28
de febrer
del
2022
Actualitzat
a les
20:45h
Precarietat, manca d'expectatives i futur incert. Fa setmanes que Arran està bolcant els seus esforços en parlar sobre l'empitjorament de la salut mental entre els joves que s'ha accentuat durant la pandèmia; provocant que el suïcidi s'alci com a primera causa de mort no natural entre els catalans de 16 a 35 anys. Davant d'aquesta conjuntura, l'organització de l'esquerra independentista ha decidit moure fitxa per diagnosticar les causes, assenyalar els responsables i llençar propostes amb la voluntat de revertir aquesta realitat.
A NacióSantCugat parlem amb Alba Guerrero, portaveu local de l'associació. Una entrevista emmarcada sota el context de la nova campanya dels anticapitalistes "Ho volem tot" per tractar l'estat de benestar psicològic del jovent santcugatenc, les problemàtiques específiques que s'observen a la ciutat vallesana i, entre d'altres, la imatge pública (sovint controvertida) de les activistes d'Arran al municipi.
- Què volem els joves santcugatencs?
- Condicions de vida dignes. Poder marxar de casa, pagar el lloguer, no haver de treballar per a poder costejar els estudis, gaudir de temps lliure, tenir espais on poder estar amb les amigues… En definitiva, tenir l’oportunitat de poder viure sense haver d’anar tot el dia escuradíssimes per arribar a final de mes.
- I, per aquest motiu, presenteu una campanya que se centra principalment en la salut mental i, per desgràcia, en la seva derivació puntual de suïcidi juvenil…
- El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves catalans i creiem que toca parlar-ne. I a més, fent-ho d’una manera que defugi de l’anàlisi que s’ha fet sempre de: “Tu estàs malament perquè no busques ajuda”. La culpa és d’una sèrie de factors -que són els que intentem posar sobre la taula- emmarcats per un context que cada vegada genera més pressió sobre les joves.
- Estirar de la manta, reivindicar la seva existència i trencar tabús…
- Això mateix. És un tema molt tabú del qual no se’n parla prou tot i que tenim moltes joves que en cauen víctimes. No tractar-ho, invisibilitzar-ho, fa que t’hi enfrontis sola. Si et penses que només tu estàs malament i t’adones que no existeix un sistema al darrere que et protegeixi -manca de serveis i psicòlegs públics, entre d'altres-, no aniràs a buscar ajuda ni xarxes de suport que et puguin donar un cop de mà per ensortir-te’n.
- En les vostres paraules, una “esmena a la totalitat” al sistema actual.
- Exacte. Dins del sistema capitalista som conscients que, com a classe treballadora, unes bones condicions de vida no les tindrem mai. O es canvia tot completament o continuarem així... De fet, anirem a pitjor.
- També poseu el focus en els trastorns alimentaris…
- Durant la pandèmia hem vist com s’han duplicat els casos, però ja des de fa molts anys que veiem com la pressió estètica sobre les dones joves s’està accentuant i cada vegada comença abans. Nenes de 7 o 8 anys que deixen de menjar i acaben sent ingressades. Calia també incidir en aquest tema perquè és una realitat ben present. No passa de cop i volta que ens llevem un dia i, de sobte, deixem d'agradar-nos.
- Quin serà el següent pas de la campanya després d’aquesta part de diagnosi?
- Assenyalar els responsables d’aquesta situació per poder posar nom a les coses. I en aquest sentit, farem més performances al carrer que, sovint, arriben més a la ciutadania. Finalment, l’última fase de la campanya serà una de més propositiva que servirà per exposar el nostre projecte polític per explicar cap a on considerem que hauríem d’anar.
- Considereu que hi ha certes problemàtiques específiques a la nostra ciutat que exponenciïn aquest malestar juvenil?
- Els problemes són bastant transversals a arreu però sí que en el cas de Sant Cugat s’observa una gran diferència segons la capacitat socioeconòmica de cada família. Ser un infant i viure des de petit com els teus pares no poden arribar a finals de mes i són expulsats de casa pot ser una experiència molt tramutàtica i tindrà un efecte directe en el desenvolupament d’aquella persona. El canvi de centre educatiu , deixar enrere els amics, trencar la xarxa de suport… Per altra banda quan som més grans, potser t’afecta de manera diferent, però no deixa de ser igual de traumàtic haver d’abandonar la ciutat que t’ha vist créixer.
- Quines propostes plantegeu per tal de revertir aquesta situació?
- Resulta primordial tenir un parc d’habitatge públic de veritat i no com els pocs pisos i, de vegades, inaccessibles que hi ha actualment. Malgrat tot, cal assenyalar que la qüestió de fons rau en el fet que l’habitatge actualment es concep com una mercaderia. I que es faci negoci amb un dret bàsic mentre mig Sant Cugat està sota el control dels mateixos cognoms és un problema. Cal posar tots aquests espais buits al servei de la gent i, per assolir-ho, hi ha diferents maneres.
Alba Guerrero, portaveu d'Arran Sant Cugat Foto: Sergi Baixas
- En aquest sentit, des d’Arran us reafirmeu en l’ocupació i l’alliberació de pisos d’entitats bancàries i grans tenidors?
- Al final és una eina, no una finalitat en si mateixa. Ara bé, a dia d’avui és l’eina de pressió que tenim a les nostres mans per aconseguir l’atorgament a posteriori d’un pis de protecció oficial. I és que en realitat, ningú hauria d’ocupar. És horrible saber que en qualsevol moment et poden fer fora de casa. Però reiterem que ara mateix és l’única manera que veiem per assegurar un sostre durant unes setmanes a algú que ho necessiti.
- Tanmateix, feu èmfasi en trencar la concepció que promoveu l’ocupació d’habitatges particulars, oi?
- Sempre el que s’ocupa són propietat de bancs, fons voltors o grans tenidors. El mític discurs que tothom ha sentit de “He baixat a comprar el pà i ja m’han ocupat el pis”, no és veritat. Això només passa en casos molt puntuals i no acostuma a ser per part de gent organitzada.
- Tocant un altre tema, què passa amb la Xesca? Hi ha futur?
- Doncs ja fa dos anys que no tenim casal. A l’espai de l’avinguda de Cerdanyola vam haver de marxar perquè s’havia d’apuntalar l’immoble i després hi ha hagut dos intents més d’okupació que no han tingut èxit. Per ara, intentem mantenir el projecte viu mentre continuem buscant un nou local. Al final, la Xesca són més de quatre parets.
- Un dels baluards de la Xesca és la promoció d’un oci juvenil alternatiu i no consumista…
- És que a Sant Cugat ens trobem que si vols quedar amb els amics, has de consumir a una terrassa, anar a casa d’algú o asseure’s en un parc. No tenim espais disponibles per fer el que vulguem. A més, durant el confinament s’ha vist molt com hem perdut el control de les places i els carrers i s’ha normalitzat aquest augment de la presència policial als carrers. Necessitem recuperar espais d’oci on socialitzar; com el que era abans el casal Torreblanca fins que l’Ajuntament s’hi va ficar pel mig i ara de jove té l’oficina i el títol.
- Qualsevol campanya mediàtica intenta arribar al màxim de persones possible. I amb les accions/performances que feu, sempre aconseguiu arrancar els aplaudiments de la majoria de vianants que queden embadalits…
- Amb això estem molt contentes. Creiem que la protecció de la salut mental té prou consens social i que, en aquest sentit, resulta més fàcil que la gent s’aturi i t’escolti el discurs que no pas quan parlem més d’okupació o temes similars i directament et titllen de punkies.
- T’ho pregunto per això, consideres que Arran gaudeix d’una bona imatge pública?
- Jo crec que depèn i, segurament, en funció del poble i del què fem. O sigui, hi ha gent a qui no li agradem i no li agradarem mai. Ho tenim assumit. I d’altres que, segons el que fem, els caurem millor o pitjor. I aquí a Sant Cugat, costa.
- Per què? Pel perfil socioeconòmic de la població?
- Sí. Però també penso que és perquè estem vivint un moment de desmobilització del moviment obrer i que la ciutadania no d'identifica a sí mateixa com a classe obrera. Si no arribes a finals de mes, ets classe obrera. Ei, no passa res, és el que som. A més, també acostumem a posar molts conflictes sobre la taula amb accions molt mediàtiques per les quals sovint se’ns acaba criminalitzant. Potser sí que ens dona mala imatge, però aquesta mala imatge la podem aprofitar per fer córrer la nostra veu.
- I intentar donar una imatge més atractiva?
- Amb aquesta campanya estem tirant una mica més per aquesta via i, segons la temàtica que vulguem denunciar, optarem més per unes formes o unes altres. Ara, gràcies al tema aquest de les performances alguns instituts de la ciutat ens estan convidant a fer xerrades de violència masclista. Això ja és un gran canvi respecte a com se’ns veia fa tan sols uns anys.
- En aquesta mateixa línia, us genera frustració assenyalar problemàtiques i que la gent es quedi tan sols amb les formes sense analitzar el problema de fons que esteu denunciant?
- De vegades sí, però ja estem habituats. El que volem fer és tan gros que sempre tindrem a gent que hi estarà en contra; en especial aquella classe dominant amb qui estem destinats a xocar. Fa 10 anys, quan va néixer Arran ja vam presentar-nos amb l’eslògan “Hem nascut per vèncer” i ja sabíem que això passaria.
- I amb aquest projecte tan gros que teniu, no estareu intentant abarcar massa?
- Sí, però no. És a dir, és cert que és un projecte molt gran però tampoc ho fem soles, al darrere tenim una àmplia xarxa de suport de l’esquerra independentista. I evidentment ara no estem en un punt com per fer la revolució, però nosaltres anem molt més enllà i cal fer altra feina abans d’aconseguir els nostres objectius finals.
Alba Guerrero, portaveu d'Arran Sant Cugat Foto: Sergi Baixas
- Què en penseu d'aquesta percepció de Sant Cugat com a ciutat elitista?
- És evident que a Sant Cugat hi ha molta gent amb molts diners, però darrere d’aquestes grans cases també s’amaguen aquells que no arribem a final de mes i a qui ens fan fora de casa. La culpa la té el model de ciutat instaurat per més de 30 anys de governs convergents. Cal recordar que la ciutat pateix multitud de desnonaments silenciosos. Aquells casos en els quals abans que arribi la Brimo, tu ja has marxat.
- Com valoreu el govern tripartit de Sant Cugat?
- Sempre és positiu trencar amb els 32 anys de Convergència. Tot i això, també és veritat que amb només quatre anys és molt complicat desarrelar i trencar amb la dinàmica seguida fins ara. És una tasca molt difícil i encara més quan la CUP no és primera força sinó la tercera de la coalició. Encara queda un any per les eleccions i no hem fet una anàlisi en profunditat, però segurament la valoració dependrà de les diferents àrees. Per exemple, considerem que des de la regidoria de Drets Socials s’està fent molt bona feina.
- De cara a les eleccions municipals del 2023, quin seria el vostre govern ideal?
- No ho tinc massa clar la veritat, perquè al final considero que el poder no està a les institucions sinó que està a una altra banda. Evidentment, que torni JxSTC seria fer passes enrere en tot allò que hem anat avançant.
- Hi ha certs partits polítics que directament aposten per il·legalitzar-vos. Com rebeu aquesta amenaça?
- (Riu) Home, si ens il·legalitzen haurem de córrer. Molestem a qui molestem i qui ens criminalitza és aquell a qui li generem més contradiccions i, probablement, qui té un discurs contrari al nostre i que moltes vegades va en contra de la nostra vida mateix. Ja està bé molestar-los, en realitat. Això sí, passi el que passi, sempre continuarem al peu del canó.
- Fa pocs dies, diverses escoles de l’Opus - com la Farga aquí a Sant Cugat- van anunciar que passarien a ser mixtes el curs vinent per tal de preservar la seva part de finançament públic. Quina lectura en feu?
- Per una banda, considerem que és positiu que es vulgui deixar de finançar escoles que segreguen per sexe. Ara bé, penso que continuarà sent un problema perquè el canvi no respon a una convicció particular seva sinó que respon a la necessitat de mantenir els diners públics. Ells continuaran pensant com pensen i els valors que transmeten continuaran sent els mateixos. No confio que canviï massa res.