20
de gener
del
2020
Actualitzat
a les
17:50h
Poc després de la mort de la seva mare, la Renata (Marta Pérez) hereta un vell casalot propietat de la família en un «poble català de nom impronunciable». La solitud i la malenconia la porten a recordar el passat lluent que s'havia gestat entre aquelles quatre parets: abans d'empescar-se en una prometedora carrera d'odontologia holística, havia estat integrant d'una companyia -Les caparrudes- que havia fundat en aquella mateixa casa amb la Greta (Mamen Duch) i la Rita (Àgata Roca), dues companyes de classe de l'Institut del Teatre. Les caparrudes havien conegut l'èxit gràcies als textos de l'ara retirat dramaturg escocès Malcolm Logan; havien conegut de la mateixa manera el fracàs quan les diferències personals es van haver sobreposat a la seva passió pel teatre. Per aquesta raó, la Renata dissenya una estratègia per tornar a reunir les seves companyes de viatge al lloc que les havia vist créixer.
En Jonás (Jordi Rico) és un coach que, de la mà de la seva assistent Valentina (Carme Pla) posa en pràctica les seves habilitats en el terreny de la hipnosi per muntar shows i tallers de motivació personal. De totes maneres, la mort tràgica d'una pacient els porta a ser fugitius de la justícia i a refugiar-se, casualment, al poble del vell casalot. El conflicte es desplega quan, per error, les components de Les caparrudes confonen l'hipnotista amb el dramaturg que els havia fet conèixer la glòria.
Aquest dissabte, T de Teatre ens ha dut al Teatre-AuditoriCançó per tornar a casa, una proposta escrita i dirigida per l'autora uruguaia Denise Despeyroux. Combinant les eines de la comèdia així com de la tragèdia i del melodrama -eines que la companyia ens ha demostrat dominar en múltiples ocasions-, cal destacar l'eficiència amb la què l'equip ha sabut condensar una complexa trama en una funció relativament austera pel que fa a recursos escènics.
Un magnífic aprofitament de l'espai ha construït amb una efectivitat sorprenent la quantitat considerable d'escenaris que l'argument demana d'invocar; de la mateixa manera, un ús molt suggeridor de la ironia dramàtica, estereotips i constants picades d'ullet a una sala plena permeten que Cançó per tornar a casa estableixi amb molta rapidesa el codi còmic i humorístic sota el qual aquesta peça ha sigut escrita.
No obstant, he tingut la sensació que l'hora i mitja de funció no és prou a fi de dosificar tota la informació que es vol transmetre: al meu parer, hi ha certs passatges on l'espectador rep una quantitat inassumible de dades (com per exemple, en un desenllaç una mica forçat) o se li demana, potser, un esforç de previsió que no s'acaba d'adir amb el caràcter distès de la peça. En aquest sentit, també, si bé la interpretació és molt resolutiva, es veu una mica subjugada a una necessitat no massa atesa de fer avançar la història.
Amb tot, Cançó per tornar a casa és una tragicomèdia que integra molt satisfactòriament les regions més fosques de l'ànima amb la seva contrapartida absurda i estrambòtica -un cant en to humorístic a les contradiccions de la condició humana.
En Jonás (Jordi Rico) és un coach que, de la mà de la seva assistent Valentina (Carme Pla) posa en pràctica les seves habilitats en el terreny de la hipnosi per muntar shows i tallers de motivació personal. De totes maneres, la mort tràgica d'una pacient els porta a ser fugitius de la justícia i a refugiar-se, casualment, al poble del vell casalot. El conflicte es desplega quan, per error, les components de Les caparrudes confonen l'hipnotista amb el dramaturg que els havia fet conèixer la glòria.
Aquest dissabte, T de Teatre ens ha dut al Teatre-AuditoriCançó per tornar a casa, una proposta escrita i dirigida per l'autora uruguaia Denise Despeyroux. Combinant les eines de la comèdia així com de la tragèdia i del melodrama -eines que la companyia ens ha demostrat dominar en múltiples ocasions-, cal destacar l'eficiència amb la què l'equip ha sabut condensar una complexa trama en una funció relativament austera pel que fa a recursos escènics.
Un magnífic aprofitament de l'espai ha construït amb una efectivitat sorprenent la quantitat considerable d'escenaris que l'argument demana d'invocar; de la mateixa manera, un ús molt suggeridor de la ironia dramàtica, estereotips i constants picades d'ullet a una sala plena permeten que Cançó per tornar a casa estableixi amb molta rapidesa el codi còmic i humorístic sota el qual aquesta peça ha sigut escrita.
No obstant, he tingut la sensació que l'hora i mitja de funció no és prou a fi de dosificar tota la informació que es vol transmetre: al meu parer, hi ha certs passatges on l'espectador rep una quantitat inassumible de dades (com per exemple, en un desenllaç una mica forçat) o se li demana, potser, un esforç de previsió que no s'acaba d'adir amb el caràcter distès de la peça. En aquest sentit, també, si bé la interpretació és molt resolutiva, es veu una mica subjugada a una necessitat no massa atesa de fer avançar la història.
Amb tot, Cançó per tornar a casa és una tragicomèdia que integra molt satisfactòriament les regions més fosques de l'ànima amb la seva contrapartida absurda i estrambòtica -un cant en to humorístic a les contradiccions de la condició humana.