27
de gener
del
2020
Actualitzat
a les
9:58h
Crec que les virtuts d'un espectacle no només es mesuren en clau de resolució escènica, de reivindicació sociopolítica o de resposta de la sala; considero que podem dir que un espectacle ha triomfat quan, a banda d'assolir plenament els tres ítems anteriors, aboca la crítica a una lluita aferrissada contra sí mateixa a fi d'escapar la reiteració, la repetició: quan se la força a no complir una funció merament testimonial.
I aquest és el cas, sense cap mena de dubte, de Lehman Trilogy.
Estrenat l'any 2013 al Théâtre du Rond-Point de París (i considerat el millor espectacle de la temporada de França), representat també al Piccolo Teatro di Milano o al Teatro del Canal de Madrid entre d'altres; vencedor del Premi Ercilla de Teatre 2018 al Millor Espectacle Teatral i del Premi Max 2019 al Millor Espai Escènic, Lehman Trilogy és un imperi que parla d'un imperi.
Hayum (Henry) Lehman, un jueu alemany, arriba l'any 1844 a Montgomery havent deixat enrere la seva Bavaria natal per a complir el somni americà. Obre en solitari un petit negoci de compraventa de cotó -H. Lehman-. Anys després, amb la col·laboració dels seus germans Emanuel i Mayer l'empresa s'acaba transformant en Lehman Brothers, un dels gegants financers de l'Amèrica capitalista.
Sergio Peris-Mencheta adapta i dirigeix un dels èxits de Stefano Massini que, combinant les tècniques del teatre musical, del cabaret i del burlesc, ens explica amb una fascinant eloqüència la història de la branca americana de la nissaga Lehman; des de la modèstia del taulell de comerciant d'en Henry fins a l'estrepitosa fallida del banc d'inversió que l'any 2008 causà una de les més greus crisis econòmiques de la història moderna. Més de 150 anys d'història i de 120 personatges que -amb un virtuosisme innegable i un profund domini de la tècnica escènica- la companyia Barco Pirata aconsegueix encarnar amb un elenc de només sis actors.
Lehman Trilogy no és només un retrat històric d'una organització que va modular a voluntat el curs de la història occidental recent; és un profund exercici d'investigació pel que fa al fet teatral. Una producció amb un pressupost considerable (cal dir-ho, clarament i irònica enfocat a explotar la seva rendibilitat comercial) ha sabut donar els recursos necessaris a la direcció a fi de no deixar cap detall desatès: tant pel que fa a l'espai, a la direcció musical, a l'attrezzo i la caracterització -Lehman Trilogy explora les polisèmies de l'escena per a que, d'una manera orgànica, s'economitzi al màxim el relat que comunica i tots els elements que hi participen.
Malgrat les tres hores de representació, l'espectador segueix a la perfecció els girs d'una història profundament disseminada: el fet de mostrar la vessant més humana i els mecanismes psicològics que operen fins i tot les ments dels més potents -així com una constant referència a l'origen del negoci dels Lehman- fa que la companyia es guanyi l'atenció, el favor i l'empatia del públic des dels primers minuts.
I és, potser, en aquest punt on el paper de la crítica aflora de nou. Deixant breument de banda la proesa tècnica que és Lehman Trilogy, crec que cal -des d'una posició potser no gaire simpàtica- qüestionar la legitimitat de l'elaboració de grans discursos i mecanismes teatrals que vinculin, com sembla fer aquest espectacle, la fallida d'una entitat financera de la magnitud de Lehman Brothers a la traició dels valors originals de la botigueta dels tres immigrants de Montgomery.
En certa manera, sembla que a nivell polític Lehman Trilogy destaqui més la conseqüència emocional de la bancarrota dins de la pròpia família que les desgràcies que la crisi ha provocat -desgràcies que, des del meu punt de vista, naixen d'una avarícia que apareix en escena. Sembla que Lehman Trilogy se’ns aparegui, a vegades, un Goliat que juga a fer de David.
Sigui com sigui -i vingui donada per la via activa o per la passiva-, la pregunta que Lehman Trilogy proposa a l'espectador és digna de reflexió: hauríem, en tant que ciutadans, de sentir compassió per un Lehman?
I aquest és el cas, sense cap mena de dubte, de Lehman Trilogy.
Estrenat l'any 2013 al Théâtre du Rond-Point de París (i considerat el millor espectacle de la temporada de França), representat també al Piccolo Teatro di Milano o al Teatro del Canal de Madrid entre d'altres; vencedor del Premi Ercilla de Teatre 2018 al Millor Espectacle Teatral i del Premi Max 2019 al Millor Espai Escènic, Lehman Trilogy és un imperi que parla d'un imperi.
Hayum (Henry) Lehman, un jueu alemany, arriba l'any 1844 a Montgomery havent deixat enrere la seva Bavaria natal per a complir el somni americà. Obre en solitari un petit negoci de compraventa de cotó -H. Lehman-. Anys després, amb la col·laboració dels seus germans Emanuel i Mayer l'empresa s'acaba transformant en Lehman Brothers, un dels gegants financers de l'Amèrica capitalista.
Sergio Peris-Mencheta adapta i dirigeix un dels èxits de Stefano Massini que, combinant les tècniques del teatre musical, del cabaret i del burlesc, ens explica amb una fascinant eloqüència la història de la branca americana de la nissaga Lehman; des de la modèstia del taulell de comerciant d'en Henry fins a l'estrepitosa fallida del banc d'inversió que l'any 2008 causà una de les més greus crisis econòmiques de la història moderna. Més de 150 anys d'història i de 120 personatges que -amb un virtuosisme innegable i un profund domini de la tècnica escènica- la companyia Barco Pirata aconsegueix encarnar amb un elenc de només sis actors.
Lehman Trilogy no és només un retrat històric d'una organització que va modular a voluntat el curs de la història occidental recent; és un profund exercici d'investigació pel que fa al fet teatral. Una producció amb un pressupost considerable (cal dir-ho, clarament i irònica enfocat a explotar la seva rendibilitat comercial) ha sabut donar els recursos necessaris a la direcció a fi de no deixar cap detall desatès: tant pel que fa a l'espai, a la direcció musical, a l'attrezzo i la caracterització -Lehman Trilogy explora les polisèmies de l'escena per a que, d'una manera orgànica, s'economitzi al màxim el relat que comunica i tots els elements que hi participen.
Malgrat les tres hores de representació, l'espectador segueix a la perfecció els girs d'una història profundament disseminada: el fet de mostrar la vessant més humana i els mecanismes psicològics que operen fins i tot les ments dels més potents -així com una constant referència a l'origen del negoci dels Lehman- fa que la companyia es guanyi l'atenció, el favor i l'empatia del públic des dels primers minuts.
I és, potser, en aquest punt on el paper de la crítica aflora de nou. Deixant breument de banda la proesa tècnica que és Lehman Trilogy, crec que cal -des d'una posició potser no gaire simpàtica- qüestionar la legitimitat de l'elaboració de grans discursos i mecanismes teatrals que vinculin, com sembla fer aquest espectacle, la fallida d'una entitat financera de la magnitud de Lehman Brothers a la traició dels valors originals de la botigueta dels tres immigrants de Montgomery.
En certa manera, sembla que a nivell polític Lehman Trilogy destaqui més la conseqüència emocional de la bancarrota dins de la pròpia família que les desgràcies que la crisi ha provocat -desgràcies que, des del meu punt de vista, naixen d'una avarícia que apareix en escena. Sembla que Lehman Trilogy se’ns aparegui, a vegades, un Goliat que juga a fer de David.
Sigui com sigui -i vingui donada per la via activa o per la passiva-, la pregunta que Lehman Trilogy proposa a l'espectador és digna de reflexió: hauríem, en tant que ciutadans, de sentir compassió per un Lehman?