècada i actualment està passant els pitjors dies de la seva vida. "És molt dur. Tinc una barreja de por, odi i vergonya pel meu país", afirma. "Quan surto al carrer tinc la sensació que tothom m'està mirant i jutjant pel fet de ser russa i les barbaritats que s'estan cometent en el nostre nom", explica confessant que passa les nits plorant.

Fa saber que es troba en un grup de Whatsapp de la comunitat local ucraïnesa i que cada missatge, amb fotografies o vídeos del què està passant, és com un dolorós cop a l'estómac. "Comparteixen històries reals. Mai em podria haver imaginat que atacaríem als nostres germans. La majoria de famílies russes tenim lligams de sang amb Ucraïna; és impossible distingir-nos entre nosaltres", denuncia des de la incredulitat. "Putin no ens representa i la majoria de la població russa estem en contra de la guerra", assegura apuntant que ha sortit al carrer per també donar veu a tots aquells detinguts per protestar contra l'ofensiva als carrers del seu país.

Malgrat tot, la llum sempre brilla amb més intensitat durant les nits més negres. Aquest és el cas particular d'Oriol Sánchez; un veí de la Colònia Montserrat (Valldoreix) que ha ofert als organitzadors de les furgonetes casa seva per a acollir refugiats. Té una habitació lliure on hi cabrien fins a quatre persones, explica a aquest mitjà. "Feia dies que veia les notícies a la televisió i no sabia com ajudar. Jo treballo molt i tinc espai a casa. No em suposa cap esforç cedir un racó de casa meva durant una temporada", ha remarcat el valldoreixenc volent aportar un granet de sorra en l'auxili a les víctimes d'aquesta "injustícia".